close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 gener 2022
A la recerca de l’arca perduda Desfer la subalternitat dels departaments d'educació a través de l'arxiu

Maria Acaso - Sara Torres-Vega

La paraula llatina per a caixa o cofre és arca, de la qual es deriva “arca”, com a l’Arca de Noé. La qual va proveir de refugi segur, però Noè va haver d’imposar condicions estrictes de selecció per a l’entrada: només dos animals de cada espècie eren permeses a bord. Pel que fa a això, l’Arca de Noé és un microcosmos del món en general, ja que com més reduït és l’espai, més limitat i, per tant, més valuós és el contingut. [1]Assmann, Aleida. (2011). Cultural memory and Western civilization. New York: Cambridge University Press

A l’arca o arxiu del museu, hi conviuen moltes espècies: els conservadors, els comissaris, els qui treballen al departament d’exposicions, els investigadors o els experts en comunicació, i tots ells, sens dubte se salvarien del diluvi. No obstant, les educadores, moriríem sota les aigües perquè, al microcosmos del museu, l’Educació sobreviu en una posició subalterna i el que està fora de l’arxiu, mor sota el diluvi.

Les espècies que se salven del diluvi, ho fan perquè tenen eines històriques que les permeten surar: sempre hi ha registre visual i escrit de les adquisicions, costosos catàlegs de les exposicions, i un lloc especial a les webs. En qualsevol moment, a qualsevol museu, podem revisar aquesta exposició que va tenir lloc fa deu anys, veure cada peça de la col·lecció. Però, i demanem si us plau al lector que faci l’experiment, resulta pràcticament impossible rescatar els projectes desenvolupats per qualsevol Departament d’Educació de qualsevol museu de fa més de tres anys.

Els arxius institucionals que els museus allotgen recullen allò relatiu a col·leccions, exposicions, adquisicions, botiga, cafeteria…. Els arxius institucionals no acullen la història neutral del museu, sinó que en revelen les prioritats: què és el que val la pena ser guardat? què és el que configura la memòria institucional? L’absència de l’educació als arxius institucionals fa pensar que, malgrat que els museus es funden com a institucions educatives, potser les prioritats del museu són ben diferents.

La realitat és que als Departaments d’Educació no es registra, ni es fa memòria, ni s’hi arxiva. És gairebé impossible seguir el rastre, saber què va passar, qui va fer què i quan ho va fer. I això passa, entre altres coses, per la condició de subalternitat en què encara ens situem, aquesta situació que Preciado apunta al text següent:

Quina és la relació complexa de jerarquia o fins i tot de rivalitat política entre l’espai expositiu i això que comunament s’anomenen «les activitats», o el programa públic o allò que discutint amb Belén Sola ella nomenava com a «mediació»? Em refereixo a aquest conjunt de programes que han estat situats en una posició subalterna o marginal dins de la institució museu, que apareixen com una nota a peu de pàgina de l’exposició o de la col·lecció, o com un element suplementari que suposadament hauria de servir per captar noves audiències, per establir una millor relació amb el context social de la ciutat on està inscrita la institució…[2]Preciado, Paul B. (2019). “Cuando los subalternos entran en el museo: desobediencia epistémica y crítica institucional” en Belén Sola (Ed.).  L’educació en museos com a producció … Continue reading

Si la condició de subalternitat dels Departaments d’Educació ens impedeix arxivar, emplenar l’arca juntament amb la resta d’espècies del museu i en les mateixes condicions, desfer aquesta condició passa per entendre l’arxiu com a eina de lluita institucional.

Crear un arxiu posa sobre la taula la idea subversiva que l’educació no produeix esdeveniments i activitats, sinó que és un procés de producció intel·lectual que fa honor a la missió fundacional del museu. Desfer la subalternitat dels Departaments d’Educació fa necessari un assalt a l’arxiu, reclamant el lloc central dels públics i els seus aprenentatges al cor del museu, abordant tres línies d’acció que passen per la reflexivitat, els processos de recollir i el destí del temps i els diners.

Posicionar la reflexió com a eix de les activitats enlloc de produir activitats sense eix

Dissoldre la bipolaritat fer/pensar passa, en el nostre cas, per visibilitzar que pensem, que desenvolupar pràctiques educatives transformadores només es pot fer des d’una reflexivitat encarnada que genera programes amb sentit, enfilats amb problemàtiques que reconcilien les institucions amb l’honestedat social, que porten a la realitat la idea del museu públic com a mecanisme de compensació social.

Visibilitzar els processos de pensament que ja estan passant als Departaments d’Educació podria ser el primer pas per generar una posició i, des d’aquí, la necessitat de l’arxiu.

Recollir l’oralitat, escriure textos, fer imatges

Les activitats educatives en museus són performatives i temporals, no es poden concretar en productes visuals, com fan les i els artistes, ni en recorreguts ni en textos, com fan els i les comissaries i conservadores. Els participants s’emporten la seva presència amb ells, plasmada en memòries personals i narracions volàtils, mentals i per això, intranscendents.

Generar processos de recollida daquest procés oral mitjançant la redacció de textos, la producció de podcast, vídeos, fotografies és necessari, però creiem que cal anar més enllà. Volem abraçar les “contradiccions, inconsistències i banalitats”[3]Guasch, Ana María. (2010). Arte y archivo, 1920-2010: Genealogías, tipologías y discontinuidades, Akal, p.45 dels relats de l’educació en museus a través de formats com el diari, la relatoria gràfica i narrativa o els formats de vídeo. Investigar formats que vagin més enllà del discurs pulcre i antisèptic institucional per abordar una documentació que parli del que s’exclou en aquests relats.
Les imatges, per tant, formen la seva única visibilitat perdurable, “l’única prova que alguna cosa va passar”. Aquestes tenen un paper important en la reproducció econòmica i la legitimació dels programes educatius en museus, ja que serveixen per a les sol·licituds de finançament com a prova dels seus efectes socials i educatius. Fins ara hi ha hagut poc discurs sobre les narracions universals i universalitzadores que aquestes imatges creen[4]Mörsch, Carmen. (2006). “Application: proposal for a youth project dealing with youth visibility in the galleries”. En A. Harding, Magic Moments: Collaborations Between Artists And Young People … Continue reading

Destinar temps i recursos l’arxiu

Per omplir l’arca d’objectes necessitem destinar allò que és molt valuós: rescatar el temps i els recursos materials, és a dir, reservar part del temps que dediquem a programar i implementar per reflexionar i registrar. Determinar que les professionals de l’educació, tal com és tàcit a la feina dels comissaris i els artistes, dediquin part del seu temps a escriure, llegir i generar espais per produir línies de pensament des d’on, com diu Luis Camnitzer, poder portar a terme una de les missions més importants de les institucions museu que és, transformar el que mira.

En redactar aquest text ens hem adonat que no és que no hi hagi arca, sinó que simplement, no és on ha d’estar.

Efectivament, només l’hem de buscar, netejar, donar valor.

Nosaltres volem capgirar el que Indiana Jones, mitjançant una saga decididament colonial i masclista, mostrava al món sobre l’acte d’arxivar. Nosaltres, des de la nostra posició decolonial i feminista, no desitgem generar una arca nova, sinó recuperar l’arca perduda.

A partir de l’any 2022 tindrà lloc el projecte “Mediar el futuro” on l’artista Begoña Solís juntament amb l’equip del Departament d’Educació del Museu Reina Sofía, obriran una línia de recerca centrada en els arxius visuals als Departaments d’Educació Aquesta foto és un dels primers registres del projecte esmentat.

 

References
1 Assmann, Aleida. (2011). Cultural memory and Western civilization. New York: Cambridge University Press
2 Preciado, Paul B. (2019). “Cuando los subalternos entran en el museo: desobediencia epistémica y crítica institucional” en Belén Sola (Ed.).  L’educació en museos com a producció cultural crítica. Catarata
3 Guasch, Ana María. (2010). Arte y archivo, 1920-2010: Genealogías, tipologías y discontinuidades, Akal, p.45
4 Mörsch, Carmen. (2006). “Application: proposal for a youth project dealing with youth visibility in the galleries”. En A. Harding, Magic Moments: Collaborations Between Artists And Young People (1st ed.). London: Black Dog Publishing.

María Acaso és una productora cultural els projectes de la qual se centren a desafiar les divisions entre art i educació, el que és acadèmic i el que és popular, la teoria i la pràctica; desenvolupar una educació contemporània i transformar els formats de transmissió del coneixement. Sòcia fundadora del col·lectiu Pedagogías Invisibles, actualment és cap de l'Àrea d'Educació del Museu Reina Sofía.

Sara Torres-Vega és professora de creació artística i educació a la Facultad de Bellas Artes de la Universidad Complutense de Madrid i a la New York University. Investiga els departaments, els arxius i les activitats d'Educació en museus (Tate de Londres, el MOMA de Nova York i el Reina Sofia de Madrid, entre d'altres). Com a artista, acadèmica i educadora, s'enfoca a les pràctiques relacionals i participatives que destaquen l'art com un catalitzador per a la inclusió i la connectivitat social. www.saratorresvega.org

Publicacions

17 gener 2022

A la recerca de l’arca perduda

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)