16 segons de felicitat són suficients per conèixer tota una vida… però no per oblidar-la. Podem pensar en la fugacitat de la bellesa, del desig, de les mostres; podem, també, veure’ns afectadis. Hi ha una potència infinita en crear juntis, confondre les mans, les intencions, els camins. Arribar, acompanyadi, al lloc on mai hauries imaginat que podria ser tan amable i generós. Compartir el teu gest fins que el no el reconeixes o, encara més bonic, quan el reconeixes en un altri. Quan s’esgota un gest que tendeix al mínim? Sens dubte no és mentre reverberi en el teu sistema nerviós i se t’enganxi a la boca del cor, o mentre et provoqui un lleu formigueig a la nuca; o un pessic en l’ànima.

La foscor embolcalla la llum i li dona sentit. Sense el parpelleig, sense la nit, no hi hauria res per veure, perquè tot seria blanquíssim. Des de dins de petits eclipsis d’eucaliptus enfosquit, la brillantor vol escapar; una mena d’entropia de la felicitat. I sense entropia no hi hauria moviment, ni afectació, ni commoció, ni vida que pogués ser pertorbada. Com una gemma a la dent que no pots deixar de mirar, com si volguessis que els teus ulls recollissin cada espurna difractada de llum i es quedessin totes endins. Si la llum conté tots els colors, aleshores estem contínuament guardant arcs de Sant Martí a les conques dels nostres ulls. Focs artificials; no hi ha res més fugaç que una llum que crema al cel. Cada espurna és un món, un univers. Una bombeta de tungstè és un fil incandescent, un metall que crema encès en desig, indefinidament en potència. Igual que el sol, tot allò que il·lumina, s’esgota a poc a poc. Indicis d’un origen, un final i un tot que hi és en tot; en el freixe tan polit que es lliura al que l’envolta, reflectint, donant la seva superfície a altres llums que no són —només— la seva. Un formigueig de cercles per encaixar-hi els teus ulls en cadascun d’ells i girar, provocant un petit desplaçament de tu respecte del context, com caminar enrere o fer la vertical pont. Es pot canviar tant sense moure’s del lloc…

Si rasques la paret apareixen, almenys, tres capes. Si rasques la pell —amb prou força— n’apareixen, almenys, cinc. El que hi ha a sota no és que no hi sigui, és que està a sota, es veu amb altres ulls que són a dins, que parlen de textures, de polsos i de pressions. Allò que és allà i ho saps, però com no ho veus, no acabes de cerciorar-te. El canvi estructural també pot —òbviament— afectar l’aspecte extern. Oxigenar, en el sentit de «airejar-se, respirar aire lliure»; també en el sentit d’oxidar, de descolorir. Portar el color per poder contrastar-lo amb el que abans era igual, que ara sembla tenir més to per comparació. Enredar-te amb quelcom és sacrificar una part teva a favor de la suma d’una altra part, component ombres d’imatges trenades. La retícula de moments, per l’enrevessat que és el patró, és impossible de desxifrar. Què en queda de la imatge quan tot és forma? La condició social d’una preselecció involuntària; que facin les coses per tu vol dir que fan les coses per tu. Estandardització dels formats en panells modulars preestablerts. La qüestió és com ordenar el trencaclosques amb les peces que m’han estat donades, oi? Sens dubte, un cercle girat sobre si mateix, els 10 cm que sobresurten d’un panell, poden fer trontollar tota una sala. I una planxa, per molt enganxada que estigui a la paret, se’ns en pot venir al damunt i omplir tot el centre, que abans ocupàvem nosaltris, disposadis.

Una puntada de peu colpeja, abans que res, l’aire. S’obre pas entre la massa de gasos dissolts amb una direcció establerta per l’esforç emprat, la flexibilitat dels lligaments i la mobilitat de les articulacions. L’aire reacciona —clarament— deixa pas a la cama —què hi farem— i es dispersa en ones fins que torna a confondre’s amb el seu ambient. La força de l’ala d’una papallona, d’entre 10 i 100 µm de gruix. «Perquè te’n facis una idea, 10 µm són unes 10 vegades més prim que un cabell humà». En aquesta dispersió, lleus espurnes en negre, record dels eclipsis. Confeti solemne, elegant, distingit. Grapadets de solemnitat, elegància i distinció, doncs. Floretes pansides que cobreixen el terra, que cauen sobre les espatlles i els cabells. Trobar-se sota la pluja de flors i compartir desitjos i desencants, tot per la vida. Obrir la pugna per aquell racó entre on vull estar, com vull fer, i com acabo fent o on acabo estant. Cercant el marge estret entre la poesia i la frivolitat, la bellesa i l’especulació, la politització i l’extractivisme. Lliurar batalles, però alliberar-les, que s’esvaeixin i que no vagin a cap altre lloc on no les puguem veure perquè són lluny; que es dissipin i, així, deixin espai per a la vida. Fer que 10 µm siguin 350 km; allargar els 16 segons per arribar, almenys, a acostumar-s’hi.

(Totes les imatges: Vista exposició Sixteen seconds happy. Julia Rodríguez, Igna Buneri. Comissariat per Iñigo Villafranca Apesteguia, Room 504, Barcelona. 5-6 abril 2025. Cortesia © Igna Buneri)