William Forsythe, coreògraf nord-americà de gest tranquil i ment explosiva, pertany a aquella estirp d’artistes que prefereixen dinamitar les tradicions abans que polir-les. Des dels anys 1970, ha revolucionat la dansa estirant els límits del ballet acadèmic, alliberant el cos dels cossos de la tècnica clàssica i expandint el vocabulari coreogràfic.

Nascut a Nova York el 1949, Forsythe desmunta el ballet clàssic amb la precisió amb què Derrida deconstrueix un text. Però aquí no hi ha nostàlgia pel que ha estat desmuntat, sinó l’eufòria d’un nou llenguatge. Amb aquest enfocament deconstruït i experimental, va dirigir el Ballet de Frankfurt durant 20 anys (entre 1984 i 2004). Les seves obres funcionen com a sistemes vius, rizomes on cada ballarí és un node que decideix i on l’espai es plega segons lògiques cibernètiques. Després de deixar Frankfurt, va fundar The Forsythe Company (2005), dedicada a la dansa contemporània i a performances interdisciplinàries.

Avui dia, les seves peces són clàssics moderns; per això el Staatsballett de Berlín li va dedicar un homenatge en plena Setmana Santa posant en escena tres de les seves obres fonamentals.

Imagineu un escenari poblat per vint taules metàl·liques. Catorze ballarins es llisquen entre elles com electrons dins un accelerador de partícules, evitant col·lisions amb mirades calculades al mil·límetre. Els ballarins es guien per indicacions subtils (mirades i gestos) per sincronitzar-se mentre freguen els metalls i contenen l’alè. Això és One Flat Thing, reproduced (2000), una obra on l’espai ja no és un contenidor, perquè Forsythe no organitza cossos, els allibera en sistemes autoorganitzats, com si cada intèrpret fos alhora solista i arquitecte d’un ordre efímer.

És aquí on l’art de geometries perfectes esdevé un rizoma salvatge, embolicat i impredictible. No hi ha centre ni jerarquies, només connexions que neixen i moren en temps real. Forsythe demostra que la dansa pot ser una reflexió sobre com habitem el món, com negociem la llibertat dins dels límits, i com, en el cas d’aquesta peça, entre taules que obstaculitzen, el cos inventa camins insospitats. No és el mateix veure-ho que explicar-ho.

One Flat Thing, reproduced al Staatsballett de Berlín, abril 2025. Foto: Yan Revazo

L’obra aplica el contrapunt musical al moviment entrellaçant patrons independents però complementaris alhora que explora la paradoxa creativa de la restricció espacial —les taules limiten però també intensifiquen la inventiva— convertint cada performance en una partitura viva on els ballarins resolen problemes coreogràfics en temps real. El títol reflecteix aquesta dualitat: One Flat Thing fa referència a les taules com a eix central, mentre reproduced suggereix una reelaboració de la investigació de Forsythe sobre la deconstrucció del ballet.

Després de 17 anys allunyat del ballet tradicional, Forsythe va tornar al llenguatge clàssic amb Blake Works I (2016), creada per al Ballet de l’Òpera de París. Aquí, desenterra el vocabulari de l’escola francesa i els torsos que semblen sortits d’un quadre de Degas, però els submergeix en els set temes de l’àlbum The Colour in Anything del jove cantant, compositor i productor britànic James Blake, conegut per la seva barreja de música electrònica, R&B i soul carregada d’emocions. Els violins s’esfumen; resten sons de piano que degoten malenconia, beats i un falset que converteix el dolor en bellesa.

Si a One Flat Thing… Forsythe dinamitava les jerarquies amb taules metàl·liques, a Blake Works I el sabotatge és més subtil, un ballet clàssic infiltrat pels beats de James Blake.

Finalment, Approximate Sonata, també de 2016, és un joc d’equilibris impossibles. Una sèrie de pas de deux on els ballarins no es limiten a executar, sinó que negocien també en temps real cada pes, cada respiració compartida. Les formes coreogràfiques —fràgils, volàtils— es sostenen tan sols un instant abans de desfer-se o mutar. Ambdós cossos escolten i es contradiuen. Forsythe converteix la tècnica clàssica en un exercici de fe mútua: els ballarins cauen cap al buit sabent que l’altre hi serà per rebre’ls.

Forsythe no coreografia el caos: el descompon en gestos precisos. El que veiem és l’exactitud d’una rebel·lió, cossos que s’organitzen sense líders, on cada decisió és col·lectiva i cada moviment un acte d’autonomia.

(Imatge de portada: One Flat Thing, reproduced al Staatsballett de Berlín, abril 2025. Totes les imatges cortesia de SSB. Fotos: Yan Revazov)