ARCO’18

Cada cop que visito ARCO (o qualsevol altra fira d’art) no puc deixar de pensar en el dificl paper de les galeries en un moment en que artistes, institucions, crítics, comissaris i fins i tot col·leccionistes fa temps que han redefinit els seus papers. En una conversa recent, una galerista alemanya recordava com en els 90, institucions i mercat seguien dos camins paral·lels, amb algun intercanvi puntual. Ara mateix, no només estan absolutament interconnectats, sinó que, massa sovint, fires i biennals arriben fins i tot a intercanviar papers. D’una banda, amb projectes d’artistes que es mostren a biennals, amb el suport, el finançament i la gestió de galeries potents, amb una influència i visibilitat en el mercat que pocs stands de fira poden oferir. D’altra banda, també veiem el camí invers, programes comissariats a fires que es converteixen en un espai més de treball per a comissaris independents, estrelles d’aquesta nova classe social de precaris culturals.

Però si cada fira té la seva idiosincrasia, ARCO encara més, perqué neix a l’Espanya dels anys 80, un context i un moment de “modernització del país” (que ara veiem que no ho era tant) i que ha desenvolupat un paper d’introducció a l’art contemporani, creació de mercat, educació de nous professionals i lloc de trobada  (professional, social i de diversió -en aquest punt Madrid sempre té molt a oferir).

ARCO 2018 segueix potenciant aquest aspecte de lloc de trobada indiscutible que va més enllà de la pròpia fira, amb sessions de treball a porta tancada entre responsables d’institucions i amb debats i presentacions oberts a tots els públics. En aquest sentit, és esgotadora. Com en una speed date, els i les galeristes traten d’explicar de manera sintètica la complexitat d’uns treballs en els quals és impossible entrar en uns pocs segons. Però, en realitat, aquest és el nostre present, una acumulació d’inputs, d’ imatges, idees, notícies, novetats i fets als quals no podem destinar més d’uns minuts o una llegida ràpida de titulars.

Dit això, és cert que ARCO 2018 no és una edició estrident ni sorollosa, al contrari, hi ha una certa moderació en els treballs presentats i tot està molt mesurat i ordenat. Mentre els stands espectaculars i “unlimited” es deixen per a Basel, a ARCO es troben obres accessibles, pel que fa a dimensions i també a preus. En el seu camí per trobar el seu lloc en el competitiu món de les fires, fa temps que ARCO aposta per valors de futur, emergència i espais comissariats.

El futur és precisament el país convidats aquest any. Bé, no és exactament així, però sí que ocupa un espai central i elevat, dissenyat per Andrés Jaque, en el qual les comissàries Chus Martínez, Rosa Lleó i Elise Lammer han encarregat nous treballs a 19 artistes. En un espai de color verd que recorda la gespa artificial en la qual poder relaxar-se o jugar, però també a un verd croma, en el qual es pot projectar tot allò que vulguem, els i les artistes mostren no ja un futur, sinó un present que s’hauria de poder projectar en el futur. En les antípodes de Black Mirror, els treballs de Regina Giménez, Eva Fàbregas, Teresa Solar o Július Koller, entre altres, parlen de nomadisme, DIY, relacions intergeneracionals, sostenibilitat, supervivència i creativitat. I, indirectament parlen de la necessitat de l’existència del propi art com a espai de llibertat si és que volem que realment existeixi un futur.

Però seguim en el present i el recorregut per ARCO sempre aporta moments gratificants. Aquí van alguns en forma desordenada: els moments musicals a Hauser & Wirth, per gentilesa de Dan Graham; la instal·lació Extra en la que Candice Breitz fa de idem (Kow); Momu & No Es (Joey Ramone), l’aproximació humanístico-científica de Pep Vidal a ADN galeria i a Lmno; l’inventari d’elements del vesturari d’una dona de Hans-Peter Feldmann (ProjecteSD); els còmics que s’expandeixen en l’espai de  Francesc Ruiz (Estrany- de la Mota), les relacions cos-espai de Sigurdur Gudmundsson o familiars de Ragnar Kjartansson (i8)  o ”les pintures fetes per altres” de Ryan Gander a Esther Schipper i d’Enric Farrés Duran a noguerasblanchard; entre moltíssims altres.

Però ARCO no és una bombolla inexpugnable i la controvèrsia i la irritació del present també s’han colat a la fira, fins i tot abans de la inauguració. La polèmica creada per la retirada de l’obra de Santiago Sierra “Presos políticos en la España contemporánea” es un símptoma d’un aquí i ara en el qual la llibertat d’expressió s’està vulnerant i, el que és pitjor, la denúncia d’aquest fet a molts els pot resultar molesta o que cansa. La realitat és molt més cruel, perqué el que està sent desmantellat és el reconeixement dels drets humans que tant va costar d’aconseguir. Fa temps que a la foto polèmica d’ARCO als mitjans de comunicació no apareix cap obra d’Eugenio Merino, que és qui aquest any, crec, ha realitzat el retrat més fidel del nostre present.