FelipaManuela. Programa de residències, Madrid, des de 2011

FelipaManuela és una plataforma independent amb seu a Madrid dedicada a promoure la investigació en art i cultura contemporània a través de residències per a persones curadores, artistes, escriptores i educadores estrangeres, activitats i publicacions. L’objectiu és operar com un nucli d’intercanvi professional que promogui la internacionalització de l’ecosistema de l’art local i teixeixi xarxes de col·laboració entre professionals estrangeres i residents a Madrid.

Mela Dávila Freire – Què et va impulsar a prendre la decisió de posar en marxa FelipaManuela, i quins van ser (si n’hi ha) els models en què et vas inspirar, o les mancances que volies compensar amb la teva idea? Es tracta d’un projecte unipersonal o hi ha un grup de gent darrere?

Andrea Pacheco González –El projecte va començar a plantejar-se a finals de 2010.  Jo tornava a Madrid després d’una estada d’estudis a Barcelona, on havia col·laborat amb l’espai desaparegut Can Xalant (Mataró). Allà havia fet la meva primera exposició, Casa Tomada: una experiencia literal; la presentació pública dels artistes en residència. Llavors Madrid era un erm, o almenys així ho sentia jo. La crisi de 2008 havia arrasat espais, projectes experimentals i iniciatives independents, i les residències artístiques no formaven part del teixit cultural de la ciutat; només hi havia el programa de la Casa de Velázquez, i El Ranchito just començava a prendre forma a Matadero. Les institucions culturals grans, faraòniques, imbatibles, seguien en peu, però per a una persona migrant com jo, sumida en la criança d’una nena petita, sense contactes en aquest context i sense les credencials que normalment s’exigeixen per a fer incursions al comissariat a Europa (Goldsmiths, De Apple, Bard College…), Madrid era impenetrable.

Tanmateix, a la meitat d’aquesta crisi es va produir alguna cosa així com una fissura, una esquerda per la qual vam poder entrar. Jo sentia la necessitat personal d’obrir un diàleg transatlàntic que tingués lloc fora d’aquestes estructures rígides i jeràrquiques. Desitjava impulsar un espai no hegemònic, no eurocentrat, que operés des i amb la “perifèria”, amb un compromís feminista i decolonial, que incorporés els ciutadans, la calidesa… Que tracés un altre tipus de relacions.

Molt al començament, em van convidar a presentar el projecte a la Facultat de Belles Arts de la UCM, i recordo la perplexitat d’una acadèmica en vista de la idea de posar en marxa una residència artística en una casa particular, una residència en un pis! “Les residències són institucions, com la Rijksakademie”, deia. Així que per a muntar FelipaManuela no vaig tenir cap model. Amb el temps vaig descobrir altres iniciatives inspiradores, però al seu origen aquesta va ser una iniciativa molt autàrquica, molt pròpia.

Encara que som una associació cultural sense ànim de lucre i tenim un petit equip de treball, FelipaManuela ha tingut un caràcter sanatori molt fort. No ha estat premeditat: jo buscava obrir un espai per pensar amb altres, compartit, contaminat, apropiat per altres sabers i sentirs, però ha acabat estant inevitablement vinculat a les meves inquietuds com a comissària.

Beatriz Lemos, Diego del Valle i Diego del Pozo. Programa de residencias de investigación curatorial, juny 2019. Felipamanuela – Acción Cultural Española

MDF- Com imaginaves la supervivència econòmica del projecte al començament, i com s’han anat alterant o confirmant els teus plans a mesura que FelipaManuela s’ha consolidat?

APG- La sostenibilitat de l’espai ha estat i és un repte en constant revisió on resideix la nostra major fragilitat. Abans existien ajuts públics que subvencionaven projectes, però no pagaven els honoraris de l’equip que els desenvolupava, així que havíem de buscar altres fórmules. Durant alguns anys, llogant habitacions vam poder pagar el lloguer i els queviures, a més d’uns mínims —realment mínims— honoraris de coordinació i direcció. Però els pisos turístics, la proliferació d’altres projectes de residència i fins i tot les habitacions particulars en oferta per a estances curtes van minvar aquestes opcions. Molt aviat, oferir allotjament va deixar de ser una solució per a la nostra economia.

He estudiat fórmules d’altres espais: vendre obres, rebre ajudes privades o el mecenatge per a projectes específics… però aquí no s’han donat les condicions. Tot és fràgil, inestable i precaritzant, també si s’hi incorporen agents privats. Les col·laboracions amb institucions culturals vénen i van, no mantenen cap compromís real i sostingut amb els espais artístics independents. Fa poc em vaig assabentar que Flora (arteflora.org) ja no estava activa a Bogotà; em temo que és una tendència que afectarà —més encara amb la pandèmia— als qui hagin basat la seva programació i economia en la mobilitat…

Avui només podem subsistir mitjançant ajuts públics, en concret una línia que l’Ajuntament de Madrid dedica des de 2017 a espais de creació contemporània. FelipaManuela ha aconseguit mantenir l’espai, la programació i un petit equip gràcies a aquests ajuts, pels quals espero que l’Ajuntament segueixi apostant.

MDF- FelipaManuela subratlla l’habitatge al barri de Delicias on s’allotgen els residents com la seva “base física”, però també com un element intel·lectualment o espiritualment important. Has esmentat en altres ocasions que la xarxa de suport que va teixir l’anterior llogatera d’aquest habitatge per sobreviure com a mare vídua a la postguerra espanyola és una font d’inspiració per al programa. Però, a més de l’allotjament —la “residència”—, el programa gestiona altres processos, com la selecció de candidats o l’organització de les seves activitats a Madrid, que requereixen el seu mètode. Com definiries la metodologia de treball de FelipaManuela?

APG- Fa uns anys vaig llegir una entrevista a la curadora mexicana Sofía Hernández Chong Cuy en què, parlant de la seva feina, utilitzava un concepte amb què em vaig sentir i em continuo sentint identificada: “intuïció informada”. El meu mètode inclou la investigació rigorosa i l’atenció constant a l’escena, a les necessitats, als reptes, a les mancances. Implica no només pensar un context en termes geogràfics, sinó comprendre el moment històric que vivim i la seva connexió amb el passat que portem per davant. Implica pensar “amb les entranyes”, com diu la Cusicanqui: aquí és on opera la intuïció. La meva pràctica com a directora de FelipaManuela és curativa. No diferencio entre col·laborar amb artistes, organitzar una exposició o desenvolupar un projecte a FelipaManuela. Aquí treballo més i cobro menys, però és el meu projecte i m’ha aportat enormes satisfaccions. El meu mètode es basa en un apetit insaciable i una inquietud intel·lectual inesgotable respecte al temps i el lloc en què m’ha tocat viure, i a les formes en què les pràctiques artístiques són capaços d’oferir-nos un relat del moment present.

MDF- Des del teu projecte independent, com veus la teva posició respecte a la institucionalitat? Quina és la relació de FelipaManuela amb les institucions d’art? Es dona alguna forma estable de cooperació amb alguna institució?

APG- No. Com et deia abans, crec que, a molts llocs del món, els ecosistemes culturals denoten una mancança ferotge pel que fa a generar i sostenir un compromís real de les institucions amb les iniciatives independents. Patim un desamor constant, manca de cures cap a la nostra fragilitat i d’estima genuïna per la nostra labor. Hem col·laborat en projectes específics amb institucions aquí a Madrid, però això sempre ha depès de de l’interès particular d’una persona en una institució, no de la institució en sí. En la meva experiència no s’ha practicat una política institucional dirigida a estrènyer  aquestes xarxes, ni a sostenir projectes en el temps.

No aconsegueixo entendre-ho, ja que els espais són agents artístics que responen a un context, de la mateixa manera que ho fa un artista. A més hi ha, fins i tot, museus que estan desenvolupant projectes expositius que revisen la feina d’espais independents de la ciutat… Un altre exemple: fa uns anys, ARCO va organitzar unes conferències sobre xarxes de col·laboració entre Amèrica Llatina i Europa, i va convidar algunes directores d’espais independents —Patricia Belli, d’Espira Espora (Nicaragua) i Raquel Schwartz, de Kiosko (Bolívia)—, però per a la conversa sobre xarxes de treball amb els espais independents més rellevants del context llatinoamericà no es va convocar cap espai independent local: ni d’aquesta ciutat, ni del país. Cap ni un. L’altra part del diàleg —la, diguem-ne, “contrapart local” d’aquests espais— es va deixar en mans d’una institució.

Moses Serubiri i Cristina Lucas. Programa de residencias de investigación curatorial,  juny 2018. Felipamanuela – Centro de Residencias de Matadero Madrid.

MDF- A causa de l’actual crisi sanitària, molts sectors han entrat en una aturada sense precedents; entre ells, la cultura. Encara és difícil extraure conclusions, però les senyals apunten cap a un debilitament greu del teixit cultural, sobretot de la part no institucional. Com està afectant la situació a FelipaManuela? Creus que aquest debilitament es recuperarà aviat, o que una nova precarietat encara major ha arribat per a quedar-s’hi?

APG- Aquesta crisi no ens tombarà, però ens transformarà. Hem après a moure’ns en contextos hostils, tenim estratègies de supervivència i cert múscul. Som àgils, la nostra càrrega és lleugera i no tenim por als canvis. Som dones migrants, sabrem buscar-nos la vida.

Però sí que crec que aquesta conjuntura provocarà canvis en els dispositius que estàvem utilitzant a FelipaManuela. En termes conceptuals, el nostre compromís amb les comunitats més vulnerables és encara més intens, i el nostre focus segueix en les pràctiques artístiques que aborden les urgències del present; però anirem —o ja ho estem fent— cap a un altre model de treball.

Potser part de la nostra activitat no fos sostenible, ja que depenia d’una mobilitat internacional que fa part de la crisi planetària. El món de l’art —i també nosaltres, les iniciatives independents— vam participar d’un model que era insostenible. Ha sigut meravellós convocar persones d’Amèrica Llatina i El Carib i compartir aquí una experiència de residència, però a l’empara d’aquesta crisi això s’ha de revisar. I la imaginació serà una eina fonamental per a acompanyar-nos en aquest trànsit.

Micky Marxuach, Ximena Gama, Pamela Desjardins, Andrea Pacheco i Teresa Solar. Programa de residencias de investigación curatorial, maig 2018. Felipamanuela – Acción Cultural Española.

Manuela Villa, Diane Lima, María Elena Ortiz i Ruben H. Bermúdez. Programa de residencias de investigación curatorial, novembre 2018. Felipamanuela – Centro de Residencias Artísticas Matadero Madrid.

(Imatge destacada: Diane Lima, María Elena Ortiz, Teresa Solar i Asunción Molinos Gordo. Programa de residencias de investigación curatorial, novembre 2018. Felipamanuela – Centro de Residencias Artísticas Matadero Madrid).