Tothom parla del temps. Nosaltres no, l’exposició d’Alán Carrasco a ADN Galería, immediatament ens fa pensar en la docuficció, aquest gènere cinematogràfic que capta la realitat, alhora que introdueix elements irreals o situacions de ficció a la narrativa que aporten intensitat al relat. En el cas de Carrasco, un rigorosíssim treball de recerca històrica, centrat en els detalls, li permet embastar narratives, alternatives però plausibles, amb què qüestionar el relat hegemònic.

Fruit de la seva estada a l’Acadèmia d’Espanya a Roma, l’artista pren tres moments de la història europea recent (la Transició Espanyola -1975-1982), la violència sociopolítica a Alemanya (des dels inicis de la RAF fins al 1977, amb la “Tardor alemanya”), els Anni di piombo (Anys de plom, 1969-1980) a Itàlia, que connecta, de manera transversal amb el foquisme, els intents d’implantació de les estratègies guerrilleres a Europa. A partir d’aquí, Carrasco elabora una sèrie de treballs de format divers en què relat i formalització acaben creant una sèrie de connexions versemblants i creïbles pels detalls que, finalment, ens fan dubtar de tot i en què no falten els cops de efecte que, com per art de màgia converteixen la papereta del NO al referèndum de la Constitució espanyola en un bon suport per anotar un tractament contra l’artrosi del Dr. Calatayud o, amb un gir de 180º, transformen l’anagrama de Garibaldi en la cara de Stalin.

En paral·lel a l’especulació com a metodologia de treball de Carrasco, amb “l’ús de la història com a material mal·leable per construir un relat possible”, ADN Galería presenta a l’espai superior de la galeria El múltiple i la seva rèplicad’Antonio Ortega, un viatge en el temps (no només del títol que al·ludeix a la cèlebre exposició L’art i el seu doble -Dan Cameron-, que alhora remetia a El teatre i el seu doble -Antonin Artaud-) a un treball del 1991. Varetes de ferro d’1m. doblegades durant 10 min. i redreçada durant 100 min. ens fa pensar en la relació ambigua entre absurd i esforç i en la futilitat sobre la qual projectem valor.

Sens dubte, la intervenció estrella d’Antonio Ortega en aquesta exposició se situa a la terrassa de l’edifici, on ens trobem amb la rèplica de la Mà parallamps (LA mà del Crist a Majestat de Sant Climent de Taüll) que l’artista ha situat al Museu Nacional d’Art Catalunya que acull aquest fresc romànic. El que és fascinant d’aquesta intervenció no és la seva escala física -absolutament estàndard-, sinó tot el procés que ha portat l’artista a aquesta formalització que es va iniciar amb el desig d’apropiació de la sala oval del MNAC, i que culmina amb aquesta mà parallamps a un dels punts més alts del museu i de la qual no podem evitar esperar que atregui el llamp que ja apareix anunciat a la pintura romànica de Taüll.