Secrets resilients habitants de sonores danses compartides

Tuc, toc, tuc, toc, tic, toc, tuc, toc, tic toc tac!

Nits en les que en tancar els ulls, escolto el so dels bastons xocant uns contra els altres. Sons vells, socis que m’acompanyen des de fa tant. Petites formes geomètriques de colors i miralls ballen llavors en la meva ment. Són els cossos i gorres dels dansaires saltant i creuant-se. Cada 25 de juny aquests sons, formes i colors ascendeixen al port de Yebra de Basa acompanyant la processó de la Romeria de Santa Orosia, de la qual el meu avi era membre, i a la qual vaig cada vegada que tinc ocasió. Aquest dia, la processó puja en pelegrinatge a una ermita que hi ha a la part alta de la muntanya on s’esmorza, es beu, es canta i es balla. El dance el componen 8 dansaires, majoral, repatán i músic, que llueixen vestits amanits amb mocadors de seda creuats sobre el pit i vistosos barrets de cintes de colors i flors. Els dansaires colpegen amb força i en diferents posicions els seus pals de senyera, en un ritual de neteja de l’espai que fa fugir tota força malèfica. Una de les característiques d’aquesta dansa és que no es té constància que s’hagi deixat de fer des del seu origen, allà pel s. XVII, ja que la comunitat al seu voltant s’ha preocupat de mantenir viu el seu sentit.

Tuc, toc, tuc, tac

Què és el que m’atrau d’aquest esdeveniment, per què aquests cops secs estan guardats en la meva memòria? Més enllà de la proximitat familiar, crec que el caràcter ancestral del ball i el ritual, la simplicitat de les formes, la imponent presència de l’entorn natural i sinceritat dels cossos presents fa que m’afecti d’una manera imprevista. Mai he estat religiós. Ni tan sols massa espiritual. Des de sempre m’ha costat practicar qualsevol tipus de meditació, o acostar-me a experiències més o menys místiques. El meu pare, que va ser intern a un col·legi de capellans durant la dictadura, solia dir que ja havia resat ell per mi i pel meu germà (i per tota la nostra descendència). Recordo esperar només els diumenges a la porta de l’església amb la pilota assegut a l’ombra d’un pi a que els meus amics sortissin de missa per seguir jugant. Entre aquesta aversió familiar per l’església catòlica (en la qual m’he reafirmat amb els anys), i el domini del saber científic sobre qualsevol altre tipus de coneixement en oposició a l’anterior al que un s’abraça irremeiablement mentre creix (del que sí m’he allunyat amb els anys), sembla que no hi hauria un altre espai per entendre’ns existencialment. No serà casualitat que l’avanç del món modern hagi viatjat de la mà de la religió en tantes ocasions. Aquí hi ha la caça de bruixes, o la colonització de tants territoris a mans de les nacions europees, on les expedicions científiques corrien en paral·lel a les missions cristianes.

Llegia fa poc [1] que el fet que pràctiques com el ioga estiguin avui tan refermades en la nostra cultura és una evidència que necessitem construir una altra manera d’entendre la relació cos-ment. No ho sé, però en el meu cas, els últims anys he sentit una necessitat d’apropar-me a certes pràctiques que tenen a veure amb allò màgic, amb allò espiritual o amb el ritual. Potser mentre un entén que ja no pot fiar-se de tot el que li han explicat, i que la raó que governa el pensament modern ens ha portat fins on som, necessita trobar altres llocs als quals aferrar-se. Llocs que van ser oblidats, descartats, amagats. O que encara no existeixen.

Fa uns mesos, durant una residència a Artpace Sant Antonio, vaig conèixer a Roberto Botello, un matachín i investigador que treballa elaborant una anàlisi crítica cap a institucions i intel·lectuals contemporanis en relació amb qüestions d’apropiacions i falta d’autenticitat cultural. El Roberto em va explicar com a Sant Antonio grups de matachines autònoms ballaven cada desembre en honor a la Verge de Guadalupe. Una tradició que, encara que pugui semblar una forma de catolicisme hispà, quan es mira de prop arriba més lluny. Sembla clar que els tlaxcaltecas que van portar la tradició de la dansa dels matachines des del centre de Mèxic practicaven alguna cosa fora dels confins del dogma catòlic. L’autonomia d’aquests grups es posava en evidència per la decisió de ballar i resar en espais públics sense permís del govern de la ciutat o les institucions catòliques, però en els últims anys aquesta s’ha anat perdent, a causa de la influència exercida per l’arxidiòcesi en un pelegrinatge matachín anual per tal d’explotar la tradició per al desenvolupament econòmic a través del turisme. Cap al desembre de 2016, la companyia del Roberto, com moltes altres, s’havien desintegrat causa de la seva apropiació per les institucions de la ciutat i l’església. Però una nit, el Roberto va escoltar el so del petit tambor i els cascavells al carrer.

Cling, cling cling, cling, pom pom pom cling cling cling poropom pom pom

Un grup independent de matachines celebrava una processó a la viatja usança pel seu barri. Els vells sons van fer entendre al Roberto que la dansa dels matachines és intrínsecament resistent sempre que les tropes autònomes continuïn formant-se. Les comparses basades en la comunitat i en la família continuaran existint independentment de les institucions, sempre que hi hagi dansaires que només es preocupin per ballar.

La qüestió és que els ritmes, moviments, pregàries i afectes que emergeixen d’aquest ball em van recordar excepcionalment als dansaires de Yebra. La perseverança d’unes danses que no volen deixar de ser el que són. Quina és la transcendència de la persistència del ritual? Per què aquesta insistència per romandre posseeix la capacitat de trastocar l’existència? El ritual rescata la presència lliurant-la al món, reactivant i potenciant la seva capacitat per afectar i ser afectat. Un ritual genera un temps i un espai excepcional en què l’atenció i la percepció es transformen, i on no hi ha una sola posició, sinó diferents possibilitats d’acció fluides i intercanviables per als participants.

Viratges, voltes, salts i creus de cossos intercanviables que em porten a un altre moment en el que el meu cos va girar i girar fins a caure exhaust a terra mentre em subjectaven braços còmplices. Els últims dies de 2017, com a tancament del projecte Cale, cale, cale! Caale!!! a Tabakalera San Sebastián, ens vam reunir amb les artistes Valentina Desideri i Corazón del Sol i un grup de persones al voltant d’una olla al foc on plantes màgiques locals i materials aportats pels visitants a l’exposició s’anaven consumint. Mentre li donàvem voltes al contingut de l’olla, ens vam dividir per grups preparant diferents materials orgànics mentre parlàvem sobre situacions on algun tipus de poder o dominació exercís control sobre les nostres vides i que voldríem revertir amb el ritual. Després, lligàrem tots aquests materials a la capa, que per torns ens vam anar posant per sobre per girar sobre nosaltres mateixos en el sentit contrari a les agulles del rellotge mentre pensàvem en la nostra pròpia història de dominació fins a perdre l’equilibri i caure. Encara avui quan recordo el so de la capa en girar a tota velocitat mentre a poc a poc anava perdent el sentit, un benvolgut sotrac recorre la meva pell.

pfzzpfzzzpffzzzpffzzzphhzzzzzzassssss

La resta del grup et subjectava llavors fins que poguessis tornar a aixecar-te, caminar fins al calder i donar-li unes voltes als materials. El procés es va anar repetint fins que tots vam passar, intercanviant les posicions entre uns i altres. Finalment vam cremar la capa i el contingut del calder, que eventualment es va convertir en núvol i més tard, en pluja.

De nou no puc explicar bé amb paraules què és el que va passar aquell dia. Però el que entre tots vam compondre em va afectar d’alguna manera imperceptible, i la forma en què brego amb aquelles paraules que vaig tancar en un petit farcell i després cremem, ha canviat des de llavors. Com explica Federico Campagna en el seu llibre Magic and Technic[2], “la paradoxa de la iniciació de la Màgia consisteix precisament a afirmar que allò que no pot ser resolt lingüísticament és, però, inefablement habitable. De la mateixa manera, la forma en què pot ensenyar el coneixement iniciàtic s’assembla més a una persona que convida a una altra a un espai determinat, que a la transferència d’informació en l’educació tècnica. L’iniciador dins de la Màgia no és un proveïdor d’unitats de coneixement. Més aviat, és algú que podria convidar a un altre a un espai que ja habita, i l’accés té lloc a través del testimoni de la seva experiència de vida en el sistema-realitat de la Màgia. Com en els rituals iniciàtics tradicionals, aquest és un passatge que passa en secret, per molt que es mostri públicament, de la mateixa manera que una amistat o un petó en públic no perden res del seu secret”.

Una mica d’això hi ha en tot l’anterior, crec. Els secrets que habiten els bastons en colpejar-se, els cascavells en tremolar a les mans dels matachines, o la capa que gira i gira fins caure amb un cos exhaust en el seu interior són allò que afecta les experiències de vida en tocar-les, i allò que empodera la resiliència del ritual davant l’esdevenir del que és correcte, raonable i acceptat.
[1] Ericka Florez, Ficciones operativas, Cale, Cale, Cale, Caaaaale!, Tabakalera, 2018

[2]Federico Campagna, Technic and Magic: The Reconstruction of Real­ity, Bloomsbury Academic 2018.

*Imatge: VALENTINA DESIDERI & CORAZÓN DEL SOL, A Ritual to Reverse The Spell of The Illusion of Power as Control, 2017. Realitzat en el contexte de l’exposició Cale, Cale, Cale! Caale!!! a Tabakalera Donostia.