Per contra, Wild Relatives (Parents silvestres, 64min, 2018), reflexiona sobre la gestió de la preservació i la seva regulació a escala global. Un altre cop, des d’un enfocament botànic, són les plantes i llavors les que qüestionen les idees contemporànies de territori, accés als recursos i frontera. A partir de tres casos d’estudi diferents entre l’Orient Mitjà i Europa del Nord, l’artista viatja a diferents bancs de llavors per revelar la política institucional i els protocols darrere de l’origen i el manteniment. A la pel·lícula es visibilitzen també els llaços culturals que entreteixeixen les dinàmiques de cada banc, els principis geopolítics o la relació entre cultura i naturalesa de cada context. En el cas de Síria i el Líban, es tracta d’un procés travessat pel desenvolupament agrari com a control de les poblacions i les guerres successives a la regió. A l’origen, el banc de l’International Center for Agricultural Reasearach in Dry Areas (ICARDA) tenia seu al Líban, el 1977 el llavors govern Sirià –sota el règim d’Assad– decideix cedir un extens territori a Tel Hada al sud d’Aleppo. Anys després, es trasllada al Líban com a conseqüència directa de la guerra actual amb la intenció primordial de preservar les categories d’espècies locals que desapareixen a causa dels monocultius i les guerres consecutives. El banc de llavors de Noruega a Svalbard té una aproximació diferent que excedeix els límits regionals per capitalitzar la tipificació vegetal a escala global, comptant amb les tecnologies més avançades per a la conservació de matèria biològica, la Volta Global de llavors està fent una tasca de recol·lecció mundial amb el pretext de preservar i donar continuïtat a totes les espècies del planeta i així garantir la supervivència humana davant d’un escenari apocalíptic. Finalment, A Magical Substance Flows into Me (Una substància màgica flueix en mi, 66 min, 2016) retrata els sons de la costa llevantina transcendint rituals i fronteres, qüestionant les nocions d’origen i la identificació cultural de poblacions a banda i banda del mar , així com els règims polítics i religiosos instal·lats al territori palestí.

L’enllaç entre el seu treball audiovisual i escultòric sembla consolidar una fixació material dels gestos que Manna va recol·lectant a la seva mirada. Cache Series és una col·lecció en curs d’escultures ceràmiques inspirades en les khabyas, elements tradicionals d’emmagatzematge d’aliments típics de les cases de l’àrea levantina. Altres vegades, les seves escultures s’assemblen a elements de transport de béns com canonades, o capturen la idiosincràsia d’un acte quotidià. Aquestes morfologies parteixen d’un gest identitari, deriven cap a allò escultòric i així capturen una imatge que descriu la singularitat d’un lloc i la seva cultura. El treball de Manna, des del llenguatge cinematogràfic o escultòric, genera un fitxer viu de costums i rituals, d’olors i sabors, que ens fa reflexionar sobre si la preservació dels llegats materials i no materials és un acte que ha de ser orquestrat globalment o més aviat es tracta d’una condició immanent que transcendeix la temporalitat i els dictàmens polítics dels territoris. La seva intenció vehement de capturar aquests elements frugals i les seves polítiques ajuda a visibilitzar l’apoderament dels protagonistes de cada història. Els bàrbars, en paraules de Louisa Yousfi, sempre troben les maneres de cuidar allò comú, allò mundà i fer-ho propi, de resistir a l’espoliació amb la dignitat del que és ritual i no sense desestimar la implacable erosió de les forces de despossessió. Com diu Yousfi, el bàrbar encarna la pura alteritat. És una figura alhora poètica i inquietant. Planteja una altra manera d’habitar la humanitat, una manera d’escapar constantment del que estableix. Manna ens obre la porta d’altres mons que de vegades no es veuen però resisteixen i així el seu treball cinematogràfic i escultòric construeix un llegat de les històries no explicades.