Carlos Motta. Nefandus, 2013. Exposició Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025)

A l’entrada, un trencall. L’entrada és una corba sostinguda a la tensió entre els plans institucionals i les necessitats del barri. “Res nou sota el sol” direm si observem la relació dels museus amb els seus entorns en general. És el museu també un cos que arxiva els processos polítics i històrics que ens travessen.

En aquesta ocasió, la seva arquitectura interior pren forma de vaixell, perquè hem de viatjar força per arribar al lloc on Carlos Motta ens convida a endinsar-nos, per pensar-ho i reflexionar; per veure des d’aquesta ullera de llarga vista, una col·lecció d’històries que mai no van estar ben explicades. A l’exposició aniran formant el pols d’una força invisible, que en contacte amb els protocols que intenten domesticar-la es manifesta inevitablement brutal. És quan el desig, aquesta tendència del que és viu a tornar-se exuberant, pren els tints d’una maledicció.

Vista de l’exposició Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025)

Vista de l’exposició Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025)

Tot seguit ens trobarem amb la posició d’una perspectiva. Una sèrie de fotografies de la vista des d’un calabós cap al mar, que pot ser la llibertat inassolible o la terrible distància que separa el cos tancat de casa seva. El preàmbul és important, perquè ens situa en una de les claus d’aquest treball, que descodifica arxius que poques vegades van arribar a ser documents, però en canvi, es van guardar als cossos com a memòries col·lectives i com a estigmes. I aquesta dimensió encarnada de l’assumpte serà objecte de la cerca estètica de Carlos. El disseny museològic d’aquesta sala té un efecte sobre la percepció del propi cos. Després de situar-nos al calabós, haurem de transitar diferents escales, sentir-nos petits davant les peces de vídeo que desvelen veus enormes, històries que calen fondo, la imponència de la selva que sacseja endins amb un ritme calm i càlid. O sentir-nos desproporcionats per interactuar amb les 20 rèpliques en or i tomba d’escultures prehispàniques; el que és diminut no fa al gest menys explícit. Hacia una historiografía homoerótica ens recorda el poder del que és petit.

Hacia una historiografía homoerótica (2014). Plegarias de resistencia. Carlos Motta. MACBA (2025)

Hacia una historiografía homoerótica (2013). Plegarias de resistencia. Carlos Motta. MACBA (2025)

Hacia una historiografia homoerótica. 2013. Plegarias de resistencia. Carlos Motta. MACBA (2025)

 

Fora de la sala, caldrà sortir d’un tràngol hipnòtic. Camí al que és proper, ens acompanyen obres i gestos que reforcen la disciplina performàtica com un èxode de la idea occidental del que és humà. El museu es tensiona una mica però en el marc del seu propi llenguatge.

Com s’esmenta als textos, Carlos Motta investiga el cos com a dimensió del coneixement, una superfície on inscriure la doctrina i el patiment, però on principalment neix la necessitat de resistir a aquests mecanismes impossibles, perquè el plaer potencial emana sempre de si mateix.

Canvia la posada en escena, altres signes s’ordenen per posar a prova aquest concepte. A Nosotrxs que sentimos diferente, es retrata una sèrie de personalitats que reflexionen i elaboren punts de vista des dels seus col·lectius cap a problemàtiques com el tractament del VIH. L’exercici instal·latiu reparteix un contingut teòric —sobre com organitzar-nos, sobre allò marginat dins de les democràcies i la seva agència— en una espacialitat lúdica, pensada per a un cos específic que transita aquestes idees. Un cos de ciutat. Tornar al món ritual que connecta a la propera sala amb la primera, és sens dubte una sorpresa, i l’ínterin entre actes sembla un plec espai-temporal.

Nosotrxs que sentimos diferente (2012). Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025)

El que segueix és un camí de l’heroi dins una arquitectura escheriana: hi ha descensos i ascensos, però els signes estan invertits, perquè els valors de la tragèdia són una guia inútil en aquesta aventura. Novament, es destaca el disseny museogràfic, perquè si bé hi és en la clau grandiloqüent del museu, té una mica d’estudi de cinema, de darrere d’escena, on un petit desordre permet que la curiositat vagi portant el cos transeünt. L’espacialitat del so també és important en aquesta seducció.

Entre obres monumentals com Nosotrxs, el enemigo o Corpo fechado. El trabajo del diablo ens endinsem cap a un entramat que l’artista va anar construint al llarg de 25 anys. Una cerca que orbita al voltant de la identitat però que defuig de qualsevol essencialisme. La construcció de la persona, que pot ser múltiple, col·lectiva, autodeterminada, mutant, però sempre dissident, perquè el seu joc és inventar maneres fora de la violència que implica allò establert, com si aquesta fos l’única forma de pertànyer-nos a nosaltres mateixos.

Pregaàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025).

Sincretismo (2018). Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025). Cortesia de galeria Filomena Soares

Entre les obres d’aquesta sala i les següents, hi ha una peça que ordena d’una forma humil però audaç aquesta confluència variada de filosofies i conceptes: Sincretismo, un objecte a la vora entre un flagell de diverses puntes i un quipu ^[1]Un quipu és un dispositiu fet de cordes de cotó o llana amb nusos de diferents tipus i ubicacions, que servia per enregistrar la informació numèrica i possiblement narrativa.. Alhora, la sèrie d’autoretrats de finals dels 90s funciona com un cicle que ens torna a un començament, però que no és el començament d’aquesta exposició sinó el lloc desconegut, allò que a cada racó i obra esbossa la seva ombra. El centre visceral d’una Amèrica que ha estat trobada però mai desvelada, a la qual —a algunxs— ens uneix un fil de plata, que en allunyar-nos sembla tensar-se més i més, pel desassossec modern de no conèixer del tot el cos, la casa.

“¿no vivimos en los bordes
– mudas aún alejo
las señas de álvar núñez cabeza de vaca
– y de su ñuflo –
que sin
ya bajar ni remontar ni salir
se dio continente para entrar
hasta su propia cruz?
vivimos al borde
frente a cuanto
no cobra transparencia de realidad
en nuestras propias existencias” ^[2]Boulting, J., Cruz C., A., Cruz, F., Deguy, M., Fédier, F., Girola, C., Iommi, G., Pérez Román, J., Simons, E., Tronquoy, H., & Varios Autores. (1967). [Amereida] (Vol. 1, p. 18). Editorial … Continue reading

Autorretrato sin título (1998). Pregàries de resistència. Carlos Motta. MACBA (2025)

Carlos Motta. Pregàries de resistència pot visitar-se al MACBA fins al 26 d’octubre de 2025.