Obrint imaginaris

A grans trets, aquest model produeix pràctiques i tecnologies que arreglen, reparen i normalitzen aquests cossos perquè puguin respondre a una funció productiva i integradora a nivell funcional.Dispositius cada cop més optimitzats que possibiliten la transgressió dels límits dels cossos, com proposa el grup de recerca Biomechatronics ^[4] Veure [https://biomech.media.mit.edu/ ] del MIT, amb el seu lema “Towards the end of disability” (cap al final de la discapacitat) desenvolupant pròtesis i exoesquelets d’alta tecnologia que recuperen i fins i tot augmenten les funcions mecàniques del cos.O les conegudes “Cheetah Legs” ^[5]Veure [https://en.wikipedia.org/wiki/Flex-Foot_Cheetah], pròtesis dissenyades per optimitzar la carrera d’atletes paralímpics que permeten córrer més ràpid que els olímpics. Tecnologies transhumanes que converteixen els cossos en cíborgs amb superpoders.Com comenta Catherine Kramer: «Les tecnologies són extensions de nosaltres mateixos, transgredeixen (augmentant o canviant) les nostres capacitats i alhora ens plantegen preguntes, ja que desestabilitzen la idea, o el consens cultural, del que vol dir ser humans.» ^[6] Kramer, Catherine (2015) en “+ Humanos. El Futuro de Nuestra Especie.” CCCB, Barcelona. . Des de l’àmbit artístic, pràctiques com les de Stelarc es basen en la idea que el cos és obsolet i que ha d’evolucionar per explorar nous límits.Per a Stelarc, el cos és “biològicament inadequat”, una postura radical que aniquila qualsevol possibilitat d’enteniment del cos divers com a capaç i directament vinculat amb el seu entorn.

A la imatge, l’atleta paralímpica Aimee Mullins amb les pròtesis Cheetah Legs. Imatge extreta de [https://www.youtube.com/watch?v=7mokPWCTPZY ]

Potser aquestes pràctiques assenyalen un camí de progrés i avenç significatiu, però potser les hem de repensar des d’una complexitat que va més enllà dels límits amb la pell o del productiu. Com diu Víctor H. Gutiérrez (2019), el discurs de la discapacitat colonitza territoris, cossos i epistemes i, podem afegir, que ensambla cossos-cyborg que segueixen sense poder tenir plena autonomia ni espais per atendre, explorar i expressar “altres capacitats” . Júlia Ayerbe (2020) comenta que aquestes tecnologies són pegats tecnològics, pobres substituts d’un cos capaç. ^[7] Ayerbe, Júlia (2020) en la conferencia “La Anatomía no es Destino” (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid)

Des del posicionament de la diversitat funcional, tots els cossos són entesos com a diversos en tant que cadascú posseeix funcionalitats o capacitats diferents per relacionar-se amb l’entorn; Soledad Arnau explicava: «A través d’aquest canvi terminològic podem aprehendre la realitat humana específica de la diversitat funcional des d’una aproximació filosòfica, ètica i política, diferent.» ^[8]Arnau, Soledad (2020) en “Cuerpos Diversos”. Utopía nº6. Desviar la mirada des del capacitant cap a l’ésser i l’estar al món, des de la productivitat funcional cap al viure de múltiples maneres, des de les problemàtiques personals cap als dissenys de l’entorn que permeten una vida plena per a tots els cossos.D’aquesta manera, es despleguen pràctiques que entenen el cos a l’entorn. És el cas d’En Torno a la Silla ^[9]Veure [https://entornoalasilla.wordpress.com/ ], un col·lectiu de recerca i activisme dedicat al prototipat col·laboratiu des de les cadires de rodes, els seus ocupants i les seves relacions: «Una cadira de rodes és espai, és entorn, fins i tot és una petita àgora a la que […] esdevé allò humà.»

Si entenem que qualsevol cos desitja, cuida, juga… i deixem de considerar la salut, l’autonomia i la qualitat de vida com a qüestions merament individuals, sorgeixen pràctiques com Autofabricantes.^[10]Veure [https://autofabricantes.org/ ] Un grup ciutadà de recerca i desenvolupament de pròtesis i productes de suport accessibles i de codi obert per a nens i nenes; amb Autofabricantes vam aprendre que, amb maneres de fer basades en l’escolta sensible, el joc i la confiança, sorgien noves possibilitats. D’aquesta manera, les pròtesis no segueixen aquell famós lema del paradigma modern del disseny “la forma segueix la funció” sinó “la forma segueix la comunitat”. Les metodologies d’escolta i co-disseny amb nenes i nens als tallers van permetre el desenvolupament d’una de les pròtesis més innovadores del grup, la Supergiz.^[11] Veure [https://autofabricantes.org/investigacion/supergiz/ ] No imita la forma i funció d’una mà, sinó que funciona com un guant adaptat al qual se li poden acoblar multitud de gadgets intercanviables per a cada activitat específica com saltar a la corda, fer-se una cua, botar una pilota, jugar a la consola, nedar…

Yanith utilitzant la seva pròtesi Supergiz. Imatge del projecte Autofabricantes/Gekkolab, produïda durant els tallers del LABIC Colombia (2018)

Involucrar directament les nenes i els nens en el procés de disseny i presa de decisions de les seves pròtesis, treballant des d’allò lúdic i sense prejudicis va possibilitar l’obertura d’imaginaris. Respondre des del que és no productiu, produeix dispositius poètics ^[12]Sánchez, José A. (2016). “Dispositivos poéticos: disidencia y cooperación” Facultad de Artes de la Universidad Nacional de Colombia. Conferència disponible a … Continue reading(Sánchez, José A. 2016) que trastoquen la norma, desplacen categories i assenyalen esquerdes; expandeixen els límits del que (re)coneixem i modifiquen el nostre espectre sensible.

En els contextos de les pràctiques artístiques, ja als anys 70 Rebecca Horn qüestionava els límits del cos a través de dispositius corporals.Artistes amb diversitat funcional com Lisa Bufano desdibuixen aquests límits amb pròtesis no antropomòrfiques, transformant dràsticament el seu cos i moviments en les seves performances.Pràctiques capaces d’afectar-nos per pensar-nos i esdevenir diferents no només perquè amplien i qüestionen la idea del que és capacitant o distorsionen la idea del que és humà, sinó també perquè exploren noves maneres d’operar en l’entorn.

LATE Lab (Medialab Prado, Madrid 2019). Imatge de Camila Renè Maggi.

Vam tenir l’oportunitat d’explorar aquests plantejaments a través de la posada en marxa del projecte LATE ^[13]Veure [https://autofabricantes.org/investigacion/late/ ]  (Madrid, 2018-2020), un laboratori de recerca ciutadana adherit a Autofabricantes i desenvolupat a Medialab Prado, que es va centrar en la reflexió i l’experimentació entorn del cos, art i dispositius corporals.Va ser la primera temptativa amb què vam unir aquestes temàtiques amb les metodologies de creació i experimentació col·lectives lligades a la cultura lliure, amb un objectiu purament experimental, el context de les arts vives.“Necessitem crear fantasies sobre la discapacitat o potser llisejar la fantasia amb la intenció de trobar llaços més enllà d’identificacions rígides i essencialistes.Encoratjar-nos a impulsar respons-habilitats que, dit amb Donna Haraway, ensamblen relacions entre problemes, cultivin els processos de col·laboració i posin en escena habilitats, sensibilitats i preocupacions on pesin els embolics i les ruptures per desbordar la membresía vivencial de la discapacitat cap a la trobadade parents inesperats” (Maldonado, 2020). ^[14] Maldonado Ramírez, Jhonatthan (2020)  “Pixarcrip: cuerpos múltiples, respons-habilidades anticapacitistas y parentescos inesperados”, Utopía..

En un grup multidisciplinari, des de la intuïció i el prototipat material, construïm nous vincles sota una mirada col·lectiva del cos. Amb dispositius que transformaven la veu en vibracions de qualsevol objecte o pesades “ales” disfuncionals, vam poder generar artefactes per experimentar altres maneres de reconèixer-nos, fer, habitar o saber en col·lectiu. Petites pràctiques que ens van permetre encarnar altres maneres d’estar al món més múltiples, diverses i, potser, més justes.

[Imatge destacada: Lisa Bufano, imatge extreta de http://artbridges.ca/view_item/events/285]