close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 maig 2013
imatge-propostes-maig.jpg
Actualitat de Tàpies

“Contra Tàpies” a la Fundació Tàpies es presenta com una ambiciosa re-escriptura crítica de l’artista, és a dir, l’exposició pretén actualitzar la seva figura i la seva obra, adequar-la als llenguatges comissarials més contemporanis, fer-la atractiva al discurs. Es tractaria d’abordar l’actualitat, o millor dit, la inactualitat de Tàpies. Encara que assumint molts riscos, l’operació en sí s’enquadra en el funambulisme curatorial del nostre present, de la qual per sortir-ne airós, qualsevol comissari ha de lligar no pocs caps, apurant al màxim en les formes. Aquest sembla ser el punt de major fricció en el cas present, això és, el fer coincidir les intencions i els resultats de manera que el conjunt participi d’una totalitat orgànica que no necessita ja recolzar-se en una hipòtesi curatorial que aquí sobrevola molt alt.

És un fet freqüent en el comissariat actual que els processos re-actualització, re-descobriment i re-escriptura de figures canòniques passin pels filtres del desplaçament; la dessacralització i el veïnatge. Gran part d’aquests exercicis post-mortem no són tant ajust de comptes com vindicacions a universalitats no reconegudes. Però “Contra Tàpies” no és ni una ni l’altra cosa. Tampoc és una des-idealització correctiva de la seva figura. La dificultat per jutjar aquesta exposició rau en la multiplicitat de vies obertes a les que apunta, més enllà de l’estricte programa metodològic i mapeig auto-imposat pel comissari Valentín Roma i la institució.

Observant-la amb deteniment -en aquest sentit és una exposició per a perdre-s’hi, la qual cosa s’agraeix-, sembla que l’allargada ombra hegemònica de Tàpies en l’art català (i per extensió en l’espanyol) no existeix, o millor, no convé exhibir-la. Per contra, s’accentua l’exercici d’alliberament de “l’ansietat de la influència” de la qual va parlar Harold Bloom a les generacions actuals. Únicament la presència de Pep Agut relliga els dos punts equidistants.

Hi ha aquí tot un seguit de possibilitats i potencialitats que queden suspeses en l’aire, com “línies de força” en direccions contràries o sense accelerar a fons: no se sap si es dóna una restauració de Tàpies com a artista compromès políticament, o per contra se l’incrimina com a col·laboracionista del poder. L’exposició podria haver estat una defensa de Tàpies contra els seus admiradors, manera aquesta molt més eficaç de combatre als seus nombrosos detractors. Però tampoc és exactament això. Es podria dir que enlloc de “contra”, l’exposició bé podria haver portat el genèric prefix de “post”: això és, una categoria prou ampla com per incloure una mica de tot (revisió, re-actualització, discursiviació i altres) a la primera exposició d’envergadura després de la seva mort.

Deia David G. Torres irònicament en aquest mateix lloc que la inclusió de Tàpies en altres exposicions col·lectives “ha tingut a veure amb una qüestió merament formal (quadres amb taques amb quadres amb taques)”. Aparentment en aquest cas, es tractaria ara de donar-li la volta a aquest formalisme mitjançant un “contingudisme” que espiga un fil argumental per a continuació adjudicar-li artistes i obres, algunes d’elles a les antípodes. Com si no hi hagués infinitud d’altres arguments de pes en les obres escollides per desaconsellar aquest associacionisme d’idees. Alguns “hits” de l’exposició apunten a aquest renovat formalisme del contingut; Rock My Religion de Dan Graham, el vídeo de Bruce Nauman i sobretot Beuys cantant a la televisió a/contra Ronald Reagan. Cadascun vist en una mònada d’experiència és una delícia però, contra Tàpies? La principal dificultat amb aquesta exposició rau en la dominació homogeneïtzadora del concepte -aquest universal abstracte aquí convertit en hipòtesis més que en tesi- sobre sobre la singularitat dels objectes (els particulars concrets). Aquests es rebel·len a la totalització a la qual se’ls sotmet, i en fer-ho, desmunten el mateix concepte.

En aquest apartat, la palma se l’emporta Saló o le 120 giornate vaig Sodoma de Pasolini. El puritanisme i allò escatològic en l’obra de Tàpies no justificaria l’exhibició impúdica d’aquest film en un loop continu en un espai d’art institucional. Al meu entendre, la connexió temàtica amb Tàpies queda sobredimensionada per l’exhibicionisme curatorial. Precisament si hi ha una pel·lícula en la història del cinema que exigeix una restricció auto-imposada i una autocrítica sobre la manera de procedir amb ella i a través d’ella, aquesta és Saló. El contrari és banalitzar la seva violència i la seva tortura activant la tecla del loop: Saló com si de videoart es tractés i per a tots els públics.

Aquesta banalització, als meus ulls, contamina la resta de l’exposició. I aquesta podria haver estat molt més rigorosa sense la presència d’aquests “hits”, encara que és clar, menys divertida i menys enginyosa, menys postmoderna. També menys una exposició d’autor. En definitiva, menys “Contra Tàpies”. El que resulta veritablement interessant és el model d’institucionalitat que aquesta exposició proposa a partir d’ara, el temps dirà si ha obert la veda a altres lectures post-contemporànies o si, per contra, aquest primer intent queda relegat a la sempre incòmoda categoria de la raresa, anul·lant de pas qualsevol possibilitat futura altra o, pel contrari, com ha fet la crítica institucional, eixamplant els límits de la institució.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close