Col·lapsant el temps, doblegant l’espai

Penso sovint en la memòria del bronze i la carn, la memòria en les nostres paraules, la memòria en el marbre, la memòria en el paper i la memòria en la pantalla. La memòria que viu en el cos i en l’oralitat està en constant evolució i mutació ^[1]en referència al que Pierre Nora descriu como “milieux de mémoire”, veure Nora, ‘Between Memory and History’, la memòria escrita en paper transcendeix el temps de vida dels organismes biològics, el bronze i la pedra allarguen la seva vida durant segles a canvi d’estabilitat, i la pantalla retorna a la memòria la capacitat de la seva dataficación i impermanencia ^[2] lectura, ‘Seeing Red’ . Cada mitjà condiciona la capacitat de la memòria per a la mutació o l’estabilitat, per a la resposta o la negligència, per a la curació o el mal. Però no és el bronze de les estàtues a Robert E. Llegeix, Cristòfor Colom, Edward Colston o Fra Junípero Serra el que ofèn i impulsa un moviment global per al seu enderrocament. És aquesta capacitat dels monuments per a la programació afectiva -o el control mnemotècnic, com el defineix la teòrica cultural Luciana Parisi- la que trobem culpable: el rescat de les nostres narratives culturals per part de les estructures de poder que imposen la permanència i el manteniment de tals objectes en l’espai públic ^[3] Parisi i Goodman, ‘Mnemonic Control’ . Aquí trobem el mal ressort de la blancor que imposa als nostres cossos socials, ambientals i individuals -vius i presents aquí i ara- estructures de jerarquia que deshumanitzen i oprimeixen la diferència de melanina. No obstant això, fixem la nostra atenció en aquestes estàtues com a representants de guerres passades per a preservar l’esclavitud negra, d’expedicions colonials passades per a extreure la riquesa de la terra o del genocidi cultural passat perpetrat contra els primers pobles. Ens aferrem amb excés d’energia a aquestes representacions d’aquests passats ^[4] Faulkner, Requiem for a Nun, p 85 . Però el passat mai és passat. La violència de la blancor colonial i racista continua perpetrant-se sobre els múltiples i mutables presents dels nostres diversos i divergents éssers, no del tot a través del ferro de les cadenes, sinó mediada pel bronze dels monuments que ofusquen la violència encara per venir. Freud va escriure sobre com alguns dels seus pacients, quan se’ls demanava que recordessin records llunyans de la infància -massa llunyans per a ser recordats amb precisió-, ho feien com a records pantalla. El bronze es converteix així en una memòria pantalla: una reconstrucció incompleta de la nostra pròpia narrativa, que instiga la repetició compulsiva de la violència del passat. ^[5] Freud, “Remembering, Repeating and Working-Through” .

Aquesta fixació en el material dels monuments, en lloc dels materials de la carn i la llei, sovint complica els camins per a l’elaboració del trauma -la seva curació- que travessen els processos de justícia, reparació i no repetició. Perquè en realitat no recordem només per recordar. El que busquem a través del record és comprendre el nostre jo violent i, a partir d’aquí, prendre mesures per a reparar el nostre jo, per la qual cosa el lloc de la teràpia es converteix en els cossos dels nostres altres socials, col·lectius, gregaris, lligats a la naturalesa. Per a això serveix la memòria, en la seva dimensió més biològica i fonamental, la capacitat d’emmagatzemar els coneixements adquirits per a recordar-los més tard i evitar intencionadament circumstàncies previsiblement desagradables i planificar l’acció futura ^[6] Sherwood, 2010, 158 . No obstant això, els espais dels tribunals i les institucions són amb massa freqüència massa complexos per a treballar amb ells, i transformar el seu potencial de violència en capacitat de cura exigeix nivells d’agència i defensa de difícil accés, especialment per als afectats per la barbàrie. Per això crec que hem ritualitzat la destrucció del bronze en els monuments: allí no trobem guardians que defensin amb la llei la inmutabilitat de les estructures de poder violentes. Ens trobem cara a cara, sense intermediaris aparents, amb aquesta mediació metàl·lica de la violència. Quan derroquem aquestes estàtues dels colonitzadors, s’obre una sortida a la ràbia digna a través del teixit de l’espai públic. També es tanca la ferida massa aviat perquè es curi. Sense la llum del sol i l’aire fresc de l’escrutini públic i la veritat pública, s’enverina en la impunitat fins que el seu dolor és una plaga que ja no es pot ignorar, i ens ajuntem i barregem per a tornar a estripar el bronze. Ritus ad perpetuam.

Si el que declarem buscar és l’alliberament de la violència, la repetició compulsiva del ritual d’enderrocament de monuments que fixen el passat presenta dos problemes. En primer lloc, projectem en el bronze la violència perpetrada per les estructures de poder ofensives i els seus agents, i si els morts no es preocupen per les particularitats dels vius, les seves representacions es preocupen encara menys. En segon lloc, desplacem la violència soferta pels vius d’avui lluny dels seus cossos i comunitats, i centrem els esforços en un cos col·lectiu abstracte de protesta. El que resulta problemàtic en aquests rituals no són les tensions entre l’individual i el col·lectiu, ni els loci del passat contra el present, sinó l’impuls de triar un sobre l’altre perquè continuem concebent el temps com a lineal i l’espai com a cartogràfic.

Com podem alliberar-nos de la linealitat temporal i de la cartografia espacial, aquestes estructures narratives necessàries perquè els monuments tinguin sentit? Com podríem estimular simultaneïtats temporals i topologies espacials que col·lapsin el temps i pleguin l’espai perquè el colonitzador del passat pugui conversar amb el colonitzat d’avui? A la recerca de possibles respostes, recorro a la ficció -en particular a la ciència-ficció- per a imaginar no sols els futurs en els quals ens enfrontem a la violència, sinó per a transformar-la efectivament en justícia, reparació i no repetició. D’aquesta manera, podem centrar-nos en les estructures narratives dels monuments que volem derrocar avui, així com en la narració de la violència del demà. El material, llavors, no és només el bronze, o la carn, o la llei, sinó tot això i més entreteixit a través del teixit de la narració de ficció. Ser capaç de recordar allò no manifestat. Anticipar -no sols recordar- la memòria.

Sento els crits de Beloved en la memòria de Toni Morrison i la negativa del passat a quedar-se en el passat, sinó a recollir els traumes presents que persegueixen les generacions futures. Recorro mentalment la Comala del novel·lista Juan Rulfo, un poble sencer plagat de fantasmes que murmuren a les nits històries de passats violents ^[7] Ag, “Toni Morrison: Rememory and Writing” . En la ficció abunden les narracions on els passats irresoluts persegueixen els personatges, ja siguin visitants accidentals o descendents. La història, que ja no es preocupa per la linealitat temporal positivista, ha adoptat també un interès per les concepcions espirals del temps. La visió de l’historiador Alexander Aviña sobre les històries cícliques de la violència a Mèxic, on la irresolució i la repetició de la injustícia posseeixen noves generacions de lluites socials, per a convertir-se en espectres de la revolució ^[8] Aviña, Specters of Revolution . No obstant això, aquests exemples relacionen el passat amb el present, però rares vegades miren al futur per a incloure aquest plec de temps i espai. L’estudiós de la memòria Stef Craps s’ocupa de manera productiva de la memòria anticipada en observar com el cinema i la ficció han imaginat futurs en els quals no es va evitar la crisi climàtica, i les perspectives dels historiadors del futur narren als nostres éssers presents la catàstrofe que encara està per arribar ^[9] Craps, “Climate Change and the Art ofAnticipatory Memory”

I així penso en el bronze, la carn, el paper i la pantalla mentre els monuments cauen. Què els substituirà? Serà una escultura actualitzada que tornarà a ser derrocada en un ritual futur? O podem desafiar radicalment el material de la memòria, col·lapsar el temps i plegar l’espai en una nova forma de record, de compromís amb la memòria a través de la ficció, per a no sols imaginar la repetició de la violència, sinó el seu alliberament continu i impermanent? Tal vegada, si ens allunyem de la història com a matèria primera dels monuments i ens acostem a la matèria de la ficció i la narració, per a no ocupar, sinó crear contínuament l’espai i el temps, les noves formes de record poden acostar-nos a la raó per la qual recordem: no per a recordar, sinó per a evitar que el mal es repeteixi.

Bibliografía

Ag, Peter Lang. “Toni Morrison: Rememory and Writing,” 2021, 19.

Aviña, Alexander. Specters of Revolution: Peasant Guerrillas in the Cold War Mexican Countryside. Oxford: Oxford University Press, USA, 2014.

Craps, Stef. “Climate Change and the Art of Anticipatory Memory.” Parallax 23, no. 4 (2 Octubre 2, 2017): 479–92. https://doi.org/10.1080/13534645.2017.1374518.

Faulkner, William. Requiem for a Nun. London: Vintage, 1950.

Freeman, Lindsey A., Benjamin Nienass, and Laliv Melamed. “Screen Memory.” International Journal of Politics, Culture, and Society 26, no. 1 (Març 2013): 1–7. https://doi.org/10.1007/s10767-013-9135-x.

Freud, Sigmund. “Remembering, Repeating and Working-Through.” Further Recommendations on the Technique of Psycho-Analysis, 1914, 6.

Gordon, Avery. Ghostly Matters: Haunting and the Sociological Imagination. New University of Minnesota Press ed. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2008.

Leyh, Brianne McGonigle. “Imperatives of the Present: Black Lives Matter and the Politics of Memory and Memorialization.” Netherlands Quarterly of Human Rights 38, no. 4 (Decembre 2020): 239–45. https://doi.org/10.1177/0924051920967541.

Nora, Pierre. ‘Between Memory and History: Les Lieux de Mémoire’. Representations, no. 26 (Abril 1989): 7–24. https://doi.org/10.2307/2928520

Parisi, Luciana, and Steve Goodman. “Mnemonic Control.” In Beyond Biopolitics, edited by Patricia Ticineto Clough and Craig Willse, 163–76. Duke University Press, 2011. https://doi.org/10.1215/9780822394235-007.

Perez, Javier Ernesto. “Speculating Ancestor(Ie)s: The Cavernous Memory of White Innocence and Fluid Embodiments of Afrofuturist Memory-Work.” Humanities 9, no. 4 (November 23, 2020): 138. https://doi.org/10.3390/h9040138.

Reading, Anna. ‘Seeing Red: A Political Economy of Digital Memory’. Media, Culture & Society 36, no. 6 (Setembre 2014): 748–60. https://doi.org/10.1177/0163443714532980.

Sherwood, Lauralee. Human Physiology: From Cells to Systems. 7th ed. Australia ; United States: Brooks/Cole, Cengage Learning, 2010.

Toppled Monuments Archive. “Toppled Monuments Archive.” Accessed 5 Abril , 2021. https://www.toppledmonumentsarchive.org.

(Imatge destacada:Il·lustració de Sergio Beltrán-García)