close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 gener 2021
Profundes aigües estancades

Raisa Maudit

Fa uns quatre anys va sorgir una imatge en la meva vida. No recordo molt bé com va aparèixer. Ja no es pot recordar amb exactitud com apareixen els recursos dins de la sobreexposició a estímuls tecnològics, voluntària o inevitablement rutinària. Per no parlar de la inventiva creativa que és l’acte de recordar, gairebé tan poc de fiar com escriure un assaig pretenent que sigui personal però alhora un text crític. El que sí que puc emmarcar clarament és la situació en la qual em trobava quan va aparèixer aquesta imatge i em va travessar per primera vegada. Jo vivia okupant des de feia anys (i vaig continuar fent-ho), d’una banda com a manifestació política del meu desig anarquista, d’altra banda per la impossibilitat de trobar un treball que em permetés viure en una ciutat i assumir les despeses bàsiques d’habitatge i al mateix temps desenvolupar una carrera o una producció artística, aquesta presó vernacla que et porta el tenir una vocació entremesclada amb les lògiques neoliberals que s’hi filtren pels porus. Crec que no són fútils, ni opinables, les característiques específiques del Sector Art sobre la base de producció i carrera de fons; és tremendament complicat – per no dir pràcticament impossible – desenvolupar una carrera artística o una producció de determinada solidesa quan no posseeixes un capital familiar simbòlic o econòmic determinat, com molt bé defineix María Ruido a “Somos les fantasmas, somos lxs virus”[1]. En aquells dies a més em trobava esquitxada, tant jo com diverses persones que estimo, en una cacera anarquista en la qual desenes de persones en tot l’Estat espanyol estaven sent detingudes i acusades de terrorisme pel simple fet de ser activistes o viure okupant o formar part de centres socials okupats autogestionats.[2] La meva parella i jo vam viure aquests anys amb un terror especial, a qualsevol soroll inesperat en la foscor de la nit, al vol estentori d’un helicòpter o a un cotxe parat durant diversos dies a la porta de casa. No era un terror infundat, era la nostra realitat. La imatge mostrava una persona en el mitjà de les turbulències de l’aigua marina, nedant o intentant no ofegar-se mentre que, amb el cabell regirat, reia histriònicament. Aquesta imatge va aparèixer com la definició més clara del que sentia que era la meva vida en aquell moment, una total falta de control sobre la meva pròpia existència i al mateix temps un intent titànic de mantenir-me a flotació davant d’una força major. Aquesta imatge va continuar acompanyant-me fins ara, transformant-se en un símbol aquós que continua sent tremendament específic en l’esdevenir de la vida fins al dia d’avui.

Jo vaig néixer en una illa volcànica enmig de les fredes aigües de l’oceà atlàntic., a La Palma, a les Illes Canàries, cosa que implica un mindset específic com ocorre en créixer i construir-te en llocs amb determinades característiques físiques o topogràfiques molt marcades. És una relació amb la mar i la seva turbulència que s’extrapola fins al subconscient. Somio pràcticament de manera setmanal amb tsunamis i marees. Les Canàries són illes que es mantenen com un bastió enfront dels corrents que convergeixen en aquesta situació subtropical. Hi ha zones d’onatges gairebé suïcides, però també ocorre un fenomen curiós, Les Calmes. Les Calmes és un fenomen específic de zones de les illes de major relleu que a causa de l’orografia volcànica produeix aigües aparentment calmades en les quals se sent la sensació, moltes vegades enganyosa, de seguretat, ocorrent el corrent per sota de la superfície afable. Nedes tranquil·lament amb el risc que si avances metres més endins et puguis trobar amb un corrent com en la imatge, del qual no pots escapar. El corrent només et permet deixar-te portar per ell, si lluites contra ell sense saber manejar-lo acabes morint ofegada de l’esgotament. La mar sempre reclama el que és seu.

Aquesta imatge, que mantinc visible en el meu estudi cada dia, s’ha manifestat també com una metàfora del que podia ser però no ha estat el 2020. Del que molt probablement és també el panorama de futur en la creació artística espanyola. Més enllà de la qüestió dels confinaments i la paralització o la cancel·lació de projectes i encàrrecs, a la qual imagino que igual que jo ja li hauràs donat mil voltes, penso en quins mecanismes s’han generat per a pal·liar o “rescatar” aquesta comunitat artística en sotsobre des d’institucions i governs. La desesperació de la competició sobre la base de convocatòries. L’ajuda a l’emergència en forma de premi a l’excel·lència sota criteris curriculars i formals, aquesta vegada travessada a més per cartes de motivació on plorar sobre la teva economia en marea baixa puntua. Compra venda d’obra a costos molt reduïts, ajudes a la producció que impliquen un parell de mesos de lloguer i dues compres al Lidl i que no inclouen l’exposició d’aquests projectes. Centenars i milers d’artistes aplicant-hi. Dues rates barallant-se per un xurro amb música de Linkin Park de fons.[3] Ja no és una marea regirada en la qual lluites energèticament per mantenir la força i l’optimisme enfront d’un entorn hostil. Es tracta de profundes aigües estancades en les quals com més et mous més t’atrapen les algues cap al fons. Penso a més en aquestes aigües estancades i sistèmiques que no solament impedeixen el desenvolupament de carreres artístiques per a persones que no ostenten un marc econòmic i simbòlic privilegiat, sinó que són una mort silenciosa per a les persones que a més es veuen travessades per identitats no hegemòniques, pel racisme, per la lgtbifòbia, pel capacitisme. Per què fem art? En el meu cas es tracta d’aquesta persona en el mitjà d’un corrent, aquesta necessitat de no voler pertànyer a un lloc estancat i controlat. I la necessitat de control en contradicció amb l’absoluta falta d’ell com a motor. La confusió i la solitud, un sistema que s’ensorra, i que porta trencat un temps indeterminat. Jo reconec això, la importància de preguntar-me “per què?” tota l’estona. Aguantar enfront del corrent invisible. Resistir. Però com resistir quan resistir és un privilegi?

Penso en el gènere del terror, i concretament en les cases encantades. Penso en la Maledicció de Hill House com la pròpia pràctica artística. Una casa antiga, preciosa i luxosa tot i que en ruïnes, que alberga alguna cosa que t’atreu i de la que no pots escapar, unes forces invisibles que et fan voler morir i ser part d’elles. Una casa que alberga unes capes interminables d’éssers indicibles i invisibles, que fan que tot continuï funcionant eternament. Aigües profundament estancades. Vull pensar que puc continuar somiant amb tsunamis, amb deixar de ser l’ésser que pereix enfront d’unes algues que habiten en el fons dels pantans i t’impedeixen moure’t. Amb deixar de ser també la persona que lluita histriònicament contra la forta maror. Que siguem el tsunami, que arrasem amb tot, i llavors es destrueixi, perquè la mar reclami el que és seu. No hauríem de continuar advocant pel manteniment d’un Status quo que no entén la força de l’aigua. Mentre escric aquestes paraules escolto això i somio amb un dia en què aquestes mateixes paraules no tinguin cap sentit, i no puc deixar de somriure irònicament, perquè efectivament, no puc deixar de ser la dona de la imatge. Espero que tu que llegeixes això siguis el corrent i ho destrueixis tot, i si fa falta a mi mateixa. Jo somriuré mentre m’ofego.

 

(Imatge destacada: imatge d’origen desconegut)

 

[1] https://ctxt.es/es/20200901/Culturas/33449/maria-ruido-debate-museos-cultura-patriarcal-cuidados-reina-sofia.htm

[2] https://www.elsaltodiario.com/conquista-derecho/carpetazo-judicial-operacion-pinata

[3] https://www.youtube.com/watch?v=EhVB22S1Zqk

 

Sóc Raisa Maudit, vaig néixer en una illa en el mitjà d'un oceà, i visc en una ciutat contaminada al mig d'un altiplà. Sóc artista, dirigeixo des de 2014 un espai independent de creació anomenat Storm And Drunk, també comissario coses en espais privats, institucions i llocs indicibles, sempre com una part més de la meva pràctica artística. M'agraden les coses que semblen senzilles però no ho són en absolut, i detesto profundament les normes i les lleis. Em motiva tot el que envolta la dissidència, des de la política fins a l'ocultisme. No li tinc por a la mort i una professora filofascista d'Història d'Espanya un dia em va dir en la meva adolescència que tant de bo mai tingui un lloc de poder. No s'equivocava. Que vingui l'Apocalipsi i em trobi obrint-li la porta al Leviatán.

Publicacions

11 gener 2021

Profundes aigües estancades

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)