Hi hauria moltes maneres per a reinventar fets imaginats que perduren en la memòria de tots com a suposades veritats poètiques. Podríem imaginar-nos que quan Moisès va dividir les aigües en dues parts per tal de guiar al poble elegit a certes terres promeses havia consultat amb anterioritat si de fet aquesta part del Mar Roig podia partir-se a cop de vara. Si el camí elegit, en efecte, conduïa a aquells somiats prats on els animals patien i els arbres regalaven constantment els seus fruits com si fossin una escurabutxaques espatllada . És més, podem riure’ns i inventar-nos un Moisès en línia directa amb Google, guiant aquest grup d’esclaus, resant per tenir sempre cobertura.

I és que la paraula Terra només pot suggestionar-nos. No només com a recurs bíblic. Un sense fi de religions se n’han apoderat. La terra és aparentment una, però com en les metamorfosis divines, es parteix i es desmembra per ser entesa, es divideix en milers d’elles, es reencarna i s’adapta en una roda de temps infinita. I l’exposició de què parlem avui ens transporta com Moisès als elegits, a unes suposades terres on creixen els materials que sustenten totes i cadascuna de les nostres ideologies més perverses. Tierras Raras (Terres Rares) és el nom escollit i podràs veure-la a Berlín (si no t’empassa la Terra) fins al 2 de Setembre a GlogauAIR.

I sense posar-nos massa pesats et donem una mica de context. Tierras Raras va ser com es va batejar una sèrie d’elements (17 en concret i xifra força divina de fet per a numeròlegs de mig món) que es van començar a descobrir a l’escorça terrestre des de finals del segle XVIII. I no és potser la química una manifestació divina? Aquestes substàncies vénen des dels seixanta del XX aplicant-se a tecnologies molt punteres. Et parlem per exemple del Lantano, el Cerio i el Prometio, que atenent els seus noms bé podrien ser déus de l’Olimp grec. Però sense ser deïtats sí que mouen vents i marees a la geopolítica mundial. I és que el control sobre ells ha generat guerres i conflictes internacionals perquè sustenten moltes de les indústries més rendibles que graviten sobre la nostra estimada Terra. I aquí anem a poc a poc apropant-nos a un déu que tots coneixem, un déu indiscutible, aliat fidel de totes i cadascuna de les religions. Sí, òbviament, parlem dels diners.

Doncs Tierras Raras reflexiona sobre tot això des d’un punt de vista global, tenint la sostenibilitat sempre damunt la taula, com la gran peça oblidada en els escacs estratègics de les complexes relacions del món i dels seus països. O com diu la pròpia nota de premsa: “Els elements de Tierras Raras són components essencials de moltes de les tecnologies que conformen la nostra vida actual, des de telèfons intel·ligents i cotxes elèctrics fins a turbines eòliques i panells solars. Tot i això, són difícils d’extreure i processar. La seva producció sovint s’associa amb la degradació mediambiental i la injustícia social”. Per això han reunit els artistes: Andreas Greiner (Alemanya), Fadi Al-Hamwi (Síria) i els espanyols Arturo Comas i Rosell Meseguer per reflexionar a través de les seves peces sobre aquesta complexa relació a tres entre Recursos-Política-Poder.

I seguint el manifest de l’exposició, i amb més al·legories mitològiques encara, l’exposició mira de cara a Europa. Perquè si la llegenda explica que aquesta va ser raptada per un déu en forma de brau, també podem dir que pel que sembla més saben aquestes terres per velles que per diables. I és que Europa està immersa en antics deutes pendents, temes complexos, indústries vinculades històricament a diferents formes de colonialisme, sobreexplotació de recursos, una idea massa positivista de desenvolupament. Citant novament la nota de premsa: “Amb aquest complex teló de fons, l’exposició Tierras Raras que es presenta a GlogauAIR, reuneix quatre artistes contemporanis que exploren el significat cultural, polític i mediambiental dels elements de les terres rares en el context europeu. A través de diversos mitjans com l’escultura, la instal·lació, el vídeo i la performance, aquests artistes donen llum sobre la complexa relació entre l’ésser humà i el medi ambient. Ens desafien a replantejar-nos les nostres creences i suposicions sobre la inevitabilitat del progrés”.

I és que ja ho va dir (bé, va cantar) una altra de les nostres grans profetes… per a Garland hi havia altres mons al final de l’arc de Sant Martí, terres de les quals una vegada va sentir parlar.

I potser aquesta exposició ens porti a entendre millor que en efecte n’hi ha, terres rares, promeses i esperem que amb el temps puguem afegir el seu particular “com” (però sense punt i al principi), per fer-les de veritat com-promeses.

Rosell Meseguer, Liti & petroli, 2017-2019, Llibres de comptabilitat pintats amb emulsió i pigment fotogràfics, postal, mapa europeu

Rosell Meseguer, Tierras Raras , 2017-2019, Mineral de coure i llibres de comptabilitat pintats amb emulsió fotogràfica i pigment

Vista de la exposició, al fons: Fadi Al-Hamwi, vista de la instal.lació Human Mistake, a la dreta: Arturo Comas, Sense títol (cadira de paret)

Arturo Comas, Sense títol (cadira de paret), Tres cadires de ferro inacabades amb abraçadores, instal·lació site-specific

Fadi Al-Hamwi, Human Mistake, prestatge de vidre, pinça de metall, fragments de vidre,

Fadi Al-Hamwi, Human Mistake, Rare Earths · (detalls)

Sobre GlogauAIR

GlogauAIR, és un espai artístic sense ànim de lucre a Berlín, fundat el 2006 per l’artista espanyol Chema Alvargonzalez que reuneix artistes de diverses disciplines per desenvolupar projectes creatius. Actualment ofereixen programes de residència, tutories en línia i exhibicions, brindant suport tècnic, curatorial i connexions internacionals. La institució fomenta la diversitat, col·laboració i intercanvi cultural entre artistes. Després de la mort d’Alvargonzalez el 2009, la Memòria Artística Chema Alvargonzalez segueix recolzant GlogauAIR a preservar el seu llegat i nodrir les iniciatives artístiques dels residents.

Fotos Rare Earths · Terres Rares, GlogauAIR, Berlín, Alemanya, 2023: Beatrice Lezzi © GlogauAIR gGmbH 2023 All rights reserved.

(Foto de portada: Vista de la instal.lació “Human Mistake” de Fadi Al-Hamwi)