Ai Weiwei: Never Sorry

Sobre una taula blanca hi ha una estructura de palets xinesos. La pota d’un gat taronja s’apropa amb prudència; s’atura i avança diverses vegades, fins que, si: decideix entrar a jugar amb ella. L’animal posa la pota de ple entre els palets, que es cauen, i s’arrebossa per la taula aixafant el que queda de la piràmide. Al voltant hi ha cinc homes i una càmera mirant. Un d’ells fa el gest d’intervenir per evitar que el gat ensorri les altres estructures que hi ha a la taula. “No”, diu Wei. “Deixa’l, no ho destruirà”. Per a Ai Weiwei no hi ha una força superior contra la que lluitar. Ell és un, amb allò que succeeix. No perd energies en esquivar-ho. Al contrari, ho inclou en el seu personatge, i és mitjançant aquesta total incorporació de l’escenari a la seva figura que dóna forma a la seva manera de ser artista.

El documental “Ai Weiwei: Never Sorry” (Alison Kalyman, 2012) retrata al controvertit artista xinès, actualment una veu clau en el reclam per la llibertat d’expressió a la Xina, com algú que va sempre dos passos per davant. Artista jove als EEUU entre 1984 i 1993, inevitablement pobre i lliure, ha convertit el seu projecte personal en recrear aquella il·lusió de llibertat, avui a la Xina. La representació del gaudi d’aquesta sensació és la seva gran imatge.

La cinta mostra un Wei que és conscient, com en el seu dia ho fou Warhol, del grau de manipulació del llenguatge de la publicitat al que es pot arribar. Sap que el seu nom és marca, i sap a més, que en ell, allò personal i allò nacional es fon en la lluita conjunta per una llibertat disfressada de fer el que li doni la gana. Les seves primerenques destruccions de gerros Ming, el negatiu d’un temple construït amb portes de temples de la Documenta 12 o les llavors de la Sala de Turbines, es fonen amb com parla del fill que té amb una altra dona que no és la seva muller, el seu menyspreu pels policies de peu de carrer, o l’alegria amb la que celebra la concessió del Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. En ell, la total transparència sembla no ser un problema, doncs és el que en principi exigeix el seu contrincant: el règim.

Una cinta biogràfica interessant on veure-hi el retrat d’un gran senyor que regeix el seu feu amb simpatia i mà occidental; un senyor que fa política, a la seva manera, des del seu estudi emmurallat del districte de Caochangdi.