close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 febrer 2014
CA2M-Los-Torreznos-informarte-es.jpg
19 Antonios i 22 Maries. Los Torreznos al CA2M

Manuela Pedrón Nicolau


El passat 5 de febrer s’inaugurava la sèrie d’intervencions dels Torreznos al CA2M de Móstoles, amb l’obra Les posicions. És ja un clàssic, però encara que te l’hagin exlicat o fins i tot si has vist un enregistrament, és impossible fer-se una idea del grau de mofa, desconcert, eufòria i desesperació (en totes les seves combinacions possibles i per episodis) que com a públic ets capaç d’assolir amb aquesta peça.

Jo vaig arribar tard, després d’unes llargues voltes en cotxe pels bulevards mostolenys, en pla performance privada i jugant amb el temps per anar entrant en matèria. Al centre vaig agafar l’ascensor, que molt amablement m’indicava sense descans que arribava més de mitja hora tard. Vaig sortir d’allà caminant al ritme del “veeintey-cuareentay-uuno-veeintey-cuareentay-uuno” que ja no podia treure’m del meu cap i vaig escoltar aplaudiments. Com sabia al que venia no em vaig desil·lusionar. La gent encara estava motivada, així que no havien de portar més de quatre o cinc minuts en això. Estava clar que aquests aplaudiments no suposaven el final de la peça, no es tractava de la convencional mostra voluntària de gust i gratitud del públic.

Després d’una estona d’ovació a la babalà, quan començava a sentir una mica d’agonia pensant que potser era un suïcidi col·lectiu i allò no pararia mai, van començar a projectar noms propis a la paret de l’escenari. Eren els noms de la gent que havia arribat puntual. Els al·ludits s’anaven aixecant per saludar el seu entregat públic, que a cada nou ídol ampliava el repertori de formes d’exaltació. Guiat pels mestres de cerimònia, allò va acabar per convertir-se en una còmica escena d’autobombo del món de l’art madrileny (i part de l’estranger). Molts noms d’artistes, comissaris, crítics, educadors, entre moltes professions, van anar apareixent a l’escenari i la resta aplaudíem, corejàvem els seus noms com bojos i xiulàvem. Allí, per donar ànims al sector! Que arriba ARCO i les mesures kamikazes de Wert tenen el personal espantat.

Vam sortir d’allà amb l’eufòria de saber que, com a públic, érem la llet, que ens ho havien dit els Torreznos. Al matí següent ja se m’havia passat l’efecte, però necessitava comentar-ho. De les inauguracions més intenses i divertides dels últims temps. Per als que no van aconseguir arribar o els va poder el derbi, encara queden unes quantes actuacions programades durant els propers mesos, reunides en aquesta exposició sense un espai concret, i molts a la vegada, titulada “Cuatrocientos setenta y tres millones trescientos cincuenta y tres mil ochocientos noventa segundos” que, segon amunt, segon avall, són els que porten treballant junts Rafael Lamata i Jaime Vallaure. També s’exposaran diversos vídeos, però, com deia, tenen un gran directe. A la propera aniré en rodalies, per ajustar als temps d’aquesta mostra.

Es dedica al comissariat, l'educació i la investigació empírica, de projecte en projecte i sense tenir molt clares les fronteres entre tot això. Conviu amb aquesta precarietat, que l'estressa, però de tant en tant li permet fer la migdiada entre setmana.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)