Amateurisme

Amateur. El que estima. La seva primera definició refereix a “afeccionat” però, indagant només una mica més en la seva etimologia, el vocable prové de l’idioma francès quan (amateur) substitueix a la paraula “amaor” la qual deriva de la paraula llatina “amator” referida a “el que estima”^[1].  En aquest traspàs d’aquesta primera posició o condició amatòria a una segona situació d’afeccionat, en temps més recents, la paraula amateur comença a relacionar-se amb l’agradar i amb el tenir interès per una cosa o activitat (generalment associada a allò esportiu) que es fa sense rebre diners a canvi, és a dir, un interès desinteressat per un fer. Estimar es transforma llavors en un agradar per agradar, un fer per gust, un fer per fer, la qual cosa pot ser una dada útil per a repensar el concepte d’amateurisme en el present i en relació a l’art i les residències artístiques.

Pensant en la producció artística, podria pensar-se en l’artista com un ésser que, com a creatiu, està situat en el seu lloc i en el seu temps. Una creativitat lligada a un ofici que va anar desenvolupant-se en relació al fer i al pensar de cada individu de cada època, conformant després una professió que, idealment, es transmet sense especulacions o condicionaments extrems. Sense dubtes, en aquest cas, l’art seria un fer lligat a una acció a consciència, des d’una experiència pròpia que no deixa de ser primigènia i alhora compartida amb uns altres, per ser, de totes maneres, part del seu temps. Això podria ser un ideal ja llunyà, ja que al present apareix amb molta més freqüència la paraula “professionalització”, en aliança amb termes com optimització i eficàcia, lligats al mercat i al món especulatiu i estratègic.

En relació a aquest concepte de l’amateur tan lligat a la pràctica, però alhora tan oblidat o emmudit, no està de més indagar el lloc i el rol que ocupa una residència d’art com a model en el qual es prioritza el fer art estant, generalment, en un lloc al costat d’uns altres. Un lloc on el que es comparteix és aquesta mateixa condició de ser (tots) productors d’art, condició que d’alguna manera també es comparteix amb el públic que ho visita, perquè allà l’artista continua sent abans productor que expositor, l’obra continua sent abans procés que producte final i l’audiència visitant és un testimoni directe del treball de l’artista en la seva companyia.

És des d’aquest format associatiu de trobada de treball que anomenem residències d’art que crec que es promou o ajuda, si no a mantenir la noció d’amateur (en referència al gust pel mateix fer), a tornar a aquest lloc d’amateurisme poc freqüentat, o poc conscient en el sentit de no ser tingut en compte. I perquè són espais que promouen l’obertura, la llibertat i l’experimentació, allà pot sorgir una cosa nova que, encara que moltes vegades és amorfa en aquestes instàncies de treball inicial, implica un estadi necessari que connecta l’artista amb un treball més visceral o més arcaic, més lligat a la naturalesa i a l’experiència pròpia, a un fer en què es continua descobrint i arribant a la veritat i a l’origen [2].

En la residència d’art, gairebé tot succeeix en un àmbit on es conversa, es mira a l’altre fer i se sap que l’altre mira el que un fa, i l’àmbit agrupa així un fer compartit, un fer amb uns altres o més aviat al costat d’uns altres. Un fer lligat en parlar i en dir, perquè se succeeixen converses que, de moltes maneres, amassen la producció creada en aquests espais de treball. La producció mateixa en la residència prioritza l’experimentació, les proves més enllà dels encerts, l’error s’hi val i és bo tenir dubtes. Allà tot és possible perquè no hi ha examen ni títols, no hi ha consignes i no hi ha esquemes a seguir. I perquè no hi ha dates de lliuraments finals, ni esdeveniments expositius formals sinó un esdeveniment que, més que una exhibició, és una trobada compartida amb el públic. Una trobada a portes obertes i de mediació on els artistes conversen amb els visitants i on els treballs realitzats són en si mateixos els mediadors de la conversa.

En aquest sentit últim d’involucrament entre l’observador i l’obra d’art, es pensen els “estudis oberts”[3]: esdeveniments específics de les residències d’art en els quals s’obren al públic les portes del lloc perquè l’audiència entri, visiti els tallers i vegi la producció realitzada no només en diferents estadis de treball (diferents instàncies de producció) sinó també i sobretot en companyia dels artistes. La residència és fer al costat d’uns altres i també un temps de mostrar projectes compartint el fer, conversant sobre el treball en el lloc mateix de producció, en un moment pròxim al recentment produït o encara en producció. I d’alguna manera l’obra es continua produint quan se la contempla i se la comparteix amb qui concorre, fent que qui observa s’acosti al que produeix des d’un lloc més pròxim.

Pels motius dits anteriorment, és novament vàlid associar l’amateurisme a la manera operativa mateixa que brinden les residències d’art, al costat d’altres projectes oberts lligats a una altra forma de relacionar-se amb el saber i el fer..[4] I potser perquè en diverses residències l’artista va amb poc equipatge i té una infraestructura bàsica d’elements de treball i d’eines, pot connectar-se en forma més directa amb aquest origen del seu ser artista, amb el paisatge que li brinda el món, i sense saber-ho per endavant, torna a un lloc inicial i per això iniciàtic, renovant, revivint aquest primer impuls que el va acostar a l’ofici abans d’aprendre’l.

Potser des d’aquesta concepció romàntica, torno a buscar aquesta situació amatòria en el fer alguna cosa, sigui el que sigui. Existencial. Un lloc on l’art és una idea i un fer que ens uneix a l’espècie. Que, com a éssers humans, ens porta a un lloc ontològic més profund. Si l’obra no ho remet ni transmet, potser ha fallat aquesta instància primera de ser conseqüència d’una necessitat de fer. Perquè en pensar aquest text vaig rememorar-ne uns altres per a mi fonamentals: “Cartes a un jove poeta” de Rilke[5], on es parla d’un fer lligat al cor, i, sobretot, d’un no poder deixar de fer (en aquest cas l’escriure): un fer com una necessitat imparable o ingovernable. L’altre és un text de Benjamin, “L’autor com a productor”[6], que prioritza novament el fer de l’artista o escriptor, però sobretot la seva connexió amb el temps present i el seu context: la importància de la seva relació amb els altres, amb les tècniques i les eines de treball del seu temps, amb els processos de producció de l’obra, donant lloc a un treball que, en acostar-se al públic del seu temps, fa que el públic s’acosti a allò produït des d’un lloc també de productor i no només d’observador; no és que sigui més actiu, sinó potser més complet o almenys diferent.

Llavors, tornant a la condició d’amateurisme que refereix a una instància primera que es relaciona directament a la noció d’amor i que és, encara que social, sobretot visceral i espontània, podria llavors pensar-se com una instància anterior, paral·lela o almenys complementària del que coneixem com a carrera professional o educació formal i professionalització. Amateurisme com a condició nata, sense condicionaments implantats o sobre-apresos o excessivament formatats o estigmatitzats. Potser la frase “per amor a l’art” neix d’aquest principi que antecedeix doctrines, normes, sabers programàtics i la tradició mateixa que organitza en cànons i etiquetes.

Continuo creient que les residències d’art brinden la possibilitat de connectar-se a una idea d’originalitat, aquí lligada a la unicitat de l’individu com a productor que, en un àmbit compartit de l’aprendre i del fer, pot participar d’una autoria autèntica en la qual es defensa l’art com a objecte singular, no pel seu preu o el seu caràcter diferencial d’altres treballs. Singular en el seu ser en el món amb una raó donada per qui el va fer. Per no ser un mer material amb una forma o amb color, sinó amb una ànima pròpia. Perquè moltes vegades m’acosto a observar els treballs dels artistes des d’una condició animista; els busco l’ànima, el cor, algun batec propi que hagi deixat l’artista en la matèria. És a consciència una idea animista que tinc en relació a treballs que m’interessen i commouen: perquè per a mi tenen ànima, i algú els hi va donar, i perquè em connecten a aquest ésser que les va produir, per dir d’alguna manera metafòrica o poètica o idealista, segons es vulgui. Perquè penso que l’artista professional que fa el seu treball amb l’ànima pot també crear alguna cosa que tingui, en certa manera, també una ànima pròpia.

[1] Definicions extretes de diversos diccionaris d’internet. https://dle.rae.es/?id=2GebkGB ; https://es.wikipedia.org/wiki/Amateur ; http://etimologias.dechile.net/?amateur entre d’altres.

[2] Pot pensar-se aquí en el concepte d’Aletheia i el text de “L’origen de l’obra d’art” de Heidegger, M. En Arte y Poesía, Brevarios. Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 1992.

[3] Junt amb els estudis oberts, també son freqüents les presentacions audiovisuals, on els artistes conversen amb l’audiència sobre els projectes realitzats i per realitzar, generalment al començament de les residències.

[4] Sense oblidar que en l’àmbit actual allò amateur erròniament refereix a una idea negativa lligada a allò poc professional o a una cosa que no està feta amb serietat i compromís. Es potser per això que a algunes residències d’art se les veu com llocs d’excessiva llibertat, diversió i oci; potser perquè la mateixa flexibilitat del model els permet ser massa informals o tenir programes poc clars de trobada i de treball. Encara que no dubto que això passi, no és d’aquest tipus de residència d’art de què parlo ni el que m’interessa. Ans el contrari, parlo del model de residència d’art que, en la seva mateixa llibertat de ser i en allò que ofereix als participants, brinda als artistes un lloc on connectar-se novament amb el moment vocacional on el fer va ser pensat des d’un lloc més pur i íntim, necessari i personal. I sense deixar de ser un hàbitat temporal compartit, per estar lligat a un determinat temps i espai on s’hi és i s’hi està com a ésser en el món amb els altres.

[5] Rilke, R. M., Cartas a un joven poeta. Selección de poemas. Losada, Buenos Aires, 2004.

[6] Benjamin, W., The Author as Producer. Art in Theory. 1900-1990. An Anthology of Changing Ideas. Ed Charles Harrington & Paul Wood. Blackwell Publishers Ltd. Oxford, 1992.

(Imatge destacada: Visita dels tallers en URRA)