Sentits ecològics

Arts invisibles i tàctils

Durant la quarantena el món (el meu) es va tornar aural. Tancada a la meva casa, més que veure’s, el món se sentia; se sentia allà fora el crit de súplica de la senyora amb fam que cridava “donin-me menjar si us plau”, s’escoltava per sobre de les instruccions de la professora de ioga en línia. Un podia predir les últimes decisions del govern segons el bramar de la terra allà fora: si se sentien més els ocells, la quarantena s’hi havia prologant, si en comptes d’ocells s’escoltaven més veus humana i motors, la quarantena havia acabat. Cap al final del confinament s’escoltava el senyor que ven alvocats, el que ven tamales, el camió de l’alcaldia anunciant (o pregant) que els impostos havien de ser pagats. Els supermercats van sortir a vendre en carros donant voltes pels barris, tot es va tornar mòbil i aural (com sempre ha estat el comerç informal), i els anuncis lluminosos publicitaris van ser reemplaçats per pregons que es colaven en les classes per zoom. I encara que tot estigués lluny, separat del mi, el so em feia percebre la seva proximitat.

Durant la pandèmia les moltes classes a la setmana que vaig donar, les vaig dictar a través del telèfon. No podia veure-li la cara a la gent amb la qual parlava. Una vegada vaig donar un taller per a vuitanta persones, la pantalla era tan petitona, que ni tan sols podia veure el nom de cada persona que prenia la paraula. Em semblava una experiència molt similar a la de la ràdio: parlar amb total intimitat amb desconeguts. Si hi ha alguna cosa que ara em sembla poètic de la ràdio és això: és amplificació, aquesta dispersió de la intimitat. Dictar més de vuitanta classes durant sis mesos a través del meu telèfon, em va fer pensar en aquesta idea que els dispositius produeixen el tipus de subjecte que necessiten.

I com el món era aural, i l’experiència del so és l’expansió (sentir el contacte de les ones), em vaig sentir una amb el món. Atès que el so s’expandeix, i ens envolta en la mateixa reverberació, no vaig sentir aquesta separació entre els límits del meu jo i l’altre, aquesta distància i diferenciació que tant s’encarrega de recordar-nos l’educació tradicional i alguns dispositius artístics.

També em va cridar l’atenció que al començament de la pandèmia van aparèixer el mateix dia al voltant de cinc textos de filòsofs, periodistes i escriptors que parlaven sobre el tacte, sobre l’absència de tacte. Entre ells, un de Paul Preciado que deia a grans trets “no faré filosofia, només declaro que necessito tacte”, un d’una columnista en The New York Times (no recordo el nom), deia alguna cosa semblança en explicar la seva experiències d’estar confinada i malalta de covid. També en els diaris que Bifo Berardi va publicar al començament de la pandèmia, feia referència, entre altres coses, al mateix: a l’absència de contacte. I Martín Caparrós va escriure un text que feia pensar la pandèmia com un problema escultòric: com un problema entre el pla i el tridimensional. Paral·lelament, una gran quantitat de gent va usar els primers mesos de la pandèmia per a reprendre activitats manuals com la fleca o la sembra. Em va cridar l’atenció que aparegués tanta enyorança per la tridimensionalitat, per la presència del tacte i del manual, era un senyal que en el moment de major alienació de la història, la gent estava tractant de buscar la seva humanitat a través de l’ús de les mans. Era un senyal que encara que actualment tot és digital, els dits mai van ser tan analfabetes de la carn. Però també era un senyal que hi ha una cosa deshumanitzant en el donar-li tanta preponderància a ser sol ulls i caps parlants.

La pandèmia va posar en primer pla el tacte i l’audició, sentits que generalment estan relegats. Aquests es van imposar com a necessitat davant un moment històric en el qual els dispositius ens convertien en un subjecte encara més alienat: separat a través de la vista del que ens envolta, encapsulats com a observadors, ara a través d’una pantalla.

Visió i alienació, alienació i separació

Els treballs de Harun Farocki, mostrats en l’exposició Visió. Producció. Opressió –a penes uns mesos de la seva defunció– posaven en relació cinema, tradició pictòrica occidental, videojocs i tecnologia visual de la guerra, per a proposar un argument: el mateix mecanisme cognitiu de l’abstracció, que tant ha permès l’avanç de la reflexió en les arts visuals, és el mateix mecanisme que va permetre la qualificació de les imatges dels aparells de guerra. Per exemple: alguna cosa que facilita que el pilot de guerra llanci bombes sobre un territori, és que en la imatge digital que veu des de la seva cabina no mostra éssers humans, si no palets, línies, ombres. És molt més fàcil aniquilar una abstracció que la complexitat d’un home amb cos i història. És fàcil llançar bombes sobre una imatge mediatitzada, que sobre un cos que suplica clemència. Però aquest no és l’únic exemple, també apareix un estudi de diverses escenes de treballadors sortint de la fàbrica de diferents pel·lícules de la història del cinema, i la seqüència que construeix Farocki ens suggereix com l’abstracció està en la base de la deshumanització: de la conversió de l’home en xifra. Aquest és només un exemple radical, un exemple extrem de com la visió és un òrgan que posat en primer pla i separat dels altres sentits, produeix una sensació de separació del món que ens envolta: ens posa a mirar-ho tot des de dalt, tot separat; com si no féssim part d’això que observem. 

Juhani Pallasma (arquitecte) ha dit que l’ull és l’òrgan de la distància, i la pell el de la proximitat. I això em recorda a Hellen Keller, que ha estat cega gairebé tota la seva vida, i deia que ella percebia tot a prop, perquè la informació dels objectes i de les presències que la circumdaven, ella les sentia com a reverberacions (vibracions) en la seva pell [1]. Aquestes afirmacions em van fer caure en compte que el so és també tàctil, i que tot el que se sent amb la pell se sent com una cosa pròxima, pròxim, una cosa de la qual faig part. Quan no puc veure (en la penombra, amb els ulls tapats), fins i tot el so més llunyà sembla a prop, perquè la meva pell percep les seves ones. El que es percep a través del tacte és molt més difícil posar-li nom o categoritzar-lo, mentre que el que veiem amb els ulls està més vinculat amb el que és possible nomenar. Vilém Flusser deia que la visió està més prop del pensament lineal que els altres sentits, perquè la visió està molt vinculada amb la lectura, i en la lectura sempre es va d’un caràcter després a un altre: llavors la nostra visió alfabetitzada està acostumada a això: primer una cosa, després l’altra. A més: l’ull vol reconèixer, posar-li nom a això que veu: ah, és un arbre, o és un ull, o una taula. Mentre que el tacte, el gust, l’olfacte, l’oïda i la percepció són sentits que capten múltiples estímuls innomenables i inclassificables (encara sense codificar) alhora, fins i tot contradictoris; això fa que estiguin menys vinculats amb la linealitat. El que es percep amb els altres sentits diferents a la visió és molt més material, menys lingüístic.

El plantejament de l’exposició de Farocki sembla coincidir amb la idea que la visió és el sentit que més dóna suport al pensament lògic, lingüístic, lineal i això ho fa més susceptible a ser el sentit que ens ajuda a separar, a instrumentalitzar, a cosificar. Mentre que la visió dóna suport al llenguatge, i per tant l’abstracció (a través d’arbitrarietats que redueixen la complexitat per a poder tornar-la codi), els altres sentits semblen vincular-se més amb el pensament concret (que té a veure amb la proximitat, amb el múltiple).

Ecosistema

Durant el confinament vaig escoltar el podcast Invisibilia. En un dels capítols parlaven del treball del músic Bernie Krause, qui va dedicar gran part de la seva vida a gravar el so de diferents boscos. L’anàlisi dels seus enregistraments li va permetre proposar que entre els animals de cada hàbitat es cregui una orquestració, no una cacofonia. Avançar en aquesta hipòtesi juntament amb científics, li va permetre descobrir que la sintonia dels animals era un indicador de salut d’un ecosistema. Per exemple, els gripaus s’orquestraven d’una manera entre si i entre les altres espècies, que aconseguien generar la sensació de ser un sol gran gripau, no gripaus individuals, i això els protegia dels depredadors. La intrusió de sons externs (com la d’avions, motoserres, grans poblacions d’humans vivint prop d’aquestes reserves, etc.) causava un desequilibri en la sintonia entre els animals. Aquest nou camp d’estudi es va nomenar com a “Ecologia del paisatge sonor” (soundscape ecology). Diu Bernie Krause que la separació de l’home amb la naturalesa és el que ocasiona que aquest estigui per fora de sintonia. Que per a integrar-se a aquesta sintonia caldria escoltar més, i usar aquest beat de la naturalesa com un déu que ens permeti alinear-nos amb ella. Això em fa pensar que no és gratuïta la coincidència: la paraula ecologia remet a l’aural (eco); i podríem proposar que un ecosistema és literalment això: un sistema de ressons; alguna cosa que és possible gràcies a l’escolta.

Bernie Krause

Penso en l’escolta com allò que ens permet descentrar-nos com a subjectes, deixar de ser el centre observador del món. La idea del beat com a déu em va fer pensar en situacions corporals que he experimentat com a exposicions i obres d’art en total foscor, en la qual altres sentits són els que s’aguditzen; o també vaig recordar en experiències de cantar o ballar al costat d’un grup. La ballarina Andrea Bonilla m’ha explicat una noció que es diu UBUNTU, al qual es remeten en la dansa afrocontemporània. Aquesta ballarina i mestra proposa exercicis en classe en els quals tots hem de produir un ritme junts, i quan el ritme es perd, és el beat del ramat, el que torna a integrar a l’individu. El mateix passa quan s’està en un cor. Penso en el so i el moviment com dos mitjans, com dos registres o formes d’experiència que ens ajuden a entendre profundament la idea d’interconnexió.

En aquesta pandèmia, durant una classe de ioga vaig pensar: en aquesta pràctica em veig incitada a escoltar parts del meu cos. Per fora d’aquesta pràctica, en la quotidianitat, un es tendeix a relacionar amb el seu cos de manera instrumental (el cosifico, estic separada d’ell, sóc la seva observadora que el pot manipular al seu antull, és un mitjà per a un fi), mentre que en l’experiència del ioga haig d’escoltar allò que suposadament no té agència, i que la sensació resultant d’aquesta experiència és la de sentir-me unida amb el tot, percebre l’esborrar-se entre el meu jo i el món. Escoltar és donar agència a allò que creem sense agència, sense veu, per tant és l’experiència de desinstrumentalitzar el instrumentalitzable.

Penso que experiències corporals que descentren la visió (i per tant la logorrea) com a experiència principal de la nostra mediació amb el món, ens ajuden a tenir una consciència encarnada de la noció d’ecologia, d’interconnexió. Si per a construir una consciència ecològica es requereix una cosmovisió que ens faci descentrar-nos com a subjectes, les experiències corporals que privilegien altres sentits, diferents a la vista ens posen enfront de la sensació d’escoltar tot el que aparentment –a simple vista- no té agència. Es tracta d’una idea senzilla: com a través del cos, de tornar-nos estudiosos d’unes certes pràctiques corporals, podem exercir un profund sentit de l’escolta. I aquesta experiència encarnada de l’escolta es tradueix, adoba el terreny per a una comprensió més profunda del que significa la noció d’ecologia. La idea és senzilla, i és l’obsessió transversal en el meu treball: com experimentar amb el cos els conceptes, que generalment són abstractes; com es pot liderar des de processos corporals una transformació ontològica, epistemològica; canvis de cosmogonia que exigeixen els nostres problemes actuals. Em fa l’efecte que un canvi tan profund excedeix els mecanismes discursius, i que nosaltres com a professionals del sensible som cridats a un nou estudi del sensual; perquè la pandèmia ens va mostrar que no sols el visible actua. Com podem proposar experiències que encarnin la noció de l’ecològic, i no sols que parlin d’això, sobre això, entorn d’això?

[1] Estas dos referencias las tomé de las lecturas compartidas en el grupo de lectura Encarna liderado por Aimar Pérez Galí y Mar Medina en el MACBA.