Per què segueix vosté treballant? …Però, això era un treball?

NATALIA CARMINATI, artista, Capellades, 10 d’agost

Per què treballo? La veritat, em sembla una pregunta excel·lent. Una té l’impuls de respondre el primer que li ve al cap però crec que és una pregunta molt més profunda que em fa reflexionar sobre la relació que estableixo amb el meu treball i sobre com m’identifico amb aquest. En principi, diria: perquè respon a una realització personal, és part de la meva essència com ho és l’amor o qualsevol altre àmbit de la vida, és aquesta essència vital que em fa sentir-me activa, viva, desperta, feliç. El meu treball, atès que el motor és la creació, és per a mi un impuls que sento com a natural. Puc estar fent qualsevol altra cosa i alhora estar pensant a crear. Per a mi és una cosa inevitable i que em fa feliç. Per a mi és una cosa absolutament necessària, encara que no sempre es correspongui amb una remuneració. Quant a la compensació econòmica, sí que existeix un desfasament entre el treball que em retorna alguna cosa econòmicament i el meu treball com a artista que qüestiona aquesta realització personal que una sent quan està creant, fent esbosos, amb les mans dins d’una obra… però aquest desfasament no anul·la el treball. De cara en fora (de l’art), es veu com un treball poc productiu i poc necessari, encara que jo no el vegi ni senti així. Des de fora, fins i tot de vegades per a la meva família, sembla una pèrdua de temps. Però jo el visc com més productiu i significatiu que altres activitats laborals remunerades. Llavors, continuo treballant perquè la meva ment pot deslligar-se d’aquesta equació treball-diners i perquè és una via de realització d’amor, d’autosuperació, d’autoexploración. Per això, continuo treballant i continuaré treballant.

 

SQUH, DJ, Sabadell, 13 d’agost

La idea de treball està vinculada a les lògiques de mercat capitalistes. El treball és allò que fa una persona, forçada per la necessitat d’obtenir riquesa per a sobreviure en societat.

Però existeixen disciplines humanes com l’art -i no sols l’art, també unes altres com la ciència, l’esport o la medicina-, la naturalesa de la qual entra en conflicte directe amb aquestes lògiques de mercat. No obstant això totes elles són considerades treball, amb la condició de fer-les encaixar d’alguna manera en el sistema capitalista, cosa que després sol generar anomalies, com per exemple el finançament de determinades recerques científiques per lucratives i no per la necessitat o l’ànsia humana de coneixement, o els conflictes ètics que genera el fet que algunes persones no puguin accedir a serveis mèdics necessaris per no disposar de suficient capital per a això.

En el món de l’art, altres exemples d’aquest conflicte poden ser l’arbitrarietat amb la qual es valoren les peces, o el propi èxit d’un artista -la imatge del qual es distorsiona en moltes ocasions de manera intencionada a través de tècniques de màrqueting i mercadotècnia-, o els típics enfrontaments entre la mentalitat creativa i la mercantil en processos de creació industrials com la música, els videojocs i el cinema.

La cosa és que vivim en un món que requereix la monetització de qualsevol activitat per a poder anomenar-la treball. És llavors quan et converteixes en un professional d’alguna cosa. Mentrestant, la cosa en qüestió roman en el camp de l’oci o l’afició. En el meu cas, jo sóc un DJ professional perquè em paguen per això, i aquells llocs en els quals he actuat constaran en el meu currículum. No obstant això, totes aquelles festes en les quals he punxat que no han estat remunerades, molta gent les considerarà anecdòtiques, a pesar que per a mi algunes d’elles puguin tenir molt més valor a nivell tècnic i creatiu.

I és per això que continuaré treballant, encara que existeixi una pandèmia mundial, o una guerra civil. Perquè en el fons, expressar el resultat d’una certa pulsió creativa en el nostre interior és al cap i a la fi una necessitat. I si damunt et paguen ja és l’hòstia.

 

ENRIC PUIG PUNYET, escriptor i director La Escocesa, Barcelona, 13 d’agost

D’entrada, no cometré la insensatesa de confondre automàticament, com molts tindríem la tendència a fer, la pregunta “Per què segueix vostè treballant?” amb la molt diferent “Per què segueix vostè treballant en el que treballa?”. Aquesta última, per als qui ha estat formulada, és a dir, per als quals ens dediquem a la cultura en aquest país —i, més encara, els que creem, per ingenuïtat, narcisisme o optimisme, que unes certes accions artístiques tenen la rara capacitat de fer emergir una alteració del món que habitem—, equivaldria a preguntar-se “Per què segueix vostè suportant això?”, per què continuem aguantant la precarietat i la ingratitud per una funció social que el nostre entorn no reconeix o que, en el millor dels casos, tatxa d’ornamentació, d’embelliment o, pitjor encara, de mercaderia especulativa.

No obstant això, la qüestió aquí no és aquesta sinó “Per què segueix vostè treballant?”. I davant aquesta pregunta, com dic, cal evitar la lleugeresa de respondre res de l’escrit fins aquí, sinó fixar-se abans de res, i més encara avui, en tots aquells cossos humans sense treball que no poden subsistir, els qui voldrien poder trobar-se responent ara aquesta pregunta. I cal recordar també aquells altres cossos que, víctimes dels processos d’alienació i automatització — que el sistema no sols aplica en les màquines sinó també en els cossos biològics—, es veuen obligats a repetir una vegada i una altra les mateixes accions sense sentit com a part d’una ocupació que res té a veure amb una concepció emancipatòria del treball —els qui, de nou, voldrien estar en la posició de poder estar responent aquesta pregunta.

No vinc de cap llinatge especialment avantatjat, ni econòmica ni simbòlicament, i no obstant això, en el moment de posicionar-me vital i professionalment, vaig tenir la sospita que la cultura podria servir per a alterar el món opressiu i inacceptable que habitem. Això va tenir per a mi, entre altres, la conseqüència d’haver de compatibilitzar durant molt de temps la funció social que desitjava —ja fora mitjançant l’escriptura, el comissariat o la docència— amb l’herència social que m’obligava a ocupacions indesitjades per a poder subsistir, viure i continuar respirant entre les meves creences. Al llarg d’aquests anys vaig ser corrector, cambrer, guia turístic, redactor de textos aliens, tècnic informàtic, dependent de botiga i comercial, tots ells ocupacions que no desitjava fer però que em permetien viure en un món que només podia retribuir-me per al que, al meu entendre, pitjor o més desganat feia.

Avui, afortunadament, estic en la posició privilegiada de poder viure d’un treball que no sols és relativament emancipatori —vist a la llum del sistema en el qual estem inscrits— sinó que em permet una certa funció social d’acord amb la meva ideologia. És un privilegi perquè s’inclou en un món al qual, per la seva pròpia herència estructural, li costa percebre la utilitat de l’art i la cultura com a catalitzadors socials, com lamentablement sí que percep el profit de qualsevol ocupació al servei de l’acumulació de capital. Continuaré treballant còmodament mentre aquesta situació de privilegi em duri —i amb menys comoditat si algun dia se m’interromp—, perseguint, entre moltes altres obstinacions, que ser retribuït per un treball que imagina transformacions disruptivas a llarg termini deixi de ser una situació de privilegi.

 

GISÉLE MARTÍNEZ, arqueòloga, Barcelona, 14 d’agost

Perquè queda bé

 

ESTEBAN CORNACHIA, artista, 14 d’agost

Perquè puc

 

JORDI MITJÀ, artista, 14 d’agost

Sempre dic que no sé fer una altra cosa i és la pitjor de les excuses.

 

ALBA MAYOL, filòloga, traductora i artista, Barcelona, 15 d’ agost

Un plan de fuga

tiene que ver con una isla

Ella me dijo

Si haces eso, tu propia fuerza te destruirá

Lee este libro de Marguerite Duras

Preferiría no hablar de Marguerite Duras dije

Estuvimos un año hablando sobre ella

hasta la despedida, dijo Buon lavoro

En un texto sobre Autonomia Operaia:

Per quel che riguarda la mia esperienza, il modo in cui sono entrata nel movimento, quel

che mi interessava era la volontà che c’era di esprimere un rifiuto radicale del lavoro,

della fatica, di tutte le cose che sono caratteristiche del capitalismo. Cioè non mi battevo

perché ci fosse la bandiera rossa davanti alla fabbrica ma poi dentro si lavorasse allo

stesso modo di prima

Ella no hablaba del trabajo del capitalismo

hablaba de

acto

palabra

energía

libidinal

Todo lo que entra y sale de tus cuadernos clairefontaine

como luces inconexas transmitiendo una señal por descifrar

Haz lo que quieras, te envío esta obra de Claire Fontaine, para tu archivo:

 

ELADIO AGUILERA, artista, Barcelona, 17 d’agost

I per què no?

Perquè és una pregunta que, encara que no ho sembli, m’he fet alguna vegada de rebot; i per què cony faig això? Per què? Quin sentit té? Està més que comprovat que l’art no canvia el món, a penes té impacte en ell. L’ona expansiva de l’art, en la seva majoria, és bastant fluixa. D’altra banda, crec que tinc clar el pur idealisme que hi ha darrere de continuar pensant i ‘treballant’ en art. Sembla que encara empeny el ressò d’aquell que li van dir que tenia fusta d’artista només per dibuixar per inèrcia, avorriment i/o evasió. I és que aguantem en això per pesats, insistents i testarruts. Ens neguem a acceptar d’una vegada per sempre que estem a la mercè de molts agents externs dels quals extraiem validació, reputació i, amb sort, una mica de diners. Però la relació comercial no és el que ens atreu, encara que sigui una conseqüència benvinguda. Pot ser que el que ens enganxi sigui la satisfacció o la promesa de realització personal, de catarsi, a través d’alguna cosa que hem cagat nosaltres amb l’ajuda de l’art que consumim, les converses amb amics, llibres, cinema i el nostre feed d’Instagram. El fet de poder conversar amb uns altres a través d’una altra cosa que no sigui la verborrea esgotadora de la llengua.

 

TIRSO ORIVE,  artista, Canet, 17 d’agost

G – ¿Por qué sigue usted trabajando?

T – La interrogación que usted me hace quedaría respondida de esta forma (?).

G – Pro’siga’, por favor.

T – Consideramos que en esta cuestión, ‘seguir’ prevalece sobre el hecho de ‘trabajar’.

(un breve tiempo más tarde)

Ahora en la “quietud” ya no percibimos ningún per’seguimiento’ angustioso.

G – ”Mire, pero no pare”.

(pero un tiempo más tarde)

T – La ”continuidad” se ”’sostiene”’ como una proeza vital del que lo con’sigue’.

 

MABEL PALACÍN, artista, 23 d’agost

Continuo treballant perquè aquest treball es basa en la llibertat, en la possibilitat d’obrir altres mons, altres formes i crear regles pròpies, desobeir les conductes dissenyades, fins i tot les pròpies. Aquest treball està lligat a una manera de viure que implica eleccions, nombroses renúncies i forts compromisos que han de mantenir-se amb una certa obsessió. Però entre tot això hi ha també una component important de plaer i això és ja un motiu suficient.
Continuo treballant perquè crec i m’esforço per participar d’una conversa que discorre des de molt de temps i s’estén per l’espai cap a llocs desconeguts.
Continuo treballant com a part d’aquesta conversa, a vegades em sembla que em responen i a vegades em sembla que estic llançant missatges com a coets a l’espai.

 

DAVID G. TORRES, 24 d’agost

No ho sé