close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 juny 2021
Qui són si ja hem marxat? Qui som si segueixen aquí ? Aquellxs estranyxs que s’asseuen a taula

Inés Plasencia

En gairebé totes les famílies hi ha algú a qui no vam conèixer però que sembla seguir aquí. Alguna absència prematura o particularment dolorosa, fins i tot una desaparició, de la qual es parla o que es silencia però que roman, pesada com el temps que ens separa d’aquella persona, carregant l’aire, els records i les inclinacions que compartim. Cada persona d’aquesta família que no el va conèixer viu amb una memòria imaginada, construïda no sense dificultat amb el que sent sempre de manera diferent segons qui, quan o com li hagin explicat. Jo no me’n salvo: també tinc algú així a la meva vida, i confesso que penso molt en ell, impregnada de les emocions que va deixar la seva pèrdua més que de la seva vida, de la qual en realitat no en sé gaire. Amb tota seguretat, com totes, la meva família seria una altra sense aquesta història i per tant és una herència que em deixen, que no sé si deixarà d’explicar-se en aquesta generació o en la següent.

La identitat col·lectiva i els discursos sobre la identitat nacional tenen una cosa en comú amb aquesta distribució de les afeccions familiars, o potser són les famílies les qui de vegades semblen micro-estats aleatòriament formats, amb els seus sistemes, jerarquies i per descomptat revolucions. Al cap i a la fi, com va escriure Benedict Anderson, també la nació és una forma de parentiu. L’artista angolès Kiluanji Kia Henda —el pare del qual va estar implicat en les lluites per la independència del país, que es va assolir després d’una llarga guerra el 1975, quatre anys abans del naixement de l’artista— reflexiona en la seva obra sobre com equilibrar el passat i el futur per imaginar una nova identitat postcolonial. La capacitat d’imaginar el futur és igual d’important que conèixer el passat, suggereix, i cal desfer-se dels “vells” herois amb qui ens han obligat a identificar-nos i col·locar als pedestals, reals o figurats, herois i heroïnes a l’alçada de la imaginació política i el futur que volem projectar per a la nostra generació. Perquè la imaginació és, a més, el que primer s’intenta mutilar quan allò (aparentment) simbòlic s’instal·la per controlar i legislar. A Homem novo (2012), part de Redefining the Power, un projecte que busca reactivar monuments d’època colonial en una mena de reapropiació i signe de resistència, tres imatges mostren aquesta successió de temporalitats possibles partint d’un monument parcialment retirat encara present a la ciutat de Luanda. A la imatge de l’esquerra el tríptic, una típica estampilla o postal d’època colonial en blanc i negre amb l’estatura de Pedro Alexandrino, militar i administrador colonial portuguès que va morir el 1850, és a dir, fa més o menys cent setanta anys. El pedestal d’aquest monument està buit actualment, i així apareix en la fotografia central, com qüestionant qui són avui aquests personatges anomenats històrics (ai, el protagonista de la història…) que a penes interpel·larien a qui passi davant d’ells però que, en aquest cas, a més, va ser retirat. Malgrat tot, la seva empremta va romandre a través d’aquest element canònic que pretén canonitzar als qui l’ocupen. L’artista va convidar a posar, per a la tercera fotografia, amics artistes i de l’àmbit de la cultura com un poeta, un activista pels drets LGTBIA+ i un dissenyador de moda, substituint així irònicament els “herois” militars per herois culturals de l’Angola contemporània. Al cap i a la fi, i tot i la idea dominant que les nostres estàtues immortalitzen les vides d’”il·lustres” personatges, són pocs els monuments immortals i menys ho són les vides, com són pocs els monuments amb què ens posem d’acord. Serà perquè aquest acord, en tot cas, necessita l’oblit dels qui passen per davant diàriament, perquè mentre s’asseuen a taula se’n parlarà d’ells, no sempre bé. L’oblit no seria, a més, almenys de moment, una forma vàlida de reparació, sinó un acord per inèrcia, causat per la indiferència cap a personatges que omplen els carrers però que no recordem, que desconeixem, que no ens interpel·len, però que queden en l’espai públic perquè gairebé sempre signifiquen alguna cosa per a algú, sobretot per als qui els mantenen aquí. Per això l’única reparació total és la seva retirada, esperant que almenys la següent generació no celebri episodis que no recorden però que encarnen gairebé sempre, almenys a Europa, el pitjor del que som.

Kiluanji Kia Henda, Redefining the power III, 2011

Kia Kiluanji Henda dedica gran part de la seva feina a la reflexió sobre els monuments com a llocs de lluita de les memòries col·lectives i combina obres sobre monuments del passat amb la realització de monuments nous que desafien un dels trets més característics d’aquests: la construcció i sedimentació de discursos al voltant de la identitat nacional, avui tancada en uns estats que creuen tenir una cultura i un passat definit en les seves fronteres. Saltant per sobre de les nocions de nació i estat, sabent que els monuments són també extensions d’aquestes fronteres, que estableixen mitjançant la seva imposició en l’espai públic qui hi pot pertànyer, construeix relats globals, transatlàntics, que connecten costes i ciutats a través dels corrents oceànics que Peter Linebaugh i Markus Rediker van comparar amb la història a L’hidra de la revolució. En un anar i venir dels qui protagonitzaran els monuments del futur, obres com Rusty Mirage (The City Skyline) (2013), inspirada en els dibuixos sobre la sorra d’Angola oriental, o a Plantació – prosperitat i malson, projecte en memòria a les persones esclavitzades que va guanyar una convocatòria pública per a un monument a Lisboa i que representava una plantació de canya de sucre, Henda no només qüestiona aquestes fronteres/monuments sinó que els consagra a històries normalment lluny dels pedestals. En el cas del monument de Lisboa, davant del port on atracaven els vaixells esclavistes. Es tracta d’un homenatge a les víctimes de la història europea celebrada de manera obsessiva en els nostres espais públics per, com diu l’artista, crear noves possibilitats de convivència.

Monuments obstinats

Durant el mandat del governador Ángel Barrera (1906-1907 i 1910-1924) es va erigir una estàtua en homenatge seu al centre de la Plaça d’Espanya de Santa Isabel, nom de Malabo (Guinea Equatorial) durant la colonització espanyola i que hi va romandre fins el 12 d’octubre de 1968, dia de la independència del país. Al més pur estil colonial, a la seva base tres persones “agraïen” a Barrera la seva tasca, mentre aquest mirava, també, al port. Com explica David Almazán, després de la independència es va aconseguir recuperar i es va enviar a l’Arsenal de la Barraca, a San Fernando, Cadis, sense que ningú que avui passi per davant conegui el nom d’Ángel Barrera. Però els monuments són obstinats. Si no els volen a les colònies, els deixarem sobreviure a la metròpolis. Algun va quedar a Malabo, això sí. Un dia passejant pel cementiri d’Ela Ngema em vaig trobar amb la tomba i el bust del pare Juanola, claretià espanyol responsable de molts mals de tots els qui van patir els bubis i a qui una vegada em van instar a no anomenar genocida (consell que vaig ignorar). Els monuments funeraris són un tema a part: sobre el cos ja desfet queda la pedra tallada de la qual importa més la presència que la visibilitat. No sabem si és per respecte als morts o per la seva escassa visibilitat que hi roman, però si la metròpoli no va tornar a ocupar un ridícul lloc aleatori és segurament per una d’aquestes causes. En realitat, i com sabem, “les estàtues també moren” i més tard o més d’hora es converteixen en pedres. El que passi mentre i fins llavors és el que ens importa.

Monument a Ángel Barrera a la plaza de España de la llavors Santa Isabel, inaugurat el 1916

Haurem d’imaginar un futur no ja sense monuments, sinó sense pedestals, perquè necessàriament arribarà el moment en què, com en el port de Lisboa, aquests no siguin un homenatge a homes sols (sí, he dit homes) que van mirar des de dalt la història esborrant la vida al seu pas, sinó als qui van emergir com un eixam arruïnant el festí de la família-estat d’origen. Les noves heroïnes no voldran pedestal, perquè en ell no hi cap el cos col·lectiu.

Inés Plasencia. Investigadora, docent i gestora cultural. Actualment és professora associada al departament d'Història i Teoria de l'Art de la Universitat Autònoma de Madrid i a Duke University a Madrid. Màster en Història de l'Art Contemporani i Cultura Visual i Doctora en Història i Teoria de l'Art per la UAM amb la tesi "Imagen y ciudadanía en Guinea Ecuatorial (1861-1937): del encuentro fotográfico al orden colonial", que va ser Premi Extraordinari. Quant a les seves col·laboracions amb institucions culturals, va formar part de l'equip d'investigació i conceptualització del projecte Repensar Guernica per al Museu Reina Sofia (2015-2017) i comissariat l'exposició virtual de fotografia "Con tres heridas yo" en el mateix museu. Les seves principals línies de treball són els estudis visuals i el colonialisme i els debats entorn de la ciutadania des de la pràctica artística contemporània. (Foto: Rubén H. Bermúdez)

Publicacions

21 juny 2021

Qui són si ja hem marxat? Qui som si segueixen aquí ?

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)