close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 juliol 2013
4D Printer - The pool exhibition
“4D Printer”: el text a l’era de l’edició i la interacció virtuals

Anna Dot


Així com els canvis tecnològics en els aparells cinematogràfics han canviat al llarg de la història les maneres com es fa i s’entén el cine, també els desenvolupaments tècnics en aquelles eines que afecten a l’acció d’escriure han de deixar alguna mena de marca en el resultat. Com afecta l’era digital als estils d’escriptura? Les noves tecnologies poden servir per expandir les possibilitats del llenguatge?

El passat 4 de juliol s’inaugurava ‘The Pool Exhibition’ a la Goldsmiths University de Londres, on es mostraven treballs dels estudiants. Cinc plantes i dues piscines plenes d’obres durant cinc dies. Per evitar perdre’m en el càlcul de les ganes que li falten a la Universitat de Barcelona per arribar a fer una cosa així, vaig centrar l’atenció en el que passava a la planta ocupada pel departament d’ “Art Writing” amb l’obra ‘4D Printer’. Les artistes Hannah Black, Kati Karki, Kyka Kordaski, Beatrice Loft Schulz i Mary Rinebold estaven assegudes al voltant d’una taula, amb un portàtil i un document compartit de Google Drive obert. També a la taula: una impressora i un projector que permetia al públic veure què hi passava dins el document. A la mateixa sala, quatre actors esperant.

Segons un horari, a aquella hora l’artista Daniel Rourke era el convidat, que va donar les següents instruccions a les noies: només podeu retallar i enganxar; no utilitzareu el control copiar ni eliminar; no escriureu cap paraula nova, sols podreu demanar una paraula a cada membre del públic i aquestes les podreu fer servir tant com vulgueu; podeu retallar paraules de guions escrits en altres sessions. Les noies havien de seguir aquestes pautes per editar el guió d’una escena de la sèrie “My So Called Life”. Al cap de 20 minuts van imprimir una còpia del resultat per a cada actor, que el llegirien en veu alta. En acabar, entrava Maija Timonen, també artista convidada, per donar noves instruccions sobre l’edició del guió de la següent escena.

En aquest joc d’escriure renovant el que ja està escrit, es produïa una desentesa total de la responsabilitat de les ‘escriptores’, que a més de treballar sobre un text apropiat, demanaven a una tercera persona que els ordenés com fer-ho. Així, qualsevol nova autoritat quedava en mans d’aquest tercer i les noies s’alliberaven de la seva pròpia veu, per més que l’enginy personal també afectés l’estil de cada resultat.

L’interessant de la tasca de Rourke és, d’una banda, que també responsabilitza l’espectador, ja que la paraula que aquest doni es repetirà indefinidament pel text, com un mot comodí que desvetllarà una nova actitud en el guió; d’altra banda, que el llenguatge es vegi reduït a les accions de retallar i enganxar per acabar composant un collage net i aparentment simple de combinacions complexes.

Començava apuntant que les tecnologies suposen canvis essencials en l’escriptura i “4D Printer” n’és un exemple. Aquí desapareix la figura de l’autor per trobar-nos amb la dels editors d’un text que es podria renovar eternament sense ni deixar rastre d’aquests canvis. Els editors es troben immersos en un joc d’intercanvi d’autoritat constant alhora que confeccionen resultats efímers que no tenen cap pes sobre la línia temporal, ja que s’escriuen, s’eliminen o es traslladen sense tenir temps per ser comprovats en la coherència total del text. El treball simultani d’un col·lectiu sobre un únic suport concret també supera la dimensió temporal del text i és el límit que s’auto-imposa el grup allò que marca el final de l’edició. En aquests jocs, les dreceres que ens permeten activar controls en l’edició d’un text mitjançant el teclat de l’ordinador són nous elements lingüístics que sumen possibilitats. Per últim, la interpretació passa a mans d’uns altres subjectes que, en llegir-lo en veu alta per a una audiència, es converteixen en nous responsables que segueixen l’edició per mitjà d’altres formes.

Si en el que Walter Benjamin a l’era de la reproductibilitat tècnica ja definia un punt d’inflexió brutal en les formes de distribució i en termes conceptuals de l’obra d’art, aquests aspectes segueixen subjectes a canvis quan podem suposar que ens trobem en una era de moltes coses però entre elles, de l’edició i interacció virtuals.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

17 juliol 2013

“4D Printer”: el text a l’era de l’edició i la interacció virtuals

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)