Actitud Hannah Arendt: pensar fumant?

Penso en Hannah Arendt a partir de la pel·lícula dirigida per Margarethe von Trotta que s’apropia del nom de la filòsofa alemanya per plantejar un acostament a la seva vida i obra. El film, en el qual preval la poderosa interpretació de Barbara Sukowa, es configura a partir d’unes coordenades que s’identifiquen amb l’etapa del judici a Adolf Eichmann, però més enllà d’això, em sembla que la trama que es troba entre les imatges versa sobre l’acte de pensar i qüestionar. Matèria difícil de compondre a la pantalla sense generar cert tedi davant la inacció. Llargues escenes en què la pensadora està sumida en la inhalació de la seva cigarreta mentre divaga entre els seus apunts, els arxius dels temes que l’ocupen i dilata així el temps del pensament perquè aflorin les idees que posteriorment comparteix amb els estudiants, la seva parella (el filòsof Heinrich Blücher), els col·legues de treballs, els crítics…

La força que mostra Margarethe von Trotta en dirigir aquesta pel·lícula està en les emulacions d’aquestes tensions i actituds pròpies de Hannah Arendt per tal de reconstruir l’essència de la vida de la seva protagonista; com per visibilitzar la seva manera de treball per mitjà de la rutina. I a més d’aquest relat, el que dispara aquesta proposta és la recuperació d’uns maneres poc recurrents en l’actualitat, però que sí que ho van ser en les recerques de la filòsofa: practicar l’argumentació, articular el pensament, accionar i desafiar-lo amb renovats textos, preguntar pel plaer d’interrogar el món en què vivim i d’aquesta manera, com a mínim, intentar la seva comprensió.

El que l’espectador veu són gestos, traços per temptejar la comprensió: les maneres de ser de la filòsofa, les recerques d’una consonància entre els seus valors ètics i les seves accions diàries. També els escenaris de la universitat; les aules; els despatxos; els menjadors o les sales de reunió propis d’una elit intel·lectual, espais que contrasten amb els viatges a Israel, les imatges d’arxiu d’Eichmann assegut al banc dels acusats, les immersions d’Arendt al bosc, les seves llargues estades en soledat per bolcar el pensament en l’escriptura… Aquests són alguns dels paisatges que ocupen el temps de la pel·lícula per revelar que, a diferència del que podria haver estat un posicionament ben rebut si hagués jugat la carta guanyadora, és a dir, condemnar Eichmann pels seus actes, el que va procurar Arendt va ser anar més enllà i preguntar-se pel naixement del mal, per les formes que permeten arribar a la banalitat i la barbàrie.

En aquest punt el discurs fílmic destaca com en la filòsofa no va prevaldre la por als comentaris d’altres («Bizarra defensa d’Eichmann», van arribar a dir), ni tampoc la cautela en aixecar la veu per pronunciar una cosa que ningú s’havia atrevit a dir, segurament ni a pensar. Si calia qüestionar i després bregar amb la tempesta que aixecava la crítica, l’agitació dels intel·lectuals, els polítics…, allí es trobava Hannah Arendt disposada a debatre.

En aquesta ruta per articular l’imaginari arendtià hi ha un aspecte que, encara que vital en la seva etapa de formació, trobo prescindible: la posada en escena de les classes en què va ser deixebla de Heidegger, així com les seves trobades furtives. Aquests episodis no aporten res rellevant a la trama més enllà de mostrar com Arendt des de jove va ser obstinadament conseqüent amb una de les seves grans inquietuds: filar el pensament, interpel·lar i fer del repensar, mentre fumava, una pràctica viva. Disciplina tan escassa com urgent (i no em refereixo a l’acte de fumar) en els temps que corren, cinquanta anys després d’aquell memorable judici. En aquest present continu queden moltes línies de llegir i per comprendre de Hannah Arendt.