close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 desembre 2012
EBelvis_Valencia2012.jpg
A què estem jugant?

Esther Belvis

Fa un parell de setmanes es va celebrar a la Caldereria de València la III trobada de Creació Escènica Contemporània, organitzada per Óscar Cornago i Carolina Boluda. A què estem jugant? Aquesta pregunta, eix de la trobada, pretenia abordar qüestions al concepte de joc i comunitat, en un marc de creació i investigació al voltant de les arts escèniques que va convocar a un heterogeni grup de professionals: artistes, teòrics, educadors, investigadors, arquitectes, entre d’altres.

L’objectiu d’aquesta trobada era no només reflexionar sobre el concepte de joc sinó també experimentar el propi concepte de joc a través de diferents propostes que emergien en el grup. L’exploració sobre la pràctica i el generar coneixement des del cos han estat una de les constants durant les jornades. Actualment, les arts escèniques juguen amb el públic a través de diferents propostes participatives. Però la participació s’estén; algunes organitzacions socials generen noves estratègies col·laboratives i participatives al voltant del procomú, les manifestacions i reivindicacions socials incorporen elements performatius, mentre que els investigadors proposen noves metodologies de treball basats en l’acció participant. Aquest creixent interès en el grup i en el potencial d’aquest per generar esdeveniments, estratègies i sinergies no sembla aleatori en un marc de fractura social i econòmica en què les aliances han fet recuperar discursos sobre la comunitat i el joc de Nancy, Caillois o Rancière entre altres. Des de les arts escèniques Claire Bishop i Shannon Jackson discuteixen el valor artístic i social d’aquestes propostes en els seus respectius llibres Artificial Hells (2012) i Social Works (2011) aprofundint en la naturalesa de l’espect-actor. En aquest sentit, el joc sembla ser un objecte d’anàlisi i discussió ineludible, que es fa present tant a sales de teatre, com en l’espai públic i en galeries i museus.

I a què juguen les persones congregades al voltant d’aquesta trobada? Quins projectes artístics i socials es poden associar a la construcció de comunitats més o menys efímeres? Quina és la naturalesa de les pràctiques escèniques que s’associen amb el joc? Dins el marc de la trobada els participants vam tenir l’ocasió de formar part d’una Implosió Impugnada, proposada per l’artista Rafael Tormo. La implosió impugnada consisteix en la generació d’un esdeveniment de construcció de la comunitat a través de la recuperació de la cultura popular. Concretament, la proposta de Tormo utilitza els tradicionals petards i el foc -propis de tradicions com el correfoc o la mascletà- i ofereix als participants l’oportunitat de recuperar i apropiar-se del potencial d’aquestes pràctiques. Els jugadors impugnen a través de l’ús d’aquestes eines tradicionals el sentit de risc, participació i límit necessari en tot joc lúdic i per expansió, en tot joc social.

Però si la implosió els va portar a recuperar la necessitat d’entendre allò comú a través de la nostra pròpia història cultural, el performer Joseph Patricio ens va proposar un retrobament sobre el valor que tenen els nostres hàbits quotidians. Així, abans d’anar a la trobada ens va enviar una invitació per venir a casa nostra i cuinar un sopar amb les nostres sobres. Una proposta per tornar la mirada, per adonar-nos que quan diem “la nevera està buida”, encara hi queden coses sobre les quals podem construir i crear. Aquesta metàfora cobra especialment sentit en el sector de l’art, on l’absència de recursos està portant a la recerca d’altres recursos, que es fonamenten en la trobada amb l’altre per generar grup i sentit de comunitat. Saoia Olmo, per la seva part, ens va animar a participar d’una dinàmica participativa a partir de l’enunciació de desitjos que generava alhora complicitats i distàncies entre els participants i ens permetia enunciar algunes de les (im)possibilitats del joc mentre una sèrie de gomes elàstiques redistribuïen la comunitat en l’espai públic.

En un marc més formal, també vam tenir l’oportunitat de compartir i discutir
el treball de diferents artistes nacionals que actualment estan desenvolupant propostes escèniques al voltant del joc. Aquest va ser el cas de Rosa Casado, que ens va explicar algunes de les seves propostes artístiques site-specific, que realitza en col·laboració amb el també artista britànic Mike Brooks. Part del seu treball se centra en generar trobades que s’alimenten de les pròpies característiques de l’entorn o de les històries socials i personals que el conformen. La companyia Losquequedan, formada per Vicente Arlandis i Sandra Gómez, ens va aproximar a la sèrie d’accions artístico-experimentals que estan desenvolupant al voltant del concepte de joc. Així mateix, l’estudi d’arquitectura PKMN va exposar algunes de les experiències que generen en relació a la construcció de la ciutat a través de processos de reactivació de l’espai públic, gràcies a diferents metodologies de participació. Aquestes i altres propostes van ser les que van donar lloc a descriure els territoris del joc i plantejar a què podem jugar en aquest marc social aquells que ens dediquem a les arts escèniques.

A què estem jugant? En aquesta trobada vam jugar a conèixer-nos, vam jugar a no jugar, vam jugar a proposar, vam jugar a que ens la juguin, vam jugar a la sorpresa, vam jugar a l’avorriment, vam jugar a estar, vam jugar jocs interminables, vam jugar jocs efímers, però per sobre de tot, vam jugar a estar amb a nos-altres. Un nos-altres que és aquí per a construir, i que explica que l’art només té sentit dins de les possibilitats del mateix a nos-altres.

Esther Belvis va pensar que el seu destí era dedicar-se a l’educació, fins que va descobrir les arts escèniques i comprendre que li interessava més reeducar-se a si mateixa a través de l’experiència artística. Va créixer durant els 80 i ara abraça la ressaca d’una generació per repensar la creació artística des de l’ara i aquí. Entén l’exercici d’escriure com una manera de coreografiar l’esdeveniment per donar-li una segona vida, esperant que el text desencadeni acció i encadeni reflexió.

Publicacions

24 desembre 2012

A què estem jugant?

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)