close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 setembre 2013
reflektor_edit.jpg
The Arcade Fire: Reflexes humanos

Juanjo Santos


El 9/9 a les 9pm va aparèixer el primer single del nou de The Arcade Fire. “Reflektor” és, amb la producció de James Murphy (ex-LCD Soundsystem) i la col·laboració de David Bowie, un gran tema. “Èpica de ball”, no. Millor “Epic pop”.

Allò interessant d’aquest llançament, però, va més enllà. El vídeo (els vídeos) i la lletra de “Reflektor” orbiten al voltant de preocupacions actuals com la virtualitat, la solitud, el desarrelament, el simulacre, la postmoderna pèrdua de reflexos davant la realitat. En la frase “We’re still connected / but are we even friends?” (“Seguim connectats/¿però som ni tant sols amics?) La referència al món de les aparences/miratges a les xarxes socials és clara. Idea que trobem a l’argument de la pel·lícula “Disconnect” (Henry Alex Rubin, 2012), sobre la influència de les noves tecnologies en les nostres vides. De com tanta connexió virtual acaba per desconnectar de la realitat.

The Arcade Fire es posen filosòfics. A la primera estrofa afirmen que vivim a la “reflective age” (“era reflexiva”, en el sentit que “refracta”, no de que re-pensi). El molt recomanable llibre “Present Xoc” (Douglas Rushkiff, Ed Current, 2013) aborda i aprofundeix en aquest pensament. “Quan tot passa ara”, se subtitula. No som conscients de les conseqüències de la fi del futur i del passat, dels quals tan sols ens arriben reflexos. Un exemple: ja no existeixen corrents d’art (ismes), sinó reflexos d’aquestes tendències.

Dos vídeos circulen per internet. En el segon, de to fúnebre, dirigit per Anton Corbijn, veiem en diversos plans una bola de discoteca, amb els seus petits mirallets. La mateixa esfera que ens il·lumina mentre ens creiem “rockstars” a la pista de ball. Com zombies. El primer video és obra de Vincen Morisset, i és interactiu (mitjançant una tecnologia que promet marcar una revolució). Apareix un personatge amb una torxa i una samarreta on es llegeix “Verité”. És la llum de la veritat. La protagonista el segueix, però en el camí és interpel·lada per una secta de reflexos. Li lliuren un mirall i ella el trenca. En aquest moment la nostra cara (a través de la webcam que hem de connectar) apareix reflectida en els trossos trencats. Una al·lusió al narcisisme selfie.

La protagonista del vídeo acaba convertida en una integrant més de la secta de reflexos, ballant en una desfilada a Haití, país ple de reflexos d’un passat anterior, el Colonialisme, d’una cultura passada, la francesa, i de “reflexos humans”, els zombies del vudú.

En els miralls retrovisors (retro: passat) dels cotxes apareix escrit “Objects in mirror are closer than they appear” (“Els objectes en el mirall estan més a prop del que aparenten”). La progressiva pèrdua de reflexos cap a la realitat pot derivar en una desconnexió absoluta. I potser aquest panorama estigui més a prop del que sembla.

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)