close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 febrer 2016
acontratiempo.jpg
A contratemps. Repensant l’Estat d’Emergència Global

Amaia Fernández de Gorostiza

Les estadístiques d’usabilitat web confirmen que és difícil que dediquis més de quatre minuts i 30 segons a llegir aquest article. Així que he de mesurar bé les meves paraules, buscar els termes precisos, sintetitzar les idees justes, ja que només conto amb uns 7000 caràcters. Ni un més, i si pot ser, algun menys. Per si fos poc, segurament en aquest precís moment estaràs davant de la pantalla del teu ordinador (del mòbil o de la tablet) amb cinc o sis finestres més obertes simultàniament, algun missatge de whastapp o messenger pendent de revisar, un avís et recordarà que acaba d’arribar un nou mail al teu bústia, Facebook intentarà reclamar-te perquè et posis al dia de les noves notificacions, i al teu cap, durant aquest petit lapse, mantindràs arxivades una llista interminable de tasques pendents tramant un amotinament per aconseguir recuperar la teva atenció. Tal com descriu Juan Martín Prada, a l’actualitat, els individus vivim sumits en un vòrtex d’”irreflexiva continuïtat d’estudiades discontinuïtats i ruptures”. Una autèntica fragmentació temporal, un estat de connexió permanent a escala global, en el qual estem cridats a reaccionar a l’instant. No fos cas que no arribem a temps, actuem a deshora i el “ja” sigui massa tard.

Pau Waelder ens proposa amb la seva última mostra Real Time. Art en temps real, una reflexió al voltant d’aquesta immediatesa contemporània. A l’ansietat de formar part d’un present que ja no és el propi sinó que s’ha disgregat en la multiplicitat dels “ares” descrita pels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Per a això se serveix dels treballs de 16 artistes que comparteixen la particularitat d’actualitzar-se constantment, romanent en contínua transformació. Des de l’urgent ritme dels deu metrònoms de Varvara Guljajeva i Mar Canet, el moviment precipitat ve marcat per l’activitat social en temps real de tuits, posts i likes de diferents ciutats, fins al panell informatiu de Martin John Callanan que reflecteix la dement voràgine d’avions enlairant-se a nivell internacional (un remolí que de mitjana deixa suspesos en l’aire, circulant al voltant del planeta, a 400.000 viatgers) cadascuna de les peces exposades en l’exposició de l’Arts Santa Mònica, reclama a l’espectador temps. Temps per meditar sobre el temps, perquè no hi ha mecanisme de control més eficaç que aquell que aconsegueix passar desapercebut. Per descomptat, alguna cosa ha d’estar inquietant-nos quan també el CCCB dedicarà el cicle Debat de Barcelona 2016 a aquesta qüestió .

I és que per aconseguir una societat vulnerable no hi ha millor recepta que sumar a una condició d’incertesa crònica, la pressió insuportable d’un ritme desbocat. Zygmunt Bauman porta anys denunciant-ho: “Ara el «progrés» representa l’amenaça d’un canvi implacable i inexorable que, lluny d’augurar pau i descans, presagia una crisi i una tensió contínues que impossibilitaran qualsevol mínim moment de respir. El progrés s’ha convertit en una mena de persistent joc de cadires en el qual un segon de distracció pot comportar una derrota irreversible i una exclusió inapel·lable. En lloc de grans expectatives i dolços somnis el «progrés» evoca un insomni ple de malsons en què un somia que «es queda endarrerit», perd el tren o cau per la finestreta del vehicle que va a tota velocitat i que no deixa d’accelerar. “[[Bauman, Zygmunt:” Temps Líquids. Viure en una època d’incertesa “. Barcelona: Tusquets Editors, 2007. (pàg. 21)]].

Als ciutadans se’ns insta a aprofitar fins l’última centèsima de segon. Hem de convertir-nos en eficaços individus multitasca en el període productiu, i viure un nou Carpe Diem atomitzat en els intervals d’oci. L’objectiu final no és altre que el d’ocupar cada segon de la ment humana. Mentrestant, els diferents governs van prenent decisions ad hoc d’una campanya de gestió de crisi a una altra i d’un conjunt de mesures d’emergència a un altre. [[Bauman, Zygmunt: “Temps Líquids. Viure en una època d’incertesa”. Barcelona: Tusquets Editores, 2007. (p.40)]]. Davant l’ansietat i el vertigen que produeix un futur del que es desconfia, les persones ens deixem arrossegar per un cercle viciós de velocitat, distracció i por. Busquem refugi en les discontinuïtats, en els espectacles d’impacte ràpid i efecte anestèsic que ens aconsegueixin parèntesi d’entreteniment. Una fugida cap endavant tradicionalment aprofitada pels mitjans de comunicació i que avui s’intensifica en una realitat virtual abarrotada d’imatges, vídeos, giffs, posts i cites. Una producció que ja és fins i tot més gran del que l’ésser humà pot assumir i consumir, i a la qual G. Chatonsky ens enfronta amb el seu grup virtual Capture. Tal com defensa Byung-Chul Han a L’aroma del temps. Un assaig filosòfic sobre l’art de demorar-se, la massificació d’esdeveniments i informacions que s’amunteguen en l’actualitat, afavoreixen una multiplicitat d’experiències que però, ens sumeixen en un temps buit, caracteritzat per una successió sense fi de presents puntuals. La causa de fons no és altra que la impossibilitat de qualsevol demora contemplativa que ens permeti accedir a la més mínima gravitació de sentit.

Ningú és capaç de predir fins a quin punt les persones serem capaces de resistir aquesta acceleració descontrolada. El que sí que sembla segur és que en un món que cada vegada es percep com més traïdor, els subjectes estressats i amenaçats, en comptes d’actuar de forma lliure i recapacitada, majoritàriament hem passat simplement a reaccionar d’una eventualitat a una altra, sense possibilitat de plans a llarg termini i sota la perillosa consigna del “campi qui pugui”, que deixa poc espai a la solidaritat. Un caldo de cultiu perfecte del que treure rèdit, que permet que el capitalisme i el liberalisme més descarnats mantinguin i ampliïn el seu domini.

Però, en l’àmbit informàtic, juntament amb el Sistema de Temps Real crític (temps real dur), pel què una sola resposta tardana a un succés extern pot tenir conseqüències fatals, també coexisteix l’opció del Sistema de Temps Real acrític (temps real suau) en els quals els retards poden tolerar-se. L’exposició de Waelder, lluny de ser tecnofòbica o distòpica ens mostra que no hi ha res més relatiu que el temps. Les alternatives, com els rellotges no terrestres de Katie Paterson, són possibles, i en el fons reconforta saber que el tema ve de lluny. Ja Sèneca va escriure: “No hi ha cosa que un home ocupat pugui exercir com cal, ni l’eloqüència ni les arts liberals, ja que l’ànim impedit res admet en profunditat, sinó que el rebutja com a imposat. Res menys propi de l’home ocupat que el viure (…) Però a viure s’ha d’aprendre tota la vida “[[Sèneca, Luci Anneu:” Sobre la brevetat de la vida, l’oci i la felicitat “. Barcelona: Quaderns Crema 2013. (pàg 40)]].

Els que coneixen bé l’Amaia, l’anomenen afectuosament "la contreras". I és que es passa les hores, com si li sobrés el temps, debatent, pensant i repensant, analitzant, deduint, replicant... Fins i tot hi ha qui l’ha enxampat in fraganti discrepant amb el seu llapis, en els marges de les pàgines, amb l’autor d’aquest llibre que per casualitat ha aterrat a les seves mans. Era qüestió de temps que ella mateixa acabés escrivint les seves pròpies reflexions amb l’esperança que alguna vegada algú llegeixi també les seves cabòries, llapis en mà.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)