Texto número 1: “Sobrevolant sobre els detrits del GIF” d’Eloi Puig (Juliol 2016)

El sobrenom “revolució digital”, eufòric en el seu moment, va ser des del primer instant un contrasentit. Així ho va declarar Siegfried Zielinski en algun lloc. Evidentment, el que va voler dir és que la força hegemònica del digital ha existit per contrarestar, en mans d’una economia correctiva, la possibilitat subversiva del soroll en el senyal, la mala comunicació i la degradació de les aparences.

Els condemnats de la pantalla, fent ús del terme i raonament de Hito Steyerl, tenen un potencial ambigu. Entre els marges de valor de producció alta, i més enllà, i els interessos financers que expressen, l’estat d’imitació de la baixa resolució demostra simultàniament un circuit que imita l’ideal de l’underground avantguardista: un “concepte-en-devenir de les imatges” que va sorgir “d’una economia d’imatges alternativa, […] que hi ha tant dins com més enllà i sota lescorrents mediàtiques comercials. En l’era dels arxius compartits, fins i tot el material descartat circula de nou i torna a connectar públics mundialment dispersos”. [1]

Juntament ambd’aquesta potencialitat, les anàlisi de dades mostren la dinàmica oposada representada per la figura de “l’influencer”, aquestes personalitats a internet la manca d’ambició o pretensió de les quals defineix el seu atractiu públic, no només per als seus seguidors sinó també per a les marques corporatives que els recluten com a creadors objectiu. [2] En resum, la baixa resolució i el problema tècnic —en el sentit més ampli del termes—expressen una formació de compromís irresoluda entre interessos contradictoris en el capitalisme postdigital.

Al final del seu assaig, “Sobrevolant sobre els detrits del GIF” (A*DESK, juliol de 2016), l’Eloi Puig planteja indirectament una qüestió clau per als professionals de l’art en relació amb aquest dilema contemporani. Sense elaborar gaire, juxtaposa, d’una banda, el confort que hom sent avui amb la qualitat inconsistent de les imatges digitals i, d’altra banda, el renovat interès en la poesia concreta amb l’auge d’Internet. La intervenció interpretativa assenyala aquesta juxtaposició cap a una operació —cosificada a la pantalla—a través de la qual la imatge digital s’abstreu de la contingència de la seva pròpia concreció. Al cap i a la fi, l’objectiu de la poesia concreta era donar vida a l’espai contingent de la lletra. Però i la recalcitrant abstracció de la pantalla que, com indica Puig, redueix el projecte de la poesia concreta? Aquí sorgeix una qüestió legítima per als professionals de l’art contemporani: com destacar la topada contingent amb la imatge digital sense adoptar al mateix temps la desviació domesticada del problema de màrqueting?

Notes

[1] Steyerl, Hito. “In Defense of the Poor Image”. En: The Wretched of the Screen.(Sternberg Press, e-flux journal, 2012).

[2] Aquesta tendència tan coneguda s’explica (en anglès) a l’article d’anàlisi de dades titulat “YouTube Influencers Sponsored Video”. Accés 8 de juliol, 2018. <https://tubularinsights.com/youtube-influencers-sponsored-video/>