L’oracle no respon, suggereix. No és càlcul ni algoritme, el seu saber està fet de pauses, enigmes i metàfores. Els grecs ho sabien: consultar Delfos significava rebre un missatge incomplet, ambigu, obert a interpretació. Era un lloc de consulta política i personal, però sobretot un recordatori que el futur no estava donat.

Avui, l’oracle ha estat reemplaçat per l’algoritme. Tal com explica McKenzie Wark, feeds, dades i prediccions funcionen com un oracle modern que promet un destí col·lectiu calculat, eliminant la incertesa i el misteri. Davant d’aquesta il·lusió d’inevitabilitat, la filosofia especulativa de Quentin Meillassoux proposa el concepte de “contingent absolut”: res no assegura que el demà sigui una extensió del present; allò real pot ser radicalment altre, obert a l’imprevisible.

En aquest encreuament entre l’oracle grec que parla amb enigmes, l’algoritme que imposa un destí estadístic i l’especulació filosòfica que obre allò contingent, se situa la 36a Biennal de Ljubljana d’Arts Gràfiques, que recupera la potència de l’enigma i la llibertat interpretativa. Davant la cultura contemporània de transparència i predicció, aquesta biennal rescata l’oracle com a espai fèrtil per a l’ambigüitat, un lloc on imaginar, especular i utilitzar la fantasia com a forma de dissidència.

La comissària Chus Martínez articula aquesta edició titulada The Oracle: On Fantasy and Freedom com un passeig oracular per cinc seus, quatre al parc Tivoli i una al centre històric, que es poden visitar fins al 12 d’octubre. Seguint la seva proposta, iniciem l’itinerari a la Moderna Galerija (MG+), començant pel que realment importa: posar l’atenció en Palestina, la realitat contemporània de la qual exigeix tota la nostra consideració. Ho fem a través de l’obra de la jerosolimitana Noor Abed. A A Night We Held Between (2024), Abed transforma la dansa tradicional palestina en un acte de contestació solitària. La dona que balla amb un bastó, substituint l’espasa i la lluita col·lectiva, simbolitza desafiament i autonomia davant l’opressió. Els seus dibuixos coreogràfics registren els moviments del bastó, connectant cos, territori i memòria colonitzada, i traçant un mapa de resistència estètica i política. L’obra convida a pensar l’espai entre ritual i acció, amb la dansa convertida en exercici de llibertat, on la terra mateixa participa d’aquesta resistència.

Noor Abed, A study of a stick: movement notations and notes on defiance, detall de la instal·lació (fotograma de A Night We Held Between, 2024), 2025. Seu: MG+

Baixem a l’auditori de la MG+, on es projecta Infinite Repetitions (2025) de l’eslovena Ema Kugler. L’obra combina dues de les seves peces prèvies —Homo Erectus (2000) i Echoes of Time (2013)— en un collage que prescindeix de la narrativa convencional, desplegant imatges coreografiades amb cura i suspeses fora del temps i de l’espai. Les figures de la primera obra emergeixen del subconscient, confrontant la mortalitat en una dansa macabra que reflexiona sobre la fragilitat de la vida i el destí. La segona part retrata el sofriment provocat per conflictes violents i desplaçaments, mostrant com la devastació de molts sorgeix de les decisions d’uns pocs i de la devoció cega dels seus seguidors. L’obra transforma l’espai expositiu en un escenari on passat i present se superposen, oferint una reflexió profunda sobre la història, el poder i la repetició de les tragèdies humanes.

Ema Kugler, Infinite Repetitions, 2025. Seu: MG+. Foto: María Muñoz-Martínez

Després de MG+, caminem per la Jakopič Promenade, que es converteix en un territori de memòria material gràcies a The Irregular Line (2025) del congolès Sinzo Aanza. Els seus dibuixos sobre fons negres mostren caps, fragments humans i atuells, i recuperen la història de l’explotació minera i colonial. Aanza analitza com la “regularitat de la línia” operava com a frontera colonial, classificant i domesticant pràctiques considerades primitives o rebels. Allò cultural i allò folklòric eren reinventats per a fires internacionals i un modernisme al servei del control. La línia es converteix en carta racial i jerarquització de cossos i cultures, mentre els caps evoquen la violència fundacional dels museus, objectes bells i fràgils extrets de les colònies, on s’entrellacen estètica i opressió.

Sinzo Aanza, The Irregular Line, 2025. Jakopič Promenade

Al final de la Jakopič Promenade es troba el Centre d’Arts Gràfiques MGLC Grad Tivoli, on l’artista feminista turca CANAN presenta el seu cosmos poètic, entrellaçant allò personal i allò polític. La seva instal·lació Şehretün’ar (2024) ocupa quatre sales i explora la privacitat i els límits individuals, la compassió cap a un mateix i cap als altres, la misericòrdia com a força transformadora i, finalment, el valor propi, repetit com un mantra: “I value myself”. Entre materials tàctils i símbols que remeten a la història i l’espiritualitat, CANAN proposa un espai per pensar la coexistència i la democràcia des de l’atenció i la cura, recordant que cada acte de reconeixement cap a l’altre és també un gest de subversió davant els sistemes de dominació.

CANAN, Kıymeti Zatiyye (Intrinsic Value), 2025. Seu: MGLC Grad Tivoli

El cor de la biennal batega entre titelles i poesia. Žogica Marogica, la colorida pilota-cap creada per Ajša Pengov el 1951, reapareix com a figura tutelar de la mostra. Arreu de les seus, els versos de Svetlana Makarovič i els titelles de Silvan Omerzu tracen un fil invisible que connecta tot l’itinerari. Les figures d’Omerzu actuen com a sentinelles, rebent el visitant i instal·lant petites dramatúrgies, escenes que semblen d’una altra època però que parlen de la nostra. Suspès entre el teatral i l’escultòric, entre l’humà i l’autònom, allò infantil i allò polític, l’artista converteix els seus personatges de fusta, fràgils i inquietants, en un oracle múltiple que planteja la pregunta eterna: qui controla a qui? És la mà qui dirigeix o és el titella qui posseeix la mà? Alhora, evoquen el passat militar iugoslau, les ombres socials i el misteri de la creació.

Ajša Pengov, Žogica Marogica (pilota-cap colorida), 1951. Seu: MG+

Deixant el parc, ens endinsem a la Mestna Galerija Ljubljana, on s’exhibeix Hieroglyphs of the Monadic Age (2025) de l’alemany Ingo Niermann i la madrilenya Mayte Gómez Molina. El film, a més d’estimulant, és també formatiu. Els seus jeroglífics despleguen un catàleg animat d’escenaris ambientals, socials, polítics i emocionals inspirats en els assaigs The Monadic Age: Notes on the Coming Social Order del mateix Niermann.

La peça planteja la coexistència interdependent entre un ideal d’harmonia interespecífica i la tendència humana a recloure’s en bombolles identitàries, oferint el monadisme com a paradigma d’autosuficiència que replanteja els paràmetres socials. Amb Gómez Molina, artista i programadora, conceptes com “ego tribe”, “automatic privacy” o “co-op fantasy” es converteixen en visualitzacions dinàmiques i multidimensionals, humanitzades per figuracions lúdiques —inspirades en icones culturals transversals— que faciliten la comprensió d’idees complexes.

Chus Martínez ha situat l’obra estratègicament al centre de la ciutat, visible des de l’aparador, al costat de botigues i cafès, arribant així a un públic més ampli i contribuint a enfortir el pensament crític. És la meva peça preferida de la biennal: la seva estructura permet llegir el present com a resultat de tendències socials, polítiques i tecnològiques que ens han conduït a una situació insostenible marcada per una segregació estructural a escala global. Com assenyala el també eslovè Žižek, aquestes dinàmiques ideològiques ens aboquen a la realitat contemporània sense ser-ne del tot conscients.

Ingo Niermann i Mayte Gómez Molina, Hieroglyphs of the Monadic Age, 2025. Seu: Mestna Galerija Ljubljana

A la biennal, cada obra es presenta com una variació mineral, animal, corporal, diagramàtica o temporal de l’oracle, recordant-nos que tota veu està mediada i que no existeix missatge sense artifici. Davant l’urgència del present, la metàfora pot semblar insuficient, però justament aquí rau la seva força: reivindicar la fantasia com a eina política i mantenir obert el futur. I no és només un gest simbòlic; la fantasia activa el pensament crític, la consciència col·lectiva i la reflexió ètica. Des de la històrica Žogica Marogica fins als paisatges visuals i sonors contemporanis, The Oracle mostra que imaginar altres mons no és una fugida, sinó un acte de resistència que reivindica autonomia, empatia i comunitat, tancant així el cercle amb la genealogia de l’oracle grec.

Silvan Omerzu, The House of Our Lady, Help of Christians, 2025. Seu: MGLC Švicarija

(Imatge de portada: Silvan Omerzu, Mr. Captain (detall), 2025. Seu: MGLC Grad Tivoli)

Totes les imatges © Jaka Babnik. Arxiu MGLC. Cortesia de la 36a Biennal de Ljubljana d’Arts Gràfiques.

36. Biennal de Ljubljana d’Arts Gràfiques. The Oracle: On Fantasy and Freedom
Fins al 12 d’octubre de 2025 a la Moderna Galerija (MG+), MGLC Grad Tivoli i Švicarija, City Art Gallery Ljubljana i al pulmó verd de la ciutat, el Parc Tivoli.