close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 gener 2013
crop-2.jpg
Alegacions, apropiacions i desobediència civil

Montse Badia

L’any 1970, Hannah Arendt va pronunciar una conferència titulada “Sobre la desobediència civil”, que definia com “aquella que sorgeix quan un grup significatiu de ciutadans es convenç que els canals per aconseguir canvis estan obturats, o que el govern persisteix en una línia la legalitat o constitucionalitat de la qual desperta greus dubtes”. Precisava que “no pot equiparar-se la desobediència civil amb la criminal, perquè hi ha una gran diferència entre el criminal que s’oculta i el desobedient que desafia la llei a la llum del dia. A més, la desobediència civil és incompatible amb la violència, doncs, a diferència del revolucionari, el desobedient civil accepta l’autoritat existent i la legalitat general”.

Arendt, que pronunciava aquesta conferència en plena guerra del Vietnam, observava que “les societats modernes estan subjectes a un accelerat procés de canvi, que el dret legalitza una vegada produït, però que sol ser resultat d’accions extra-jurídiques”. Davant d’aquest canvi, els canals de participació política dels ciutadans són moltes vegades insuficients. De fet, el sistema representatiu es troba en crisi, en bona part perquè els partits s’han burocratitzat. Per això, a la desobediència civil li correspon una rellevància creixent en les democràcies modernes: constitueix una manifestació extrema del dret del poble a associar-se per reclamar al Govern o per protestar per les seves decisions”.

La història és plena de casos de desobediència civil que han servit per conquerir drets socials, com el moviment sufragista o la transgressió pública de les lleis racistes, per esmentar-ne dues de ben significatives. Però no cal remuntar-se tant enrere en el temps. “Hi ha justificació per a un moviment de desobediència civil a Espanya” era el titular destacat d’una entrevista d’Alberto Fraile a Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, publicada el passat estiu a El País.

L’exposició que Núria Güell presenta aquests dies a ADN Galeria no tracta exactament de desobediència civil, però sí que presenta fets i situacions que podrien convertir-se en el detonant d’aquesta acció. Alegaciones desplazadas és el títol d’aquesta primera i impecable exposició individual de l’artista en aquesta galeria, per la qual ha reunit una selecció de treballs que constitueixen una bona mostra de la seva trajectòria.

En els seus projectes, Núria Güell analitza les institucions que ens governen i evidencia els abusos de poder permesos dins dels marges de la legalitat per aquestes mateixes institucions. El seu procés de treball inclou l’anàlisi a partir de dades i situacions (com Hans Haacke), el qüestionament, seguit de la posada en evidència (a la manera del cineasta Michael Moore o, més proper, el periodista Jordi Évole en el seu programa Salvados), per finalment dur a terme una actuació d’incidència real, sovint utilitzant les mateixes estratègies en els intersticis de la legalitat i que podria funcionar a manera d’exemple i com a pas previ, com dèiem al principi, d’aquesta desobediència civil que sembla tan justificada i necessària avui en dia.

Alegaciones desplazadas és un recorregut per vuit treballs de l’artista, que esdevé un itinerari per diferents problemàtiques en les que s’evidencia l’abús de poder d’institucions com la banca, el poder legislatiu o les polítiques migratòries. A aquesta última esfera es refereixen tant el treball més antic Fuera de juego (2009) com el més recent, Ayuda Humanitaria (2008-2013). En el primer, va comptar amb la participació d’un immigrant africà sense treball i amb la urgència de renovar el seu permís de residència a Espanya. Güell el va contractar per jugar a fet-i-amagar a l’espai d’exposicions. Alhora, aquest contracte va permetre regularitzar la seva situació al país. Ayuda Humanitaria és un projecte més llarg i complex. Realitzat a Cuba, parteix d’una convocatòria en la qual l’artista s’ofereix com a esposa a qualsevol cubà interessat en emigrar a Espanya. L’objecte de la convocatòria especificava que els sol·licitants havien d’ “escriure la carta d’amor més bonica del món”. El guanyador va ser seleccionat per un jurat format per tres “jineteras”, a continuació es va dur a terme el casament i, després d’un temps prudencial i un cop obtinguda la nacionalitat, es tramitarà el divorci. Per la seva presentació a l’ADN, el projecte consta d’un vídeo que recull tot el procés i que combina sàviament els aspectes més documentals amb certs tocs kitsch (hi destaquen les escenes de la deliberació del jurat així com les imatges que donen veracitat a la relació romàntica per a poder ser presentades com a prova davant les autoritats espanyoles), així com les cartes dels diferents candidats o el contracte signat entre el guanyador i l’artista, entre d’altres documents.

Tangencialment relacionat amb el tema, encara que més centrat en l’abús de poder per part de l’autoritat és Aportación de los agentes del orden (2009), que sota la forma d’un tauler d’investigació policial, recull la documentació -fotografies i notes- d’una sèrie de cites concertades amb diferents policies de l’Havana (que tenen prohibit mantenir relacions sexuals o íntimes amb estrangers) als quals va convocar, com si d’una cita es tractés, al propi espai expositiu.

A Aplicación legal desplazada, #1 Reserva Fraccionaria i #3 FIES, Güell qüestiona el sistema bancari i certes polítiques carceràries, respectivament. A la primera, organitza una sèrie de conferències sota el títol “És possible expropiar les entitats bancàries?”, per a la qual va comptar amb la col·laboració de tres expropiadors: Lucio Urtubia, Enric Duran i l’economista Qmunty, que es va concretar en una publicació on detalla les estratègies per crear diners del no-res, seguint les mateixes maniobres que la banca.

Començàvem parlant de desobediència civil i acabem amb tàctiques que podrien fer-la possible. Amb les seves propostes, Güell busca una incidència real en els aspectes que qüestiona, de vegades d’una manera més documental o combativa i, d’altres, subratllant els aspectes més personals i humans. Això ens porta a la memòria una entrevista recent a Federico Mayor Zaragoza, en la què parlava de la necessitat de passar a l’acció ciutadana i, no per casualitat, recordava Rosa Parks.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

09 gener 2013

Alegacions, apropiacions i desobediència civil

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)