close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 setembre 2019
La impostura vilamatiana o l’aberració referencial

Anna María Iglesia

“I si la impostura fos una manera d’apropiar-se dels llocs, que no està gens malament?”, es pregunta Jean Echenoz després d’escoltar Enrique Vila-Matas recordar la primera trobada entre els dos en un bar efímer, de breu existència, anomenat El aviador. Echenoz no desmenteix la història de l’escriptor barceloní, recorda aquest bar, la barra del qual era “la reconstrucció, sota una placa de vidre, d’un camp d’aviació en miniatura”, però i si ho desmentís? “Pot semblar una impostura, sobretot si tu ara em desmentissis i diguessis que no recordes El aviador,  però no ho faràs. No seràs capaç de fer-ho, oi?”, li pregunta una mica alertat l’autor de Bartleby i companyia a Echenoz. I si aquest record no pervisqués en l’autor francès i fos simplement un més dels records inventats de Vila-Matas? Al cap i a la fi, per ventura no són tots els records una forma d’invenció? Però llavors, on estaria la impostura? En els records que no poden sinó ser invencions de qui recorda? En aquest bar l’existència del qual és tan dubtosa com el fet recordat? O en el gest dels dos autors apropiant-se d’un espai, d’un lloc que, més enllà de si va existir o no, han convertit en escenari d’una primera trobada que ningú pot certificar que va succeir tal com ells mateixos narren?

Segons dictamina la RAE, la impostura és una “imputació falsa i maliciosa” o el “fingiment o engany amb aparença de veritat”. Totes dues definicions, no obstant això, es revelen insuficients a l’hora de pensar la impostura en el camp artístic i, en concret, en el camp literari, ja que ens obligaria no només a assumir que hi ha una veritat objectivable a la qual es contraposa la creació, sinó també que la creació com a ficció és equivalent a la mentida, un complet disbarat. “Tu parles d’«impostura» i no crec que, sobre aquest assumpte de prendre prestada una frase, sigui aquesta la paraula correcta. La impostura –i sobretot el sentiment d’impostura– és una cosa diferent, mentre que aquí estem parlant del nostre treball mateix: captar, robar, apropiar-se, desviar, trencar en mil trossos la percepció del món i reunir aquests trossos en un ordre diferent per a intentar donar una imatge reconstruïda d’aquest món”, li diu Vila-Matas a Echenoz, obrint així nous interrogants. És, per tant, erroni definir la impostura com el mer gest de “captar, robar, apropiar-se, desviar, trencar en mil trossos la percepció del món”? Si la impostura no fos res més que el “treball mateix” de l’escriptor, existiria algun gest artístic que escapés de la possibilitat de ser definit com a impostura? Cap,  ja que tot exercici de creació és sempre un exercici de reapropiació, de construcció d’un món possible que, seguint la lògica de la ficcionalització, es desvia d’aquest suposat correlat anomenat realitat. En aquest sentit, no hi ha major impostura que la voluntat realista d’apropiar-se de la imatge “real” del món per a la seva representació. “Em sembla que la realitat està sobrevalorada”, vaig llegir que Rodrigo Fresán deia en una ocasió, però el que veritablement està sobrevalorat no és la realitat en si, sinó “el realisme mal entès”, aquesta cega convicció no només que existeix una realitat exterior definible i identificable, sinó que és possible reproduir-la. “És ficció tot el que travessa el llindar de la veritat, sigui o no sigui versemblant aquest traspàs. De fet, des de la gran impostura literària que és el Quixot, pot dir-se més encara: no és ficció solament el que s’assembla a la veritat sense ser-ho, sinó especialment el que la burla i la nega”, deia ja al 1984 el crític Jordi Llovet llegint a Vila-Matas en un article, Lo verosímil como impostura, en el qual traçava la poètica de la impostura que definiria, al llarg de les dècades, l’obra de l’escriptor barceloní. Però no avancem esdeveniments.

El llenguatge, escrivia Paul de Man a Semiologia i retòrica, “suspèn de manera radical la lògica i s’obre a possibilitats vertiginoses d’aberració referencial” i és aquesta aberració, aquesta desfiguració tant del jo com de qualsevol possible realitat exterior, la que defineix l’escriptura, la que no només qüestiona el realisme més innocent –i també el menys innocent–, sinó també la que obliga a repreguntar-se què s’entén per impostura. No és potser la consciència de l’escriptura que se sap i es revela com a aberració referencial?  “Soc conferència o novel·la? Soc? De sobte, tot són preguntes. Soc algú? Soc què? M’assemblo físicament a Hemingway o no tinc res a veure amb ell?” es pregunta el narrador de París no se acaba nunca, subratllant no només pirandellianament la no coincidència entre el que un vol, aspira o creu ser i el que els altres veuen d’ell –“Per les seves mirades, respectable públic, em sembla que vostès opinen com la meva dona i amics. Vostès tenen el mateix tarannà que ells i que els organitzadors del Key West. No sé per què, em sembla que m’estan desqualificant”–, sinó també la impossibilitat de trobar una resposta a aquestes preguntes. “Seria una aberració referencial!”, m’imagino cridant a Paul de Man davant la només aparentment ingènua resposta del narrador: “Jo necessito creure que cada dia em vaig assemblant més físicament a l’ídol dels meus anys parisencs”. Poca ingenuïtat darrere d’aquestes paraules: el narrador vilamatià sap tan bé com ho sap el seu creador que la identitat només es pot formular com un desideratum, que tan fal·laç és afirmar-se el doble d’Hemingway com definir-se com a “jo”, com a “novel·la” o com a “assaig”. Ser, què significa ser? Ser què?, es pregunta no només el narrador de París no se acaba nunca, sinó el propi text –ser novel·la o assaig?–, evidenciant encara més, si fos possible, la impossibilitat d’una concreció, una impossibilitat que està present en l’obra vilamatiana des dels seus inicis o, almenys, des de la publicació d’aquesta novel·la de programàtic títol, Impostura.

En aquell article de 1984, Llovet sostenia que l’interessant d’aquesta novel·la d’impúdic títol no resideix tant en la reiteració del motiu de la identitat impossible, “com en la molt intel·ligent articulació d’aquest motiu com el motiu mateix de la literatura i el lloc de l’escriptor en el si del curs literari” i és que “Vila-Matas no s’ha acontentat amb practicar el mal en el terreny del desmuntatge de la ficció, sinó que ha portat el terror de l’anàlisi fins al cor mateix de la personalitat”. A través del personatge d’un malalt mental desmemoriat que no recorda la seva identitat i a qui la senyora Bruch identifica com a Ramón Bruch, un escriptor falangista que va col·laborar amb la Divisió blava, i a qui Claudio Nart identifica com un anarquista i extorsionador, Vila-Matas no només deconstrueix la idea d’identitat, sinó també la pròpia idea de ficció o, per a ser més precisa, la idea d’una identitat ficcional capaç de regir el món possible de la ficció. Les preguntes que es fa tant el narrador com el text de París no se acaba nunca estaven ja presents a Impostura, on, des del propi títol, es posava l’accent sobre la impostura que radica en tota concreció identitària, una concreció que, com s’observa particularment bé a Mac y su contratiempo, resulta impossible quan queda atrapada en un moviment dialèctic entre la repetició i la diferència, sent la diferència la lleu desviació d’una repetició que no pot deixar de ser. “Acabada la celebració, no li queda al lector més remei que iniciar i multiplicar la producció d’allò fictici: inventar una personalitat possible per a l’escriptor mateix”, escrivia Llovet, i aquesta personalitat possible no escapa d’aquest joc de multiplicació de la producció d’allò fictici que tan bé resumeix la frase que algun dia va dir algú que ara no recordo –Vila-Matas? A. G. Porta? Algun personatge? Per mi mateixa?–: “Em dic Vila-Matas com tothom”.

A Intento de escapada, l’artista Jacobo Montes, creat per l’escriptor murcià Miguel Ángel Hernández, pretenia esborrar la distància entre art i realitat, convertir la seva performance entorn del drama dels refugiats no en una representació, sinó en la realitat mateixa. Hernández no només qüestiona el caràcter ètic d’aquest gest, sinó la borradura del límit entre realitat i còpia que permetria a la còpia afirmar-se no com a tal ni com a representació, sinó com la “realitat en cru”. Vila-Matas, per part seva, fa un pas més enllà: no només qüestiona l’estatut de realitat i la distància que la separa de tota obra per l’estatut de ficcionalització d’aquesta última, sinó que qüestiona la ficció en si, l’assassina, en paraules de Llovet. No existeix la ficció per si mateixa, sinó la constant reinvenció ficcional de tota ficció, és a dir, un constant moviment de repetició i desviació de la ficció, que mai és primera ni tampoc última, que mai arriba a concretar-se, perquè aquí, en aquesta concreció, residiria la impostura. “La ficció moderna està obligada (…) a no buscar cap mena de conciliació, sinó tot el contrari”, sostenia Llovet i això és el que fa Vila-Matas, plantejant la més irresoluble de les paradoxes: la impostura és pretendre una conciliació, un aberrant referent dins o fora del marc ficcional, però també és allò que defineix la literatura en si mateixa. “Creure en una sola teoria sempre seria una cosa totalment suïcida i, a més, lleugerament estúpida, perquè per a un tímid com jo res podia existir tan neci com pensar que precisament la teoria d’un era vàlida”, afirma el narrador de Perder Teorías. Com ell, Vila-Matas no s’aferra a una única teoria, sinó que les perd i és que perdre teories és una manera de reinventar-les, de fugir de la seva reificació –de la seva identificació– en aquest moviment constant de repetició i diferència que assassina totes les certeses del lector i totes les certeses del propi text, obligat, com els personatges que l’habiten, a preguntar-se i, conseqüentment, a construir-se una identitat fictícia que mai acaben de trobar. La literatura és impostura en allò que denuncia la seva impostura. En altres paraules, la impostura és la consciència d’aquesta literatura que se sap aberració referencial.

Anna María Iglesia (1986) és llicenciada en filologia italiana i en teoria de la literatura i literatura comparada i doctora per la Universitat de Barcelona amb la tesi “La narrativa de l'espai urbà i de les seves pràctiques. El París del XIX i la flânerie”. Periodista cultural, col·labora amb diferents mitjans –The Objective, El Confidencial, Lletra Global, Turia, La esfera de Papel– escrivint principalment sobre literatura i el món editorial. És redactora cap de Librújula, on s'encarrega tant de l'edició bimensual en paper com de l'edició digital. És lectora professional per a editorials i acaba de publicar a l'editorial Wunderkammer el breu assaig La revolució de les flâneuses.

Publicacions

09 setembre 2019

La impostura vilamatiana o l’aberració referencial

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)