Polifonia impostada

Algú decideix fer un focus group amb 20 artistes de parla hispana residents a Barcelona vinguts de diferents parts de Llatinoamèrica i Espanya per a consultar-los i estudiar les seves opinions sobre “les impostures”. En un cub blanc es disposen 20 cadires, ingressen els participants, tots saben la consigna i el tema que els convoca. Els primers minuts són incòmodes. Algú trenca el silenci del cercle dient que la impostura té a veure amb fer-se passar per un altre. Algú diu que és una forma d’engany. Algú deixa anar que l’única cosa que no es pot enganyar és la mort. Algú conceptualitza dient que la impostura és assumir la fixesa d’alguna cosa o algú per a transformar-se en això. Algú explica que confon impostura amb postura i postura amb postureig i amb descompostura. Algú diu que postura és la manera d’un cos d’acatar una ordre i el risc de sostenir una mateixa postura és la immobilitat. Algú diu que la impostura posa en qüestió la idea que es pot ser un sol. Algú agrega que parlar d’una identitat “pròpia” és ficció. Algú diu que la identitat és la repetició d’això que creiem ser. Algú diu que l’única identitat que coneix és la de les arrugues, aquests solcs en la pell que mostren la vitalitat expressada. Algú enuncia que la impostura és una cosa que s’interposa davant la veritat. Algú diu que “la veritat” no existeix. Algú diu que va llegir que “l’èxit personal consisteix a realitzar impostures, infiltrar identitats vacants”. Algú assenyala que la impostura està vinculada amb la mímesi, amb la còpia. Algú diu que el concepte trenca amb la idea de l’única cosa, l’autenticitat i l’autoria. Algú diu que no hi ha ningú que sigui u. Algú diu que la legitimació es produeix per repetició. Algú diu que tant en la impostura com en la “identitat”, allò sensible s’endureix. Algú diu: “parlar d’impostura és treballar amb una constel·lació de conceptes, entre ells: la veritat i la falsedat, l’aura i l’autèntic, les veritats com a correspondència, les veritats pragmàtiques, el comprovable, l’hermenèutica i les interpretacions, el frau, la veritat i la postveritat, l’autor com a impostor, els simulacres, els artificis, i les poses”. Algú diu que prefereix córrer-se del saber acadèmic i les seves solemnitats, perquè també són una impostura. Algú diu haver plorat quan va descobrir –enmig d’un xou de MTV i per culpa d’un disc ratllat– que el duo alemany Milli Vanilli era una farsa. Algú agafa el mòbil i diu que plora de riure cada vegada que veu a Thamsanqa Jantjie, el fals traductor en la cerimònia d’enterrament de Mandela. Algú diu que plora en adonar-se dels diners que va gastar comprant per telèfon en la dècada dels 90 pastilles per a aprimar, productes per a llevar les taques, aparells per a abdominals. Algú exposa: “Tot acte de consum és un acte de fe”. Algú apunta que Welles és el mestre de l’engany i que l’ha comprovat amb The War of the Worlds i el mític episodi d’Octubre de 1938 de la sèrie radiofònica The Mercury Theatre on the Air, on centenars de persones van creure el que estaven escoltant i espaordides es van amuntegar als carrers de Nova York i New Jersey intentant escapar als gasos de la invasió extraterrestre. Algú comenta que aquest és l’antecedent a les Fakenews, i a com els mitjans de comunicació poden manipular-nos. Algú confronta dient que Welles va superar la seva “Guerra dels dos mons” amb la pel·lícula F of Fake (1973), que podem traduir al català com a “F” de Frau o de Fals. Algú explica que la pel·lícula, ja amb el seu títol, avança que serem enganyats. Algú diu que “F” instal·la la falsificació com una de les belles arts i és un treball de muntatge indiscutible. Algú declara que va haver de veure-la tres vegades per a entendre-la perquè no podia seguir el relat dins del relat. Algú explica l’argument de “F” dient: “es tracta de la història d’un falsificador d’art, Elmyr de Hory i el seu representant Clifford Irving; el primer falsifica pintures (Modiglianis, Picassos, entre altres) que el segon introdueix a diverses col·leccions d’art del món”. Algú explica que, fins aquí, sembla ser una història més, però Welles s’encarrega de posar una capa sobre una altra manipulant els fragments, donant a veure una fal·làcia on podem intuir la veritat. Algú creu que Welles ens fa xocar amb els límits de la representació i ens posa en el lloc de l’estafador estafat. Algú considera que Welles subverteix la idea instal·lada que el cinema documental mostra “la veritat”. Algú diu que els productors de El projecte de la bruixa de Blair (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999) van ser més astuts que el propi Welles, perquè per cada dòlar que van invertir en la pel·lícula, van produir deu mil dòlars en recaptació, sent la rendibilitat inversió/taquilla més alta de la història del cinema. Algú explica que en aquests falsos documentals es fa servir la tècnica del found footage. Algú pregunta què és això. Algú explica el que és. Algú diu que El projecte de la bruixa de Blair no és un documental i no està fet amb found footage. Algú diu que el found footage és vell, que ara està provant amb el deep fake. Algú posa cara de no saber que és això. Algú qüestiona l’ètica dels deep nudes. Algú diu que és amiga de Bill Posters, l’artista que va fer el deep fake Spectre (2019) viralitzant la imatge de Mark Zuckerberg comptant com vulnera la nostra privacitat i usa les nostres dades. Algú diu que aquest tipus de peces neixen en resposta a la manipulació social que va produir Cambridge Analytica. Algú revela que es va partir de riure quan va veure el deep fake que va fer Posters de Marina Abramovic i de Kim Kardashian. Algú recomana veure el treball del col·lectiu Brandalism del qual forma part Posters. Algú pregunta si s’assembla al treball de Banksy. Algú agrega que Banksy “cotitza en borsa” i es ven a Sotheby’s. Algú comenta la subhasta de la seva obra autodestructiva. Algú diu que hi ha diversos que diuen ser Banksy, que Banksy no existeix. Algú relata la història de Petia Cervera Krupova, una artista emergent d’origen búlgar composta amb tots els ingredients necessaris per a ser la favorita per a guanyar qualsevol convocatòria d’art. Algú agrega que Petia és com un perfil fals de Facebook fet realitat. Algú diu que Petia és per als comissaris i jurats d’art l’equivalent a Megan en el documental Catfish (Henry Hoost i Ariel Schulman, 2012), on el director creu haver trobat a l’amor de la seva vida en una jove que només coneix a través de Facebook. Algú diu conèixer els inventors de Petia. Algú diu ser lector de Vila-Matas i que la seva literatura està plagada de la impostura com a recurs literari. Algú recorda al Desconocido, a Barnaola, al Doctor Virgil, tres dels personatges d’una de les seves novel·les ambientada en una Barcelona on ningú volia ser qui era. Algú recomana la lectura de El Impostor de Victoria Ocampo i agrega que la impostura és un desdoblament, una equivocació on algú està en un lloc on no hauria d’estar. Algú diu: ”és el reemplaçament de l’un per l’altre, és un acte de suplantació”. Algú diu que la suplantació d’identitat li recorda a la història de Nicholas Barclay, un nen desaparegut a San Antonio (Texas, USA) i oposat anys després a Linares (Espanya). Algú incorpora que aquest cas és l’argument del documental L’impostor (Bart Layton, 2012). Algú diagnostica al personatge i diu que l’impostor (Frédéric Bourdin, un jove francès que va aconseguir ser reconegut per la pròpia família de Nicholas sense semblar-se en gens ni mica, sense si més no tenir la mateixa edat, sense poder parlar anglès sense accent) que apareix en el documental és un pacient mental. Algú empatitza amb Bourdin i s’entendreix amb el seu engany. Algú diu que la impostura treballa amb la necessitat i el desig que pot tenir un altre que alguna cosa o algú sigui veritable. Algú es pregunta si estan parlant de la pel·lícula de Isa Campo i Isaki Lacuesta (La propera pell, 2016). Algú confon el documental amb la pel·lícula que va protagonitzar Angelina Jolie (El substitut, Cilnt Eastwood, 2008). Algú relaciona  L’impostor amb la pel·lícula Time out (Laurent Cantet, 2001). Algú recita l’argument: “un home afectat per la desocupació li fa creure als seus familiars i amics que treballa en Nacions Unides, sostenint una farsa dia rere dia”. Algú sosté que aquesta pel·lícula està inspirada en la vida del Jean-Claude Romand que deia tenir la cura contra el càncer i treballar com a alt funcionari en l’OMS. Algú afegeix que Romand, quan no va poder sostenir més la farsa, va assassinar a tota la seva família. Algú diu que alguns impostors, com la catalana Alicia Esteve Head, que es va fer passar per Tania Head, una supervivent dels atemptats de l’11 de setembre, han ajudat molt a les víctimes de les Torres Bessones. Algú agrega que Alicia va estudiar a ESADE. Algú recorda que el pare de la impostora és l’empresari acusat de frau Francisco Esteve Corbella. Algú confessa que el net de Corbella li va comprar diverses peces per a la seva col·lecció privada. Algú diu que mai li vendria el seu treball a un estafador. Algú li diu moralista. Algú diu que és nebot d’Alicia. Tots es queden muts. Algú s’esforça per remuntar la xerrada dient que l’engany al cinema comercial ven i que en l’última setmana va veure dues pel·lícules que envolten el tema de la impostura: Can you ever forgive? (Marielle Heller, 2018) i The Kindergarten Teacher (Sara Colangelo, 2018). Algú afegeix que les dues protagonistes són dones i blanques. Algú comença una discussió sobre les pràctiques colonials al cinema de Hollywood. Algú li demana que es concentrin en el tema que els té assaguts en aquesta habitació. Algú diu que “tot té a veure amb tot”. Algú diu que si parlem de Hollywood Atrapa’m si pots (Steven Spielberg, 2002) i  El talent de Mr. Ripley (Anthony Minghella, 1999) són les seves preferides. Algú fa referència a les pel·lícules de Gastón Duprat La meva obra mestra (2018) i L’Artista (conjuntament amb Mariano Cohn, 2008), diu: “són radiografies de l’envaniment i la petulància característics del món de l’art”. Algú diu que un dels enganys més gran de l’art es va revelar quan Max Aub va ser descobert com el creador de Jusep Torres Campalans (1886–1957), qui havia estat considerat un dels fundadors del cubisme. Algú anota que Roberto Jacoby, Raúl Escari i Roberto Costa, van realitzar al juliol de 1966 El happening de Participación Total o Happening para un jabalí difunto, fent-li creure a la premsa un esdeveniment que mai va succeir. Algú agrega que aquesta experiència va armar una revolada inusitada. Algú assenyala que Jacoby és un dels precursors de l’art dels mitjans. Algú diu que el mitjà de l’art és una gran impostura. Algú explica que ella mateixa s’enganya tots els dies a causa de la precarització que viu com a artista. Algú sentència que si no ets precària, no pots definir-te com a artista contemporània i, si ets artista contemporània i precària, no tens pasta per a produir. Algú relata que les artistes, quan deixen de ser emergents i es consoliden, perden sensibilitat i s’allunyen dels problemes “reals”. Algú diu que hi ha un exèrcit de fills de famílies blanques classe mitjana-alta eurocentrades que estudien art per a ser una mica més cool, i que són un híbrid hipster, trash, gender fluid, progre; que possiblement s’autodenominen anarco, vegans i feministes. Algú diu que un bon exemple és la filla del president Macri o el fill de Cerati o la filla de Marcelo Tinelli. Algú crida: Macri Gat!. Algú diu que aquests artistes tenen “culpa de classe”. Algú esmenta la neboda de Vargas Llosa i a Florència Kirchner. Algú diu no conèixer a cap de les esmentades anteriorment. Algú s’ofèn per considerar a Tanqui amb clau Tinelli una artista. Algú parla del pes de “ser fill de”. Algú confessa que ser artista emergent la va obligar a inventar una altra personalitat per poder continuar fent “obra” i sobreviure. Algú diu que després d’acabar la universitat, després de gastar-se els pocs estalvis que tenia per a pagar-se el màster, una vegada que va minvar la collita de subsidis i beques, havent passat la barrera dels 35 anys, no li va quedar més remei que tornar a treballar de cambrera. Algú diu que treballa de cangur tres vegades per setmana perquè amb el que guanya donant tallers de “redacció creativa” i “mirada crítica” no arriba a final de mes i molt menys a poder produir el seu documental. Algú explica que va acomodar el seu atur per poder produir, té 6 mesos per a dedicar-se a la seva obra. Algú diu que treballa de nit com a recepcionista en una pensió perquè al ser sense papers no aconsegueix una altra cosa. Algú explica que el seu cap la va agafar perquè entén que s’estalvia uns euros contractant migrants i pagant-li menys del que deuria, diu: “sap que no puc denunciar-ho”. Algú diu que és la seva condició de filla de classe obrera el que li dona la superioritat moral de pensar i fer art contemporani. Algú diu que el temps que li porta fer lobby en el món de l’art l’obliga a ser estratègica amb l’ús del seu temps, només saluda a contactes d’interès. Algú diu que la seva major impostura és la impositiva, ser falsa autònoma. Algú explica que per a facturar com a artista i evadir al fisc cal viure entre els buits que existeixen entre una llei i una altra. Algú diu que viure en els buits fa que li falti l’aire. Algú expressa que per a obtenir el carnet  d’ “artista contemporani” cal usar almenys 5 dels següents termes en el seu statement, recitant: “abjecte, algorisme, alienació, ambient, antítesi, aparell, artificial, arxiu, arqueologia, automatització, capitalisme, cartografia, circulació, cis, codi, cognitiva, col·laboració, col·lectiu, colonial, comunitat, conceptual, constel·lació, constructivisme, context, contrapunt, coreografia, crisi, crítica, encreuament, deconstruir, desautomatització, desig, deshabituació, desnaturalització, esdevenir, dialèctica, diàleg, disconformisme, discurs, dispositiu, disruptiu, document, domèstic, ecològic, efectivitat, enfocament, error, essencialisme, estructura, explotació, expositiu, fàbrica, feminista, fetitxe, ficció, fragment, geografia, gest, gir, global, heteropatriarcal, humanisme, iconografia, identitat, imatge, imaginació, impossibilitat, inclusió, inconclús, indígena, individualitat, immaterial, instal·lació, instrumentalització, instrument, interactius, interconnectat, interdisciplinari, interfície, interferència, intimitat, íntim, llenguatge, lluita, màquina, matèria, materialitat, mecanisme, mitjà, mediació, memòria, metodològic, migració, manifestacions, morfològic, multiplicitat, res, narració, neofeixisme, neoliberal, nostàlgia, objecte, opacitat, orgànic, paisatge, paradoxa, participativa, patriarcal, performance, perspectiva, política, post (en totes les seves variants), potència  pràctica, procés, producció, proliferació, radical, raça, refugiat, règim, representació, reproducció, resistència, ressonància, sèrie, site-specific, sistema, suport, subalternitat, subjectivitat, subordinat, subjecte, superfície, territori, temps, trans, trànsit, ubiqüitat, buit vídeo, violència, virals, virtual”. Algú recorda com un col·leccionista, en un acte de generositat, li va comprar a un artista gairebé tota la seva obra perquè pogués tractar-se una malaltia incurable. Algú agrega que el col·leccionista esperava cobejosament que el tractament fracassés perquè, una vegada en el més enllà, l’obra pugés de preu. Algú s’horroritza. Algú diu que assegui fàstic de l’art com a mercaderia, del blanqueig de capitals en l’art i de l’especulació. Algú recorda una història que escoltava de forma reiterada de petit, on un artista comptava en cada reunió social que des dels 80 venia costejant-se la vida fent “noves” obres de Pedro Figari, aquest algú explica: “Figari era un advocat defensor de pobres, filòsof i pintor uruguaià que es va fer conegut com a artista després d’haver complert els 60 anys,  per a aquest senyor era fàcil d’imitar, segons el que repetia. Sempre vaig sentir que aquest home contava aquesta  anècdota,  com a manera de cridar l’atenció, traient a relluir, cada vegada que podia, els seus dots per a figariar. La història se’m va tornar interessant quan de més gran, un dia, el fraudulent artista va agregar un capítol que va acabar mobilitzant-me, va dir: ‘durant l’última dictadura cívico militar argentina (1976-1983) el govern es va enfrontar al  Regne Unit en la Guerra de Malvines, any 1982. En un gest de generositat, vaig donar un dels meus quadres per a col·laborar en el finançament del conflicte. Amb les donacions es componia un Fons Patriòtic que durant tres mesos va recaptar diners, roba i menjar per a solucionar la guerra. Amb el fons es va arribar a recol·lectar un total de US$ 54 milions de dòlars. El pic de popularitat en donacions el va tenir el telemarató “Les 24hs hores per Malvines”.  Fins avui, a on va anar a parar el Fons Patriòtic és un “enigma” que no s’acaba de resoldre, el duro va ser que un dia, vaig poder resoldre a on havia anat a parar la meva donació. Passats un parell d’anys, una nit després d’un “vernissage””. Algú interromp al narrador rondinant: “quina paraula més pretensiosa! Per què no deien inauguració? Avui és encara pitjor, el colonialisme anglòfon la va reemplaçar per “opening“”. Algú continua la història: “el falsificador de Figari va ser convidat a prendre una copa a la casa d’un oficial retirat de l’armada, l’ex militar volia presumir de la seva col·lecció d’art llatinoamericà, al menjador penjat al costat d’un Berni va poder reconèixer el seu Figari. La peça se sumava al frau que va significar el ‘Fons Patriòtic’”. Algú sentencia: defraudador defraudat. Algú es commou amb Malvines i els seus combatents. Algú recorda la instal·lació Veterans (2016) de Lola Arias. Algú recorda els desapareguts i als nadons apropiats. Algú associa impostura als anys en la clandestinitat, en poder “” viure gràcies a la ficció d’un altre nom, sense apropiar-se de la identitat de ningú. Algú creu que en la clandestinitat la impostura va ser el recurs per a no desaparèixer. Algú pregunta: és l’anonimat una impostura?. Algú explica que no s’arriba a la clandestinitat com un joc de rols, sinó que és producte de la persecució política. Algú diu que la migració per raons econòmiques o polítiques és un procés similar al de la clandestinitat, on els atributs que es tenien en un lloc desapareixen en un altre. Algú recorda la novel·la Els Talps (2008) de Félix Bruzzone. Algú agrega que el llibre comença amb un epígraf de la cançó Amor Descartable (1984) del grup VIRUS. Algú diu que  Roberto Jacoby escrivia les lletres de Virus. Algú afegeix que l’any 1994, Jacoby va inventar al costat de Mariana Sainz la falsa agència creativa Los Fabulous Nobodies i van fer la campanya Yo tengo Sida estampant samarretes amb la frase i repartint-les de forma massiva. Algú diu que era una intervenció que buscava atacar la discriminació. Algú agrega que quan li van diagnosticar el virus, es va imposar un altre ordre de prioritats en la seva vida. Algú explica que una impostura és una manera de falsejar-se a si mateix, semblar-se a alguna cosa que no s’és, és aprendre un codi per a gaudir el seu privilegi. Algú pregunta: ”quant de temps es pot aguantar ser un altre?, arriba un moment on un absorbeix a l’altre?, voler arribar a ser un altre, és un autoengany?, és impostar un propi acte de creació?”. Algú diu que la impostura és una cosa incòmoda, buidada. Algú diu que la impostura no vol arribar a res, sinó que ella mateixa és  l’esdeveniment.