close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 gener 2013
Això no és underground

Glòria Guso

Que els festivals de música estan en gran part patrocinats per marques de roba, sabates i ulleres de sol, ho sap qualsevol. Però de vegades, aquest patrocini va més enllà d’allò estrictament monetari, i interfereix en la pròpia concepció de l’esdeveniment, cosa que pot arribar a ser un problema per als grups participants, per al públic i per la pròpia marca. Que la pujada dels impostos i la reducció de l’aforament de moltes sales després dels recents esdeveniments tràgics estan afectant de manera molt negativa a la programació de música en directe no es pot negar i, en aquest context, una possible sortida pot ser la d’una col·laboració més estreta amb marques patrocinadores.

Converse s’ha aliat amb la promotora barcelonina This Is Underground per crear una plataforma de suport a l’escena musical local, a través, principalment, de l’organització de concerts. Durant els propers mesos, Make Noise portarà a Barcelona grups estrangers ja consolidats en el món indie que no estiguin de gira per a què bandes novells de la ciutat, elegides pels organitzadors o mitjançant votacions a la pàgina web que ha creat la plataforma, els facin de teloners. Aquests esdeveniments conserven el format tradicional de concert en sala petita i escenari baix, de proximitat amb el públic, però el perverteixen omplint-lo de publicitat de la marca de calçat, present també des de novembre a les estacions de metro de Barcelona.

En els tres últims anys s’ha donat a Catalunya una gran efervescència en l’àmbit de la música independent, no només a nivell de grups musicals, sinó també amb la creació de nombrosos projectes com discogràfiques i festivals petits que, amb pocs mitjans i molta voluntat, han donat a parlar en mitjans especialitzats americans com Pitchfork Media i en diaris estatals de premsa general. És evident que Converse, amb Make Noise, s’aprofita de la feina ja feta per aquests joves agitadors i de les males notícies econòmiques per parasitar el circuit local i servir-se’n, d’una manera qüestionable, com a mínim, per donar una imatge jove, desenfadada i moderna, inventant una nova forma de patrocini que va més enllà de l’apadrinament d’escenaris en grans festivals.

El primer d’aquests esdeveniments es va celebrar el passat 18 de desembre a La 2] de l’Apolo i va comptar amb la participació de [No Age (USA) com a grup estrella. Amb l’omnipresent lema “Shoes are boring, wear sneakers”, es va animar als assistents a fer-se fotografies durant el concert per entrar en el sorteig d’un parell de sabatilles. Un munt de fotògrafs situats a les primeres files s’ocupaven d’això, retratant al públic, i no als grups, passant-s’ho molt bé, tirant-se cervesa per sobre a empentes i saltant com bojos. El moment estel·lar de la nit el van protagonitzar els No Age a meitat de la seva actuació: va canviar el vídeo que estava essent projectat a la pantalla de l’escenari, van deixar de tocar i es van asseure a terra.

Dels videoclips es va passar a imatges de les fàbriques de Converse a Indonèsia, amb un text en un espanyol macarrònic que denunciava les condicions laborals dels seus treballadors. El públic va emmudir primer, després va aplaudir, hi va haver un intent de parar el vídeo i, després de 15 minuts d’aturada reivindicativa, No Age van tocar algunes cançons més i van marxar de l’escenari agraint a Converse la invitació. Pel que sembla, el grup va acceptar totes les condicions contractuals de la marca, -bàsicament referides a la publicitat abans i durant el concert- sabent que utilitzarien aquesta plataforma per fer aquesta denúncia.

Amb això, No Age no només no canvien el món, sinó que tracten a tothom d’idiota ingenu. De la mateixa manera que Converse se servia d’ells i de la seva imatge juvenil i alternativa per a publicitar els seus productes, No Age es va voler servir de la marca per ensenyar una cara subversiva i compromesa, amb l’únic objectiu de justificar davant els seus fans la seva participació en aquest esdeveniment sense semblar uns venuts, quan en realitat ho són, com tots els altres grups participants. Més enllà del contingut del vídeo, està clar que aquest intent de boicot és absurd, per infantil, evident i vacu. Hi ha infinitat de canals a través dels quals llançar missatges contra les multinacionals, probablement molt més efectives que un concert amb 300 persones de públic, que ja saben qui mana aquest dia: la foto amb més suor i més blaus.

Si la conjuntura econòmica desfavorable i mesures com la llei de mecenatge han de servir per suplir la falta d’inversió pública en projectes culturals, deixant que les marques s’apropiïn d’iniciatives de particulars que funcionen, i fent que aquestes perdin la seva essència independent i combativa i es converteixin en escenaris de reivindicacions barates, bona nit i tapa’t. Una cosa és dependre del patrocini privat per tirar projectes endavant, una altra és cedir la pròpia imatge per fer publicitat d’un producte i sotmetre a unes normes alienes a la música, l’art o al que sigui, deixant al públic en una situació en què ningú s’hi sent a gust, ni tan sols qui hi guanya amb això, i davant la qual alguns decideixen erigir-se en gurús del que és just, convertint el seu discurs en una mera justificació pseudo-reivindicativa, massa superficial com per tenir algun efecte.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)