Qualsevol pràctica artística és el futur. Entrevista a Chus Martínez

Chus Martínez (Ponteceso, A Coruña, 1972) és directora de l’Institut d’Art de la FHNW Academy of Art and Design, a Basilea. Ha exercit importants papers com a comissària i investigadora en institucions com el Museo del Barrio de Nova York; MACBA de Barcelona, ​​la Sala Rekalde de Bilbao, el Frankfurter Kunstverein, la Documenta de Kassel, les biennals de Venècia i São Paulo. Va ser inclosa en la llista d’Art Review com una de les cent persones més influents dins de l’àmbit de l’art contemporani, i és fins i tot un personatge literari en la novel·la Kassel no invita a la lógica, d’Enrique Vila-Matas. Chus Martínez torna a Espanya per a comissariar a ARCOmadrid 2018, juntament amb Rosa Lleó i Elise Lammer, un programa expositiu per a la fira que gira al voltant del concepte del futur.

Per primera vegada ARCO no compta en aquesta edició amb un país convidat. En el seu lloc, és el concepte del futur el que vertebra la programació. Respon aquest canvi a un esgotament del model anterior? Com sorgeix la idea?

La idea va venir d’ARCO. Van ser ells els que d’alguna manera van voler moure fitxa i substituir un concepte geopolític i geogràfic per una altra forma de pensar, i presentar qüestions que van més enllà del que cada galeria esculli per mostrar i vendre a la fira. ARCO ha volgut, d’una banda, continuar amb un esforç internacional, que sempre ha tingut, i per una altra, trobar, a més, un metanivell on debatre altres possibilitats. És un experiment, un pilot. D’altra banda, és la primera vegada que treballo amb un context comercial, i em donava l’oportunitat de treballar a Espanya i amb equips espanyols.

Treballar en un context de mercat com és ARCO, determinat per condicionants que, de vegades, són diferents als de l’àmbit institucional de la cultura, quines oportunitats i limitacions ofereix?

A Espanya sempre es demonitza el mercat i parlem d’un mercat en singular, però la veritat és que quan vius a Basilea t’adones que hi ha molts mercats. Hi mercats específics, com el d’ART Basel, i que tenen altres dinàmiques i altres lògiques que no són les d’ARCO. Aquest va néixer com un híbrid, és mercat, però també ha tingut sempre una intenció internacionalitzadora i pedagògica. Per a mi això era el més interessant.

Pel que fa a les limitacions, cal entendre molt bé que ARCO és un context intervingut, d’una banda, per una organització que és Ifema, i que té les condicions pròpies d’una fira d’art i, d’altra banda, per les pròpies galeries , que són, a més, interlocutors i a qui s’ha de respectar com a sector. En un moment en què el sector públic ha patit moltes retallades i que necessita de tot tipus de suports per a que els artistes no es quedin sols amb tota la responsabilitat de la producció, és interessant pensar què ofereix aquest sector i en els múltiples problemes que estan tenint les galeries més joves i d’un circuit mitjà. Les grans galeries no tenen cap problema, al contrari, creixen cada dia més. Però si ens fixem en els últims tres o quatre anys, en la premsa especialitzada, ens adonem que les galeries petites i mitjanes han patit com ningú i que estan tancant a un nivell i una velocitat que fa una mica de por. El futur és un concepte general, però que ha d’estar recolzat en unes circumstàncies concretes que són les que són i aquestes cal acceptar-les perquè les pots canviar, però no canviar de ple. En aquest sentit, és important saber que ARCO ofereix l’espai gratuïtament a les galeries de les seccions especials i que, d’alguna manera, la fira també fa un esforç. Això és impensable en altres contextos firals. Aquesta voluntat dóna l’oportunitat de portar a la fira un altre tipus d’obra i a un altre tipus d’artista que no ha d’estar vinculat al rendiment econòmic. És un esforç de tots els col·lectius i és important ser conscients avui a Espanya de quantes energies necessitem per a que quelcom se sostingui. Si l’àmbit d’allò públic està en crisi, necessitarà de la suma de molts altres per a que l’artista pugui produir la seva obra en llibertat, exposar i que el seu treball es pugui relacionar amb el públic general i amb la ciutadania.

El programa que desenvolupeu compta amb la participació de vint galeries, petites i mitjanes, i amb la presència d’artistes més joves. Què podem esperar com a visitants?

És important no pensar en el futur com una idea temporal. No volem fer un retrat del futur, un concepte que és complexíssim i que hauríem de pensar com una pregunta filosòfica. Quan ens preguntem pel futur, el que ens estem preguntant en realitat és per l’extensió del present i per la possibilitat que aquest present sigui sostingut i diferent. No hem interrogat a ningú sobre la seva visió del futur; seria injust per al públic que una selecció específica representi més allò que esdevindrà que la resta. Qualsevol pràctica artística, qualsevol, per a mi, és el futur. Partint d’aquesta base, no cal fer cap tipus de distinció, no cal buscar cap voluntat d’estil, perquè nosaltres ja no estem en la modernitat ni examinem trets que siguin definitoris. Dir avantguarda avui és a dir oceà. L’avantguarda va tenir una voluntat de trencar formes, però ara, després d’haver superat molts dels preceptes establerts, hem après que allò important és trobar noves formes de relació, i que aquestes van més enllà de l’àmbit de l’agència humana: tenen a veure amb la nostra relació amb la natura, i per descomptat, amb el futur de la producció, amb el futur de la vida, amb el futur del coneixement. Tot això és avantguarda.

Es pot parlar i es pot acotar això des d’una fira d’art?

No ho sé. No crec que sigui tampoc el lloc, però qui pot apuntar-ho, en qualsevol cas, són els artistes. Allò a què nosaltres hem apel·lat, com a comissàries, és a una certa normalitat. El sector futur d’ARCO està compost per una gran pluralitat i una gran diversitat d’artistes de generacions i llocs diferents, molt internacionals i oberts. I aquesta hauria de ser la normalitat. Ho és? No ho és. Políticament estem veient com hi ha una brutal constricció que afecta la nostra idea tradicional del que és l’internacional, del que és obert i del que és plural. Aquest mateix matí llegia la notícia en la qual Donald Trump deia no voler acollir immigrants de “països de merda”. És aberrant. Per tant, la normalitat per a mi ja és el futur, perquè realment no és el present. El que es trobarà el públic és que hi ha pluralitat, i quelcom de subtil que traspassa a totes les galeries, que són totes petites i mitjanes, i és el fet que han apostat molt fort per la gent amb la qual treballen. I això es tradueix en totes les propostes com a vincle, relació, confiança, suport. Donar suport a la gent no és espectacular, és simplement necessari.

Entre els ponents que presenteu per debatre al voltant del futur hi ha el filòsof Santiago Alba Rico. Fa uns mesos, en una conferència a La Casa Encendida, proposava, per a que el món fos sostenible – i habitable-, un canvi revolucionari en allò econòmic, reformista en allò institucional i conservador en allò antropològic. En aquest sentit, cap a on s’orientarien l’art i la cultura?

Sabem que molts canvis no tindran lloc, però és important que hi hagi un àmbit per a nomenar-los. L’art té una relació molt directa amb el sentit de la llibertat, i aquesta llibertat transforma cultural i institucionalment, i fins i tot, fora d’aquests paràmetres. D’altra banda, com assenyala Santiago Alba Rico, l’art és conservador, però en el bon sentit: té una magnífica idea segons la qual allò antic i allò present es poden tocar i que en veritat no hi ha cap saber que elimini un altre. Això és fonamental en allò que l’art ens proposa. Allò modern no acaba amb allò indígena i el gran repte que tenim és veure i entendre quin tipus d’intel·ligències tenim davant nostre i com tractem amb elles. Alhora, l’art té una forma individual que en realitat no es subsumeix a una voluntat general. L’artista té un gran sentit de l’àmbit privat, però al mateix temps, es relaciona amb el públic i es produeix una gran transferència de coneixement.

Una altra cosa que em fascina és que l’art és lent i està bé que ho sigui. Té total absència d’espectacularitat; funciona més per osmosi que per impacte i et dóna una gran oportunitat de créixer. Però és cert que has d’estar a prop molta estona i mantenir aquesta proximitat. Si poguéssim portar aquesta mateixa proximitat a un programa pedagògic, si hi hagués una tirada per part de la política per apropar l’art a molta gent i fer-ho de forma lenta i per l’epidermis, això sí tindria un gran impacte. L’art afecta a la memòria des de la vivència i et transforma, et fa més fràgil, però també més hàbil i flexible a l’hora d’imaginar altres formes de pensar.

A això que apuntes de la lentitud i la proximitat, deia també Alba Rico que avui no hi ha objectes, perquè aquests necessiten el seu temps per ser contemplats. Segons ell, del que estaríem envoltats en realitat és de mercaderies de consum ràpid. Recuperar l’objecte implica, per tant, un temps de contemplació, difícil d’altra banda en un format com el d’una fira.

Totalment. En els últims deu anys hem vist un gir cap a l’etnografia en artistes contemporanis. Jo crec que té a veure, independentment de la filosofia de l’objecte, amb el fet que em vull donar 3.000 anys d’història, em vull donar un temps que no coincideixi amb la producció comercial, amb el temps de la meva vivència com a treballador, que no coincideixi amb la ideologia. Es tractaria de dessincronitzar-te, d’obrir-te cap a altres coses.

En diferents entrevistes deies que la idea és “crear un espai on imaginar i proposar una visió de la complexitat que ens espera”. En aquest sentit, la cultura i l’art podrien ser valuosos en tant possibiliten nous espais d’obertura i interpretació. Però com fer comprensible la complexitat sense simplificar els discursos? Un risc que veiem, per exemple, en la política i l’auge dels populismes, i que passa en moltes altres esferes, inclosa la de l’art.

La paraula i el text no són suficients; cal obrir a l’experiència a través de l’educació. Es necessita un grandíssim esforç i fer una gran inversió. No passa per si sol i per descomptat no passa només amb enunciar. Et pots atipar de dir que ets feminista, però si no està basat en una pràctica i no hi ha una experiència diferent de relacionar-se amb les coses, és igual el que diguis. El que queda per venir assumeix que la complexitat necessita múltiples experiències i que aquestes no es poden posar simplement a l’abast del públic amb llibres de text o amb eslògans. Necessitem experiències noves, i això implica, com diu Alba Rico, una reforma econòmica brutal. Perquè quines garanties tenim que una educació a través de l’experiència hagi de tenir rendiment? En realitat, totes les garanties, però és el que més por ens fa: reformar l’ensenyament i fer que totes les escoles públiques tinguin un altíssim nivell de qualitat i una enorme ambició per relacionar-nos d’una forma nova amb tots els temes, o de posar en el currículum naturalesa i gènere, per exemple. Potser això forjaria la gran revolució. És el gran repte.

Potser també passi per resignificar les paraules. Hi ha una apropiació ideològica que buida el sentit de les paraules, i que fa a més que siguin fàcilment intercanviables. Avui termes com creativitat o sostenibilitat formen ja part de qualsevol discurs empresarial i polític. Necessitem inventar noves paraules?

Hem acabat amb un repertori de paraules realment limitat. Necessitem altres paraules. Acabo d’arribar del Japó i m’he ficat en un arxiu d’un senyor que no coneixia de res, d’un etnògraf de finals del segle XIX. Com l’idioma és tan diferent, em van passar un glossari de termes per a que jo pogués entendre alguna cosa. Era impressionant, com si aprenguessis a parlar de nou, i era genial, perquè et donava grans oportunitats per a escenaris i imaginacions diferents. I potser sí, cal resignificar algunes nocions, però igual també oblidar-se d’alguns repertoris i, sobretot, no buscar models i fórmules ja donades. Al nostre país, de seguida que alguna cosa funciona creiem que podria ser una fórmula, i som els primers a estandarditzar les coses i consumir-les. Estem davant d’allò que molts estan denunciant que és l’apropiacionisme per part de persones que no tenen cap intenció de fer el que diuen. En aquest sentit, jo crec que cal inventar móns i sobretot sortir-se dels que hi ha.

Terry Eagleton, en un dels seus darrers llibres, Cultura, critica l’arrogància d’aquesta i avança que en el futur els problemes centrals que afrontarà la humanitat no seran culturals, sinó molt més mundans: fams, guerres, desastres ecològics … i que la cultura, tot i que serà una part, no serà decisiva en ells. Tindrà la cultura un paper rellevant en el futur?

És molt cínic afirmar una cosa així, perquè totes dues coses no es poden separar. Criticar sense més és molt fàcil, però ara estem en un moment en què cal intentar veure què es pot fer, què es pot implementar, què es pot guanyar per a tots. La cultura pot tenir un paper grandíssim en el futur, però ens ho haurem de pencar. Estan apareixent multitud d’iniciatives públiques i privades en tots els sectors que busquen un altre tipus d’empaties que alterin allò mundà i que transformin la vida burgesa i moderna que coneixem. Aquests esforços no s’estan donant només en l’àmbit cultural, sinó que estan coincidint amb molts altres que estan sorgint també en la ciència, en les universitats, en molts llocs. No són massius, però són molts. Terry Eagleton pot pensar que és poc, i fins i tot, que la cultura no pot ser-hi, però és més aviat un problema que tenen molts homes que, en el fons, les dones i la natura els semblen temes tous.

Naturalesa i dona, dos conceptes que en filosofia a més es relacionen des d’antic i que han estat amb freqüència definits com a oposats a la cultura.

És el mateix. Realment, els dos temes, gènere i naturalesa, són coincidents i a molta gent els hi han semblat històricament tous perquè parlen de voluntats polítiques i canvis sistèmics socials; d’allò dur. Però jo crec que el futur vindrà per allò tou i la importància de la consideració del gènere i la naturalesa i d’adonar-nos que molts paràmetres no estan exclosos d’aquests conceptes. Dir poder és dir també gènere.