L’ecosistema de l’art té un equilibri fràgil que alhora és una estratègia de supervivència. És un equilibri basat en gran mesura en la solidaritat. Això ens fa pensar en Mark Fisher, que comentava que davant del col·lapse neoliberal caldrien noves formes de solidaritat, però que la solidaritat no apareixeria automàticament, sinó que, per això, caldria inventar nous tipus d’institució.

La reflexió sobre la institució és una història de llarg recorregut i ha passat per diverses fases i moments. La primera, amb els artistes conceptuals que veien el seu treball com una crítica a la institució (amb Hans Haacke i les seves enquestes i investigacions per fer visible les relacions de poder a la presa de decisions o Robert Smithson comparant els museus amb centres psiquiàtrics i amb presons, que comparteixen la neutralitat d’unes sales neutres que aïllen. Una mica més tard, Jenny Holzer i Barbara Kruger surten de la institució i fan intervencions a l’espai públic.

A la segona fase, als 80s i 90s, des de teories feministes i postcolonialistes s’afegeixen els aspectes subjectius i també irònics. Ja interioritzada la crítica institucional es cerca la relació amb la institució. Andrea Fraser afirma que no podem viure fora de la institució perquè la institució és dins nostre. René Green examina les relacions de la representació museogràfica amb els poders econòmics i les arrels colonials. Rirkrit Travanija i altres artistes englobats dins de les estètiques relacionals, plantegen altres usos dels museus, els converteixen en llocs vitals, per menjar, per beure, per viure.

En aquest recorregut, la crítica institucional s’ha interioritzat a través de l’educació, del cànon de la història de l’art, de les pràctiques diàries, de manera que la institució ha deixat de ser el problema i molt sovint es presenta com la solució. A Art & Contemporary Critical Practice. Reinventing Institutional Critique, Julia Bryan Wilson proposava fer una crítica institucional de la crítica institucional, és a dir, una crítica institucionalitzada que qüestioni el rol de l’educació, de la historiarització i pugui esdevenir un mecanisme de control i de noves formes de governança.

Perquè fins ara, la institució ha incorporat el llenguatge i les formes de la crítica (parla de cossos, de cures i d’escolta) però en el fons les estructures no han canviat, manté unes temporalitats, unes normes administratives i unes gobernances que entren a fricció amb els discursos. A tall d’exemple, l’artista Núria Güell assenyalava al text per a la revista Atlàntica “Art i Emancipació en tres actes” un dels objectius institucionals declarats pel MNCARS: “Impulsar la sostenibilitat en consonància amb l’Agenda 20230, en el sentit de contribuir a la construcció de societats alegres i eco-responsables, a més de fomentar la vida bona”. Que aquestes bones intencions puguin xocar amb la burocràcia quotidiana no és cap spoiler.

Però continuem necessitant analitzar per entendre per què és tan difícil modificar estructures i del tipus d’institució que necessiten les nostres societats. Perquè ja no es tracta tant d’estar dins o fora de la institució, sinó de quina mena de pràctiques poden modificar, encara que sigui lleument, certes inèrcies. Perquè ara ja no parlem de l’apropiacionisme i la neutralització de la crítica, sinó d’una “tornada a l’ordre” en forma de gir corporativista que desmantella (igual que l’estat del benestar) i infrafinança les institucions crítiques, com afirma Hito Steyerl i les posa al seu lloc, com escriu Nina Möntmann, com si haguessin estat adolescents rebels.

Per això, per a la supervivència de l’ecosistema de l’art és importantíssim continuar donant voltes a aquest tema. Recentment vaig tenir ocasió de moderar un podcast produït per E/ART (centre de mediació, educació i art contemporani) on juntament amb Daniel Gasol, Isaac Sanjuan i Patricia Sorroche vam reflexionar sobre el tema i vam coincidir en la necessitat d’una pràctiques instituents entre els camps de l’art i la política que, més enllà de l’oposició, puguin crear noves (i múltiples) institucions, de diferent escala i diferents interessos, que es complementin i a la recerca de transformacions emancipatòries. Parlem de projectes transversals i de propostes que des dels àmbits de la mediació i l’educació es poden permetre -precisament per no ser al centre d’atenció- el temps per a l’escolta, l’experimentació i l’error.

A prop de les pràctiques instituents hi ha també les revisions crítiques d’experiències del passat i les preguntes sobre el present, algunes d’elles recurrents. És el cas del programa [contra]panorama al MACBA, una proposta difícil de sintetitzar i comunicar en unes poques línies perquè és un procés de recerca col·lectiva que des d’integrants de diferents departaments del museu, més enllà dels curatorials, es desplega en els intersticis. [contra]panorama és heredera (afortunadament només de manera nominal) del programa panorama (iniciat el 2021 pel MACBA) i replantejat ara com un espai temporal especulatiu a partir de les inquietuts que afecten tant a la institució com a l’ecosistema artístic del moment, com poden ser les condicions laborals i l’externalització, entre altres. Per això, ha comptat amb la participació d’artistes i membres dels departaments de mediació (educació, Radio Web MACBA -destacar aquí l’excel·lència d’un projecte que ha perdurat i sobreviscut totes les etapes del museu-) que han dut a terme procesos d’investigació relacional acompanyats de presentacions visuals en els espais de la planta baixa del museu. Entre altres, han analitzat la 1ª (i única) Trienal de Barcelona -molt rellevant el fet que aquesta revisió hagi succeït gairebé en paral·lel a la preparació i celebració de Manifesta 15 a Barcelona-, els procesos d’externalització de les instituciones per a certes tasques fonamentals (com pot ser la neteja) o les presentacions computacionals de les presències corporals. D’aquesta manera, es visibilitzen els mecanismes de la institució i es plantegen preguntes que afecten a tot l’ecosistema artístic.

Però potser ha arribat ja el moment de passar a la seguënt qüestió: si dècades de crítica i análisi institucional han servit per posar noms i detectar opcions, és possible passar a una nova fase i afectar estructures? Pot la crítica institucional o les pràctiques instituents generar noves realitats?

[Imatge destacada: visitants al MACBA passen pel petit espai -inesperat- que deixa la peça de Luz Broto, Una paret (2021/2022-2025) un cop va concluir la seva progressiva construcció i va acabar tancant l’accès principal a les sales del MACBA].