close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 març 2014
Christian-Marclay_The-Clock_2010_2.png
A la recerca del tiemps: The Clock, Christian Marclay

Aymara Arreaza R.


En l’estudi que dedica a temps l’artista Christian Marclay ens recorda que tot el que ens passa està mesurat per un silent tic-tac. The Clock, que ja ha estat a Londres, la Biennal de Venècia o el Lincoln Center, es podrà veure al Guggenheim de Bilbao fins el 28 de maig. Compon un ampli arxiu de les representacions del rellotge en la història del cinema, però sobretot una obra que és el resultat de l’edició de centenars d’imatges extretes de més de tres mil pel·lícules que reprodueixen l’imaginari d’aquest “trosset fràgil”, com va anomenar Cortázar al cronòmetre de les nostres històries. Una obra feta de retalls trets del seu espai originari i embastats amb el propòsit d’explicar el pas de les hores fent-les coincidir amb el temps vital de l’espectador.

Aquesta peça captiva. Probablement perquè mostra el temps en estat performatiu. El temps es narra, existeix en funció dels esdeveniments que el produeixen. Multiplicitat de temps? Què és el temps? Preguntes històriques i necessàries. El temps és una continuïtat, és un fer: un mesurament del fer. La qüestió avui, des que la va anunciar Heidegger, segueix sent qui (i no què) és el temps? El pas de les hores el pauta i designa al seu gust l’espectador.

D’aquí que les causes de l’interès que desperta Christian Marclay amb The Clock no s’assenten només en que explora les iconografies del rellotge, sinó que exhibeix un catàleg de tipologies obertes que apel·len a l’espectador per descodificar les significacions del temps interior. Obres de Hitchcock, actuacions de Clint Eastwood en els seus anys de joventut, fragments de pel·lícules de l’oest, bombes a l’espera de ser activades, les hores dels àpats, les tardes o les nits dedicades als jocs de taula, etc. són projectats en aquesta ingent peça que irradia contemporaneïtat. Davant de la pantalla, veient minúsculs fragments de pel·lícules d’altres, semblaria que els films ens informen de les nostres rutines i hàbits. A estones, i sense saber-ho, ens veiem, ens reconeixem en la sincronització de la nostra experiència amb el metratge projectat. Les agulles no paren i la repetició cíclica de les hores apareixen com el metarrelat d’algun instant que hem viscut al desordenat traç de la nostra història.

The Clock al·ludeix a la ficció que parla de si mateixa en la mesura en que sincronitza els rellotges de la pantalla amb els de l’espectador. No obstant això, la mesura no la fan els números assenyalats en el rellotge, sinó les relacions que hàgim estat capaços de fer entre les temporalitats simbolitzades a la pantalla i la nostra pròpia història. Efecte diegètic, diria Bakhtin: transferir una història antiga a una nova. La mobilització del remot al pròxim que, en el cas de The Clock, es troba a la creació a partir de la reinserció de temps fòssils en el temps present. El nexe establert entre aquestes peces dispars i l’edició de les pistes de so per generar un espai d’àudio comú anuncien que la destresa d’aquest artista rau no només en la compilació del material reciclat, sinó sobretot en el muntatge amb el pols de qui, com ell, viu múltiples franges horàries, entre Suïssa, Nova York i Londres.

Aymara Arreaza R. és una curiosa empedreïda que fa del passejar, la lectura, la crítica del desplaçament i les preguntes les seves eines de treball. És un híbrid d’oficis: s’expressa a través de l’escriptura, algunes imatges pròpies, la docència i projectes d’investigació que sustenta des de la construcció de les geografies més personals. Des de 2011 dirigeix www.rutadeautor.com

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)