close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 febrer 2014
Tati-chien-Giancarlo-Botti.jpg
Baixar a passejar el gos i parar a demanar foc

Ángel Calvo Ulloa


No m’he pogut quedar a l’opening de Dr Fourquet, però vaig estar allí quan tot estava de cap per avall. Pep Vidal (Barcelona, 1980) dubtava a la vorera de Louis 21 entre pintar el vidre de la finestra o simplement tapar-la amb un plàstic negre. Ho ha pintat, això em comenten per missatge i ho celebro, perquè encara que ho veuré en uns dies, estic segur que guanya molt. Aquí rau la diferència entre fer-ho bé o fer-ho malament.

Fran Meana (Avilés, 1982) es barallava amb els seus prestatges i les seves pesades plaques de ciment que han donat com a resultat “Pensar bé i dibuixar malament”. El dubte sembla que ens porta pel bon camí, sense saber-nos mai amb la solució a les mans, havent d’observar amb deteniment i distància per saber si hem encertat o si directament ens hem estavellat.

Cristina Garrido (Madrid, 1986) és el tercer vèrtex d’aquest triangle. A la més jove de tots, amb una individual a la seu de Louis 21 a Palma de Mallorca, li ha tocat desembarcar de les illes i batre’s en duel amb l’espai de Fourquet. Pintar el mural, disposar la resta de peces de mil maneres diferents fins que aconsegueixin explicar alguna cosa, i que a més sigui una exposició de pintura, perquè això és el que és.

Acostumo a assistir a muntatges, però m’agrada quan baixes fresc, acabat dutxat i sense estar ja fart de l’exposició dies abans que s’inauguri. Aparèixer amb el paraigua a la mà, xerrar amb els artistes, aportar el teu granet de sorra i desaparèixer. És sens dubte la barreja perfecta entre ser espectador i sentir-te immers en el procés.

Sigui com sigui, l’experiència amb els tres ha estat enriquidora i la cosa pintava bé. Crec que podria, sense haver-ho vist tot acabat, recomanar un passeig i passar-se a veure les tres propostes. A més, Daniel Jacoby a Maisterravalbuena, Francisco Sierra en Bacelos, Elena Bajo a García Galeria, Txomin Badiola a Moisés Pérez de Albeniz, Joaquín Segura a Espacio Mínimo o Bleda y Rosa a Fúcares.

Àngel Calvo Ulloa va néixer en un lloc molt petit i ple d’infames personatges. A la facultat on va estudiar, mai li van parlar ni de la crítica ni del comissariat, per això ara dedica els seus dies a llegir, escriure, i de tant en tant, fa alguna exposició. Adora viatjar i sentir-se petit en una gran ciutat. També adora tornar a casa per a odiar de nou aquest petit indret.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)