close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 maig 2021
Bulegoa z/b Oficina d'art i coneixement, Bilbao, des de 2010

Mela Dávila Freire

Bulegoa zenbaki barik és una oficina d’art i coneixement ubicada a Bilbao i centrada en línies d’investigació com els processos d’historització, la traducció cultural, la performativitat, el cos, el postcolonialisme, la teoria social, les estratègies d’arxiu i l’educació. Formen part de Bulegoa z/b Beatriz Cavia, Miren Jaio i Leire Vergara, fundadores de l’oficina el 2010 juntament amb Isabel de Naverán, que va romandre a l’equip fins començaments de 2018.

Méla Dávila Freire – Com va néixer Bulegoa z/b i quin era el context en què va sorgir?

Bulegoa z/b – El 2010, totes estàvem embarcades en la nostra tesi doctoral, en diferents estadis i cadascuna en un àmbit concret —coreografia, història de l’art, sociologia i cultura visual—, i compartíem certa sensació de decepció respecte el panorama artístic institucional de la nostra ciutat, Bilbao. Es començaven a notar els efectes de la crisi financera del 2008 —tot i que a Euskadi va ser menor i més tard— i no era el millor moment per a obrir un espai independent. A més, en l’àmbit local s’apostava per un model institucional de gran escala, que deixava fora de joc les entitats culturals d’escala mitjana: Arteleku, sala rekalde i Centre Cultural Montehermoso tancaven o quedaven com carcasses buides, després de processos controvertits de desprestigi mediàtic contra els seus programes i continguts sanatoris.

Abans d’obrir l’espai, vam estar quedant durant un any a cafeteries, bars i a casa nostra per a conèixer-nos millor i veure si tenia sentit fer alguna cosa juntes. Aquest va ser un procés important: així vam evitar replicar les dinàmiques dels contextos de què proveníem cadascuna, i ens va ajudar a imaginar una cosa que s’ajustés a les nostres condicions vitals i interessos personals compartits. Després de gairebé un any ens vam adonar que no només volíem compartir un lloc físic, sinó també aprendre les unes de les altres, propiciar encreuaments entre les nostres metodologies d’investigació. Llavors vam decidir demanar una subvenció i, per fer-ho, ens vam constituir com a associació cultural.

Just llavors el Govern Basc acabava de començar uns programes específics d’ajuts per a iniciatives de petita escala. Comparat amb la resta de l’Estat, el suport de les institucions públiques basques als sectors de l’art i la cultura és més gran, i sense aquest suport iniciatives com la nostra o altres properes com Azala, consonni o Okela tindrien moltes dificultats per a sostenir-se.

Instal·lació i audició de Paraíso Terrenal d’Elena Aitzkoa (2019)

Méla Dávila Freire –Bulegoa z/b es defineix com a “oficina d’art i coneixement”, un model que a Espanya està lluny de ser habitual. Com se us va acudir convertir-vos en una cosa que difícilment hauríeu vist en funcionament dins d’un context proper?

Bulegoa z/b – Hi havia coses que teníem molt clares. D’altres, no tant. Teníem clar quines eren les nostres necessitats i urgències, els nostres interessos i desigs, i també el que no volíem fer. El “com” l’anàvem resolent arran de discussions interminables entre nosaltres. No teníem cap model institucional concret en ment, però sí una sèrie d’autores, artistes, pensadores i iniciatives que seguíem i admiràvem i a les quals volíem convidar perquè ens expliquessin algunes de les seves experiències, i que les seves maneres de fer es filtressin en el nostre context. Per exemple, Ana Vujanovic, qui portava l’experiència de TkH (Teoria Caminant), una plataforma per a la teoria i pràctica en arts performatives a Belgrad; o Marta Popivoda, també integrant de TkH, i la seva iniciativa Cine_ilegal, que alberguem a Bulegoa z/b des del primer any; o Marysia Lewandowska i el seu projecte Women’s Audio Archive… Aquest tipus d’iniciatives posades en marxa per artistes van ser els nostres models. També ens han influenciat altres estructures independents. En el context estatal, el nostre referent és BNV Produccions; en l’internacional, espais com The Showroom, If I Can’t Dance o el col·lectiu WHW, per esmentar-ne només alguns. Hem tingut la sort de col·laborar amb tots ells, i ara mateix seguim amb atenció la feina d’altres iniciatives més joves… Inevitablement, l’aprenentatge continua.

Méla Dávila Freire –Com definiríeu la vostra forma de treballar?

Bulegoa z/b – Treballem a moltes velocitats i escales: tant en propostes efímeres, que no necessiten grans mitjans, com en produccions a llarg termini que requereixen més mitjans i un acompanyament continuat. Així que és difícil sintetitzar una única metodologia. Encara que les nostres trajectòries professionals i vitals són diferents, portem deu anys d’aprenentatge col·lectiu… Després hi ha qüestions pràctiques, com la divisió de tasques i responsabilitats entre nosaltres i/o amb els qui col·laborem, la relació amb el context o la presa de decisions col·lectiva. Per tot això hem anat incorporant dinàmiques noves, som pragmàtiques i reflexives, rotem en les incerteses i ansietats i ens recolzem en la vida quotidiana. Això fa que haguem aconseguit adaptar la forma de treballar a les nostres maneres de vida, la qual cosa constitueix un gran privilegi.

Méla Dávila Freire – Al començament, havíeu traçat un pla per garantir la supervivència econòmica del projecte? Com ha evolucionat el finançament dels vostres projectes?

Bulegoa z/b – Si bé sempre hem estat conscients de la vulnerabilitat econòmica del projecte —una cosa pròpia de gran part del context de l’art—, mai no vam establir cap pla ni estratègia de viabilitat. Però, encara que no comptàvem amb una planificació formal, aviat vam començar a sol·licitar subvencions públiques per a cobrir despeses del programa, lloguer i honoraris mínims. Com que érem quatre persones era molt difícil pensar en una sostenibilitat integral, però intentàvem almenys no utilitzar recursos propis i obtenir certes retribucions per la nostra feina.

Al País Basc es convoquen una sèrie d’ajuts públics de caràcter anual, com els d’arts plàstiques del Govern Basc, als quals ens vam presentar inicialment, i programes de creació més recent, com Eremuak, que va néixer també el 2010 i amb què vam comptar el primer any. Més tard van sorgir al departament de Cultura del Govern Basc les anomenades “fàbriques de creació”, amb modalitats que albergaven des contenidors fins a estructures de mediació i de caràcter bianual, que possibilita treballar una mica més còmodament. A tot això cal sumar-hi els ajuts municipals, forals i estatals.

Durant els darrers anys, les vies de subvenció pública del context basc han reflectit certa presa de consciència de la importància de protegir el context independent, un canvi vinculat al buit que va deixar rere seu la fi de l’aposta institucional per les estructures d’escala mitjana. En aquell moment va sorgir de manera autònoma una nova escena independent que va decidir prendre part activa en la definició de les condicions per a la producció i exhibició artística. Des de fora sempre es veu Euskadi com un context privilegiat en termes de finançament públic, però aquest context no ha sorgit de manera espontània o merament reactiva: respon a una relació dialògica complexa entre l’administració i l’escena artística.

No obstant això, encara que el finançament local és central per a la sostenibilitat bàsica, són els ajuts i les col·laboracions de caràcter internacional, com els projectes europeus, els que et fan situar-te en un altre llindar. Guiades per I Can’t Dance entrem a formar part de la xarxa de performance Corpus, finançada per Europa Creativa entre 2011 i 2017 i on érem l’estructura més petita, en contrast amb la Tate Modern de Londres, per exemple .

Actualment comptem amb el suport de la Foundation for Arts Initiatives – FFAI (Nova York) i la Culture of Solidarity Fund de l’European Cultural Fundation. Però la col·laboració amb l’entorn ha estat fonamental, ja que ha afavorit el treball en xarxa amb espais i institucions locals com La Taller, Azkuna Zentroa Alhóndiga Bilbao, el Museu de Belles Arts de Bilbao, BilbaoArte, BAD Bilbao – Festival de Teatre i Dansa Contemporània, Zinebi – Festival Internacional de Cinema Documental i Curtmetratge de Bilbao i, recentment, amb el programa de col·laboració cultural entre Bilbao i Santander Bertatik Bertara / Tan Cerca 2020.

Pel que fa a nosaltres mateixes, Bulegoa z/b ha estat sempre una part important de les nostres economies individuals, però no l’única. Amb el temps, hem trobat maneres de compatibilitzar les feines i trajectòries de cadascuna i integrar-les al desenvolupament de Bulegoa z/b, tot i que la revisió d’aquest equilibri és constant. Totes ens dediquem a la docència en contextos universitaris i treballem en altres projectes de caràcter acadèmic o cultural.

Seguim subratllant la importància d’un finançament públic que es gestioni de forma independent, i tractant de mantenir formes econòmiques equilibrades i responsables que generin condicions econòmiques dignes per a nosaltres i les persones amb qui treballem. Per això, sempre remunerem als qui participen als nostres programes i activitats, o a les seves diferents etapes de producció. Entenem que la nostra feina ha de ser valorada com a tal: no només de manera simbòlica i econòmica, sinó propiciant una forma de vida digna, en què la gestió del temps, per exemple, és fonamental.

Grup de lectures cosmopolítiques per Olatz González Abrisketa i Susana Carro (2017)

Exposició El Contrato en Azkuna Zentroa (Alhóndiga Bilbao), 2014. Foto: Jaime Gartzia.

Festa d’aniversari de Bulegoa z/b (2011)

Méla Dávila Freire –Us afecta l’embolic progressiu dels processos burocràtics, que últimament amenaça amb produir un curtcircuit en l’activitat cultural per ofegament administratiu? Heu considerat el patrocini privat per esquivar aquest problema?

Bulegoa z/b – Al País Basc vam assistir, com a tot arreu, a una burocratització cada vegada més gran dels processos i, sobretot, a una multiplicació dels indicadors d’avaluació. Per descomptat, estem entravessades per això, igual que vinculades a intents precaris i fallits de tecnologització i informatització dels processos administratius, polítiques de qualitat i implantació de processos interns de control. Alhora, la nostra feina de gestió i el seu aprenentatge també ens han forjat amb gran resistència i amb fortalesa per a aconseguir recursos. La insistència i el coneixement de les institucions públiques, que en última instància estan dirigides i gestionades per persones, permeten habitar aquests territoris complexos. Òbviament, parlar de subvencions de caràcter municipal, per exemple, no té res a veure amb gestionar fons europeus, que requereix molta més experiència i coneixements. Però ens movem en aquestes maneres diferents de gestió i, en la mesura en què l’obtenció de fons i recursos recompensa, en tot o en part, el nostre esforç, seguim endavant.

Per ara no ens hem llançat al patrocini privat; ens interessa més provar vies de cofinançament internacional, perquè impliquen diàleg i col·laboració amb altres espais i contextos. Hi va haver un moment en què temíem un possible gir de les polítiques de subvenció pública cap al suport a les anomenades “indústries creatives”, una opció que en realitat segueix estant present i que, com hem vist —i a Catalunya ha quedat clar— no genera teixit artístic, sinó que instrumentalitza l’art i la cultura per a altres fins de transformació i turistificació urbana. Esperem que aquesta nova crisi faci veure a l’administració pública que aquest no és el camí: necessitem escenes artístiques sostenibles.

Espai de Bulegoa z/b (2020)

Méla Dávila Freire – Com és el vostre present, en aquests moments crítics de pandèmia i aturada vital i cultural? I com imagineu el futur de Bulegoa z/b?

Bulegoa z/b – Vam néixer en crisi, i amb aquesta pandèmia hem enfortit la nostra estructura sense que, de moment, ens haguem vist més afectades que altres sectors o estructures. Per descomptat, encara cal esperar almenys dos anys per conèixer les conseqüències reals, però per ara seguim a la superfície. I la robustesa del nostre context, tant a nivell material com afectiu i simbòlic, és probablement la que ha permès que arribem al moment actual amb una fortalesa que en altres territoris no s’ha donat.

Encara no hem aconseguit una estabilitat real, però sabem que la inestabilitat és inherent a l’opció independent. Cada vegada que demanem una subvenció, ens entra una sensació de pànic en pensar que podem quedar-nos-en sense. El cas és que ja han passat deu anys, i al nostre voltant tampoc no veiem més estabilitat institucional… Són temps difícils per a tothom, però el que hem primat fins ara ha estat la continuïtat.

Probablement, l’actual independència de Bulegoa z/b ve marcada per un estil propi que conflueix en les pràctiques d’aquests anys, que converteix l’oficina en institució i alhora el lloc on podem seguir experimentant, provant i arriscant, al marge —o en el marge— de pautes i lògiques mercantils o productives. El fet que passats aquests anys es reconegui Bulegoa z/b com a part del paisatge d’estructures estables del context local possibilita la seva continuïtat al marge que Leire Vergara, Miren Jaio o Beatriz Cavia estiguin en el projecte. Això ens fa feliços, ja que implica que haurem estat capaços de transmetre un llegat. Però ara mateix, més que la idea d’una/la reproducció a futur, el que més ens ocupa i preocupa és seguir mantenint Bulegoa z/b en peus.

I sabem que mantenir-se en peus no depèn només dels esforços que hi posem, o del major o menor finançament que rebem. Bulegoa z/b existeix i és com és, en bona mesura, gràcies a l’escena en què sorgeix. Des que vam obrir les portes de l’oficina, la nostra primera còmplice i interlocutora ha estat la comunitat artística local, el nostre suport i context durant tots aquests anys. Tenim la sort de formar part d’una escena artística rica i complexa com la del País Basc, en què el nivell de discussió és gran i els artistes són participants centrals i actius del debat. No és possible explicar Bulegoa z/b sense obrir l’enquadrament, i veure què és tot el que ens envolta i en què ens recolzem.

(Imatge destacada: Entrada de Bulegoa a través d’una de les lents d’offerings. Vinita Gatne (2021))

Mela Dávila Freire. Fa poc, un cartell anunciava la seva conferència en una escola d’art amb aquest titular: «Mela Dávila no és dissenyadora gràfica; no és editora, i tampoc és artista...». Si combinem les etapes en què ha treballat en institucions d’art amb altres períodes com a autònoma, Mela va trenant un camí que al principi implicava traduir, coordinar i editar; més tard es va concentrar en arxius, i últimament abarca investigació, escriptura i comissariat. Tot i que continua sense haver trobat un nom per la seva professió, cada vegada li agrada més l’escassa rectitud de la seva trajectòria.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)