close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 juliol 2017
Entrevista amb Thierry Geoffroy: “La propera Documenta o Biennale hauria de ser comissariada per la Mare Teresa”

Cecilia Martín

Thierry Geoffroy (1961) és un artista conceptual franco-danès que utilitza una àmplia varietat de mitjans de comunicació, incloent-hi el vídeo i les instal·lacions, sovint en col·laboració amb altres artistes. Geoffroy es refereix al seu treball com “art en format”, ja que el format de l’obra d’art és l’obra d’art. Els formats generalment involucren molts participants i estan dissenyats per investigar la psicologia social (per exemple, els conflictes, la col·laboració).

“Avui, abans que sigui massa tard”. Em trobo amb Thierry Geoffroy / Coronel per primera vegada per Skype, ell a Copenhaguen (11 del matí), jo a Londres (10 del matí). Aviat sento que Thierry és capaç d’ “arrelar-te en l’ara”. Una cosa ens porta a la següent i aviat, estem en una altra part. Aquesta entrevista reflecteix el seu treball: “pensar en el fer”.

En aquest moment, en què estàs centrat?

Estic treballant en una exposició a SABSAY Copenhaguen, “Always Question the Structure” (qüestiona sempre l’estructura) #documentaSCEPTIC. Es qüestiona el pigment, el llenç, el marc i el lloc, però també, i el que és més important, l’estructura de la Biennal, les fires, el sistema que hi ha darrere de l’obra d’art. Aquesta temporada, i durant els propers dos mesos, qüestionaré l’estructura de la Biennal de Venècia i Documenta a Atenes i Kassel.

Parlant de preguntes, ¿aquestes es formulen millor des de dins o fora de la institució?

A Manifesta 8 vaig ser artista encarregat, i al mateix temps, vaig qüestionar la biennal des de dins. El meu projecte BIENNALIST formava oficialment part de l’exposició, i la gent va prestar-hi atenció perquè jo tenia un espai. Quan estàs fora se’t veu com pertorbador o no et prenen seriosament.

La teva crítica es dirigeix al públic o als artistes?

El meu interès és arribar al públic. Documenta té gairebé un milió de visitants. A Documenta vaig qüestionar la relació entre l’art i la indústria armamentista. L’exposició es troba a deu metres d’un dels majors productors d’armes. La majoria de la gent no ho sap, així que si l’esdeveniment busca reflectir el món, el públic també hauria de poder reflexionar sobre això. Documenta està connectada amb el colonialisme però intenta crear una il·lusió de debat: l’art contemporani és el botox del capitalisme.

Què és una emergència, per a tu?

Moltes coses! Una nova llei a Dinamarca contra la xenofòbia. Avui, la meva emergència és qüestionar per què la gent està adormida. El projecte és entrenar el “Múscul de Consciència” en tantes persones com sigui possible.

Com és que la gent està adormida?

Hi ha una sèrie de pastilles per dormir. Societat de l’espectacle, cinema, televisió, entreteniment… Els polítics són un entreteniment, l’art contemporani n’és un altre. La gent pensa que no s’ha d’esforçar. En comptes de moure’s per alguna cosa o ser crític, van a veure una exposició d’art. A Documenta Kassel es veu una mena d’exposició filtrada. Penses que estàs connectat amb el que està succeint al món, que coneixes la crisi dels refugiats, el que està succeint a Síria, però en realitat t’estan donant una il·lusió d’atenció. Reflexionaràs i ploraràs una mica, però això no és suficient. En lloc de despertar-te, t’adorms. L’art d’aquests dies té aquest efecte.

Quin tipus d’efecte?

Penses que formes part d’una investigació sobre allò dolent al món i el que es pot fer al respecte, però és fals. Aquestes exposicions ens fan creure que es preocupen pels problemes reals, intenten contribuir a un debat, però passa el contrari, creen apatia. Estan predicant sense despertar-nos. Tant a la Biennal de Venècia com a Kassel, diuen que vivim en un món a la vora de l’explosió, hem de reunir-nos i fer alguna cosa. És una declaració política i hem de preguntar-nos, ¿és fals o no el que ens diuen? Quantes persones prenen acció després d’escoltar-ho? Hi ha una distància entre el que es diu i el que es fa; parlen com la Mare Teresa de Calcuta però no actuen per ajudar a ningú. Mentrestant, ocupen la plataforma física i les coses que s’haurien de fer no es fan perquè la gent no pot posar la seva atenció a tot arreu.

Per què les biennals estan intentant ser la Mare Teresa?

No ho sé, no calia que ho fessin. Potser atrau els turistes. A Facebook, molta gent vol veure’s bé i sonar bé. És com pensar que si observes les notícies cada dia seràs un ciutadà millor, més informat, més empàtic. És al contrari! Mira massa notícies i t’espantaràs. Potser és una estratègia, robar la plataforma als humanistes i omplir-la d’aire, ocupar l’espai d’altres revolucions… Simular que són la revolució quan en realitat només volen entretenir. Potser això de robar l’escenari sigui una estratègia conservadora per crear una il·lusió d’humanisme. Què n’opines tu?

L’actitud de “fer bé” és una tendència. Quan veig refugiats en una exposició d’art em pregunto, és genuí, els importa?

Potser és una diversió. Les arts pretenen preocupar-se per un tema, però que s’hi fixin d’una manera determinada ens impedeix mirar-lo en una altra direcció. Necessitem qüestionar les seves motivacions. Vaig fer un eslògan a Kassel: “Es troba Documenta a Atenes per tal de vendre tancs de Kassel?” Perquè en les fàbriques de Kassel fan tancs per reprimir protestes. És l’especialitat de Kassel. Tenen quatre fàbriques al centre de Kassel i un segon grup de fàbriques al costat d’Atenes. Per què estan a Atenes?

¿La gent té por d’oferir opinions en públic?

La gent qüestiona les coses però té por de mostrar aquest qüestionament, temorosa de la repressió. Això si té opinió, que és l’habitual. Altres idees s’entenen com a potencialment repressives. Per exemple, quan la gent publica fotos de la policia nord-americana que ruixa els manifestants, si demostres simpatia per aquestes persones, podries ser la pròxima víctima. La gent té por de mostrar el que sent. Les persones que realment volen canviar les coses no fan pàgines d’esdeveniments de Facebook, les opinions s’amaguen i auto-censuren. El mateix passa amb els artistes. Per exemple, l’obra de Hans Haacke a Documenta: Teníem un artista que podia ser molt crític, i de sobte fa un treball que és “agradable”. ¿Què ha passat?

Funciona la visibilitat com una mena de censura?

Sí. Hi ha plataformes visibles, com Documenta, i d’altres plataformes menys visibles, o invisibles. Dins de les plataformes visibles, hi ha molta autocensura, gent intentant no perdre clients. Podem pensar que tenim llibertat d’expressió, però el no mostrar aquelles opinions contràries al corrent principal és una forma de censura també. Si fas un gran llibre i mai es distribueix, el teu llibre és invisible. Si fas un gran art i no ets vist en els llocs correctes, ets invisible. És una mena de censura.

Vas escriure en una tenda de campanya “L’emergència reemplaçarà el contemporani”.

Estava predient el futur. Si un museu s’enfonsa sota l’aigua a causa del canvi climàtic, de cop i volta no tindrà art contemporani, de manera que el museu podrà ser un hospital, per exemple. La qüestió de l’emergència serà tan gran, que l’art contemporani serà reemplaçat. Aquí les coses es mouen lentament, però a d’altres parts, es mouen molt ràpid. A la Biennal de Venècia 2013 vaig formar part del pavelló de Les Maldives. En els propers de 10 a 30 anys, tot el país estarà sota l’aigua. Si un país està que desapareix sota el mar a causa del canvi climàtic, no podem parlar d’artistes contemporanis a les Maldives.

Quina és la seva crida a l’acció?

Es tracta de reclutar, tenir una plataforma oberta. Des que vaig començar el format de l’”Emergency Room” (Sala d’Emergències), hi han participat uns 500 artistes, perquè puguin pensar què és una emergència i expressar-se sobre això. Si faig una “critical run” (una carrera crítica), la gent pot formar-ne part. En comptes d’estar davant de la televisió, poden debatre. En lloc de menjar gelats, poden suar i compartir preocupacions i visions. Tinc un altre format anomenat Techno Rave. Vas a una rave i debats. Vaig provar de trobar alguns mètodes per activar la criticitat, que tingués un escenari, un mètode, i als participants potencials els anomeno “formats”, perquè tenen certes regles i es poden activar globalment. És possible tenir diverses carreres crítiques el mateix dia, per exemple, a Barcelona, Sibèria i Sydney. La idea és multiplicar l’entrenament de la criticitat i la consciència.

Quan n’és d’eficaç, el debat, mentre es corre i se sua?

Córrer i debatre al mateix temps no és cool, és més aviat vergonyós. El primer pas és no tenir por del que et fa vergonya. No hi ha temps pel bla-bla. La gent corrent empeny la conversa, així que és una mica aclaparador. Els pensaments surten a fons i els participants escolten alguna cosa i comencen a pensar i dir coses noves, a desenvolupar idees noves. Compartir opinions en un sopar és fàcil, però si corres, tens fricció. També, en una emergència, has d’afanyar-te si vols salvar algú d’ofegar-se. Oblida’t de gots de plàstic, batuts, cigarrets o de caminar fred i indiferent.

Quin és l’objectiu?

Un moment de claredat. En algun moment, després d’entrenar el múscul de la consciència, descobriràs una cosa que et quedarà clara. Més tard, segueixes buscant, segueixes pensant. La cursa inicia, dóna el tret de sortida al pensament. Com he comentat, és un múscul de la consciència, una manera de ser “addicte a”, la criticitat. Si els participants entrenen el seu múscul de la consciència deu minuts al dia, després d’un temps, milloren. Veuen les notícies i poden entendre com són constructes, eines de propaganda. Faci-ho deu vegades i es converteix en un expert.

Què fas amb el resultat?

Tot queda gravat. Les coses que la gent diu poden ser molt interessants. El vídeo final és una sèrie de fragments i la gent pot escoltar les diferents posicions de significat al voltant del mateix debat. Una vegada vaig fer una cursa crítica a Estocolm, per al Moderna Museet. Van convidar-hi a crítics d’art, i la qüestió del debat va ser: “crítics d’art críticament”. La vam anomenar “Crítics d’Art Crítics”. Sorprenentment, la majoria d’ells ho van escoltar després i van dir: No, els crítics no són crítics. És interessant que els crítics d’art no creguin que són crítics, mai ho hauria aconseguit en un seminari de tres dies en què la gent estigués asseguda i debatent. És interessant per al públic, i també és interessant per als crítics, perquè si no són crítics, poden reflexionar-hi.

Ser crític afecta la vida de les persones?

Crec que fa la vida més miserable. Com més saps, més trist ets. Ets més feliç quan saps menys. Ara que sé això d’aquestes fàbriques d’armes a Kassel, no puc veure Documenta de la mateixa manera, d’alguna manera és millor no saber-ho. Però estem en una era d’enormes problemes, hem de ser responsables i analitzar els problemes i intentar resoldre’ls, no ignorar-los.

El teu vocabulari desenvolupa noves paraules com ultracontemporani, biennalista

És un intent d’ordenar el caos, de condensar idees… També perquè hi ha velles paraules que han estat mal utilitzades, com ’felicitat’, ’amor’… Si volem expressar més que termes de màrqueting, hem de crear noves paraules. Ultracontemporani va sorgir de mirar l’art contemporani com ara a Documenta, que és més antic que contemporani. Si vull expressar proximitat a l’ara, necessito crear noves paraules. Si faig una Emergency Room i convido altres artistes, estic extraient. Creo una plataforma, ofereixen opinions, extrec opinions. Per a la Emergency Room vaig fer un diccionari (http://www.emergencyrooms.org/dicti…). Els artistes utilitzen un vocabulari de colors, formes o textures, però també pots expressar-te en paraules!

Hi ha nous “Formats d’Art”?

Sí, un format Extracteur acaba de començar a Oslo, al museu IKM. Tindrà una durada de cinc anys. El tema és la xenofòbia i els prejudicis. Extrauré opinions i evidències sobre la xenofòbia de 50.000 persones noruegues, incloent-hi immigrants. Extrauré dades de telèfons mòbils… serà enorme. Tinc molts més formats (http://www.emergencyrooms.org/forma…)

Com vas evolucionar fins a treballar amb l’aquí i ara?

Jo canvio tot el temps, sóc molt sensible. Certes coses són massa per mi i em sento afectat. Els formats són conceptes amb gent, però perquè involucren persones i les emocions, es connecten al que està passant, a l’ara. Alguns artistes són supersensibles. Ells són “un ecorché [1]”, no tenen pell. Pensa en els instants anteriors a un tsunami: mentre la gent s’està a la platja, els animals s’escapen, ja que tenen una percepció aguda del perill. Els artistes són igual, treballen molt per intuïció, però no podem saber què pensen si no es mostren a temps. Jo intento trobar un sistema per esbrinar el que pensen gairebé a temps real, i expressar-ho. Si Espanya decideix bombardejar l’Iran demà, i un artista no és escriptor o artista graffiti, ¿com pot reaccionar avui, a través de l’art, i mostrar-lo al públic? Si l’obra no es veu en deu anys, no estarà al debat. Aquesta és l’estratègia de l’Emergency room: mostrar als artistes que responen a les emergències en l’ara i aquí.

Fins i tot així, és massa tard?

Fa un temps esperava poder generar un canvi. Ara m’entristeix saber que potser sigui massa tard, per algunes emergències. Què haig de fer? Aturar-me? Estar trist, enutjar-me, suïcidar-me? I després què? Així que estic pensant en com integrar el “massa tard” en un treball destinat a resoldre emergències.

Quina és la diferència entre el paper i la funció d’un artista?

La funció és quan els artistes es fan servir com a eines per augmentar les vendes de cerveses o cotxes, per netejar la història vergonyosa o a ajudar el colonialisme cultural. Si no volen veure a drogoaddictes aquí, el banc ordena a Pippilotti Rist que faci art públic, per exemple. El paper o el deure com a ciutadà vol dir que quan els artistes veuen alguna cosa estranya, han de llençar l’alarma. Els artistes són experts en la detecció de temes alarmants, i aquest podria ser un dels seus rols.

Si no fossis un artista, què series?

Vaig estudiar medicina. Volia ser psiquiatre. Volia crear un hospital psiquiàtric en un tren. Ho hauria d’haver fet, perquè un metge és més útil per a la societat.

[1] Nota de traducció: “persona molt sensible”

Cecilia Martín es dedica a la creativitat estratègica. És co-fundadora de Lava Lab (Amsterdam), per a la innovació en museus mitjançant el disseny, la tecnologia i l’art. Porta tota la seva vida posant ordre al caos i creant caos en l’ordre. Li van els processos creatius col·laboratius. Gairebé per accident s’ha especialitzat en comissariat per a nous mitjans i sound art. La crítica és la millor manera que ha trobat d’intentar descriure l’indescriptible.

Publicacions

10 juliol 2017

Entrevista amb Thierry Geoffroy: “La propera Documenta o Biennale hauria de ser comissariada per la Mare Teresa”

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)