close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 setembre 2018
Records de L’Internacional. El ritual del menjar segons Miralda

Beatriz Sánchez Santidrian

En la voràgine artística i mundana que es cuinava a mitjan anys vuitanta al barri novaiorquès de Tribeca, el restaurant i bar de tapes L’Internacional es va convertir en una plataforma de celebració del eat art. Es tractava d’un pas més en la proposta artística que el seu fundador, el català Antoni Miralda (Terrassa, 1942), venia formulant des de finals de la dècada dels seixanta entorn del ritual i la cerimònia del menjar, a més d’una evolució en el procés de desacralización, democratització i, fins i tot, banalització de l’art. Era com dir: “els artistes també mengem, com vosaltres, així que per què no anem a poder obrir un restaurant?”

Creat al costat de la xef Montse Guillén en un edifici amb solera (l’antic restaurant Teddy´s, que des de 1920 va canviar de propietari i estil successives vegades, abans de convertir-se en l’emblemàtic italià que va alimentar a nombroses estrelles de cinema durant els anys cinquanta i seixanta), comptava amb un servei de cuina internacional (d’aquí el nom! Ni continental ni nouvelle cuisine) que va donar de menjar, des de 1984 fins a 1986, els set dies de la setmana, a una mitjana de 800 clients diaris. Entre ells, artistes i celebrities (Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat o Bob Wilson), que es barrejaven amb el gran públic en un ambient d’estètica colorida i excessiva, irònica i certament kitsch, reflex de la iconografia de Miralda. No obstant això, es tractava de molt més que d’un simple restaurant. Era, abans de res, un símbol cultural i un centre de creació artística, on la gastronomia donava motiu a una infinitat d’accions i instal·lacions, a mig camí entre la celebració del menjar i la performance. Per citar només uns pocs: la Terrassa Sol i Ombra, que incorporava llaunes aixafades de Coca-cola en l’entrada del restaurant; el Videomenú, un monitor que descrivia els plats i begudes disponibles, a manera de carta animada; el Marina Room, saló temàtic presidit per quatre bacallans i un sostre decorat amb merenges que imitaven estalactites; o el Face to Face, festa que en la nit de Sant Valentín va reunir a setanta parells de bessons davant plats idèntics de sabors diferents. Comptat i debatut, un “sandwich d’experiències”, com li agrada recordar al propi Miralda.

Façada de El Internacional. Façada del restaurant El Internacional, Nueva York. Foto: Peter Aaron

La nit del passat 18 de setembre, el Jeu de Paume de París va reviure l’experiència, amb un esdeveniment organitzat amb motiu de l’exposició que el centre d’art ha dedicat aquests últims mesos a Gordon Matta-Clark-qui, deu anys abans que Miralda, el 1974, va obrir en el Soho de Nova York el seu restaurant FOOD. Després d’una presentació audiovisual de l’Internacional, molt entusiasta i extrovertida (com el seu propi creador), els assistents a aquesta “acció artística i culinària” (tal com va ser anunciada per la institució parisenca), van poder degustar una sèrie de tapes i, sobretot, el famós Blue Margarita, el cocktail creat per Miralda i Guillén en 1984 i que des de llavors ha donat la volta al món.

Però siguem honests. Una vegada feta la digestió i passada l’eufòria del moment, la realitat es revela: l’acte va tenir més de record de temps passats i de memorabilia que d’acció performativa. En realitat, segueix la línia de les exposicions retrospectives que se li han dedicat en els últims anys: la del Museu Regna Sofia en 2010 (De gustibussenar disputandum) o la del MACBA en 2016 (MIRALDA MADEINUSA), en les quals abundava la documentació i el material d’arxiu. I és que, en recrear-se dècades després, i sobretot en el context de l’art, a les sales d’exposició, tan lluny de l’espai públic que li era destinat al principi, l’obra perd part de l’encant i de l’objectiu original, que era el de crear situacions i vivències en les quals explotar la participació espontània i la interacció amb el públic. Inevitable? “Que quedi clar que això és factible dins del context museístic, que els museus han d’obrir les seves portes a aquestes propostes”, deia en una entrevista amb motiu de la seva exposició en el MACBA[1]. Aquesta contradicció en la relació amb la institució, que Miralda assumeix com a part del treball de l’artista, com un dilema que sempre està present en la generació d’una exposició i en “la manera de presentació i d’expressió d’una obra que és pura energia, pura vivència, en un espai tancat”, la justifica per “l’obligació de transmissió dels ingredients que han format part d’aquests processos”. I va més enllà: “Cal establir un diàleg, un business, i arribar a un acord, negociar una situació amb les institucions quan es treballa amb situacions que són rígides per naturalesa. Cal negociar, i trobar la manera perquè puguis intervenir el màxim”[2].

El diàleg i la comunicació són dues idees fonamentals en la proposta artística de Miralda. En això consisteix, per a ell, el menjar, que li interessa en el que té de ritual i de pràctica social. Es tracta de compartir, d’establir llaços, de transmetre (i subvertir) les tradicions comunes i alienes i els codis de comportament d’allò més bàsic de la cultura -la popular. D’altra banda, en aquesta obra d’art col·lectiva, d’equip, que va anar L’Internacional, on el paper de l’artista era el de desencadenant, però on la participació activa dels clients era fonamental per a l’activació del projecte, la proposta es va convertir en una manifestació d’aquella societat de masses que Miralda combatia alhora que festejava. L’interès per les “reunions” humanes, que ja havia demostrat des dels seus primers projectes -les acumulacions de soldaditos de plàstic que envaïen mobles, estàtues i mobiliari públic-, va ser aplicat més tard a la societat civil, a les desfilades i processons de menjar acolorit que va llançar com traiteur coloriste, amb els seus companys de treball Dorothée Selz, Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rossell.

Vàries són les etapes en la cronologia d’aquest corrent del eat art, des que els futuristes revolucionessin les convencions culinàries amb els seus banquets teatrals, i certs artistes dels seixanta i setanta obrissin el seu restaurant-galeria (el més famós, el que Daniel Spoerri, impulsor d’aquest corrent, va crear a Düsseldorf el 1968), fins a les pràctiques sorgides sota l’etiqueta de l’estètica relacional, com els menjars preparats i servides per Rirkrit Tiravanija en galeries d’art contemporani. Però, a diferència d’aquestes aventures, més o menys efímeres i emmarcades en el circuit artístic, L’Internacional, com a veritable restaurant que oferia aquesta experiència d’una manera “ordinària”, dia a dia, integrada en la vida quotidiana, aconseguia conquistar la famosa utopia avantguardista de conjuminar art i vida, esborrant les fronteres entre categories. Per fi un fenomen que confirmava que l’art podia existir fora del seu context específic, superat per una estetización de l’existència –entenent aquesta existència en els termes més universals. Perquè, què hi ha més bàsic i elemental en aquesta vida que el menjar?

*Imatge de portada: Miralda i la xef Montse Guillén

[1] https://www.macba.cat/es/video-miralda-madeinusa

[2] Aquestes cites estan tretes d’una entrevista amb Antoni Miralda, de propera publicació a exit-express.

La Beatriz Sánchez Santidrián sempre havia volgut ser biòloga, però es va criar entre llibres, discos, pel·lícules i exposicions; dies abans de matricular-se a la universitat va decidir que ella era més aviat d'Història de l'Art. Somiant amb els intel·lectuals bohemis del París de postguerra, allà es va instal·lar. No s'ha trobat ni a Beauvoir ni a Cocteau, però aquí segueix. Continua buscant.

Publicacions

24 setembre 2018

Records de L’Internacional. El ritual del menjar segons Miralda

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)