Allò invisible i la incertesa

Una de les herències que ens deixarà el premi Nobel de la Pau de 2009, Barak Obama, seran les innovacions en el complex tecnològic-militar: els drones i la cíber-guerra. No els veiem però hi són, com integristes islàmics camuflats al Sàhara, com les instal·lacions secretes de Nevada, com els satèl·lits espies que orbiten al voltant del nostre planeta, com els rostres dels ostatges de Guantánamo.

Trevor Paglen va exposar a Metro Pictures, “The Last Pictures” , un projecte de llarg recorregut que va culminar amb el llançament el passat Novembre d’un satèl·lit de comunicacions de la companyia EchoStar des de Kazakhstan. Amb el suport de Creative Time i amb l’ajuda dels científics del MIT (Massachusetts Institute of Technology), Paglen va produir un disc amb cent imatges cisellades amb punta de diamant, tancades en una placa d’or amb capacitat de sobreviure bilions d’anys, més enllà de la vida en terra.

D’una primera selecció de 30.000 imatges, Paglen i el seu equip en van escollir cent. Durant aquesta investigació van estar en contacte amb multitud de científics de diferents branques; artistes; matemàtics i filòsofs. Finalment les imatges gravades al disc comparteixen la qualitat de no transmetre cap dada per sí mateixes, no-imatges que en el futur seran incomprensibles per aquells que trobin l’artefacte satèl·lit. Així, en aquesta selecció trobem des de les pintures rupestres de Lascaux als pictogrames del sud-oest americà on es poden veure els genocides castellans a cavall. Des d’una explosió atòmica a les petjades de dinosaures, passant per una secció de la torre de Babel de Brueghel retocada perquè no es vegi cap persona en un frame del ‘Planeta dels Simis’. D’entre totes elles, destaquen una pàgina del diccionari Anglès-Volapük, una llengua artificial prèvia a l’Esperanto; la senyal Wow! que mostra el codi rebut a l’agost de 1977, i que suggereix vida més enllà del nostre sistema solar; un altre frame d’una pel·lícula de ciència ficció japonesa on es veuen uns alienígenes de forma estrellada i la imatge “Demostració de Beure, Menjar i Llepar”, inclosa al Voyager; la única missió comparable a aquesta. Aquesta última imatge és inquietantment sexual, i està feta pels mateixos científics que van participar en aquest projecte. En ella, una dona llepa un gelat; un home mossega el que sembla ser un sandvitx, mentre un tercer aboca sobre la seva boca un raig d’aigua.

Al principi de l’exposició, hi havia una fotografia, inclosa també en la selecció per al satèl·lit, del dors de l’’Angelus Novus’, el seminal dibuix de Paul Klee que va ser propietat en el seu moment de Walter Benjamin. En ell hi podem veure els segells del Museu d’Israel, propietari actual de la peça, i del Museu d’Art Contemporani de Chicago, per una exposició que es va fer l’any 1996. L’àngel de la història, propulsat d’esquena cap al futur per la tempesta del progrés, ens dóna l’esquena. Entràvem així a l’exposició com qui entra al passat, a una cova plena de pintures, imatges del que un dia va ser present, on el context i el significat s’han perdut. A l’altra cara de la paret que subjecta a l’’Angelus Novus’ hi havia una altra fotografia de Trevor Paglen; aquesta vegada és una del centre de dades de l’Agència de Seguretat Nacional, on se suposa que s’emmagatzemen tots els nostres emails; moviments bancaris i tíquets de la compra; un hard drive descomunal.

Aquest és el present desconcertant en què vivim, sense saber exactament el que passa i on l’àngel segueix, atònit, empès cap al futur. Al llarg dels segles, visió, progrés i guerra han anat de la mà, i per Paglen semblen haver desembocat en l’invisible. No només per les imatges on el significat ha estat segregat, i on s’exposen els secrets i les incògnites, sinó també per la condició tecnològica de les nostres societats, on ones i raigs ens envolten, on radioactivitat i dades bancàries fluctuen sense ser gravats. La invisibilitat és l’altra cara de la saturació; la publicitat i internet demostren aquest procés de desaparició; les nostres ments no processen, les imatges es perden en un mar de contextos alterats, multiplicats, i nosaltres deixem de saber, d’observar, encegats per la tempesta del progrés. Virilio va vaticinar la industrialització de la no-mirada, on la màquina de la visió amarra la imatge al codi, i per dir-ho així, el live-streaming domina sobre l’espai (distància) real i la representació en diferit. Virilio escriu des de l’experiència de la Primera Guerra del Golf i de les “Star Wars” de Reagan. Vint anys i diverses guerres més tard, eliminat ja Bin-Laden amb una de les no-imatges més al·lucinants com a prova visual, Paglen ens fa pensar l’invisible d’aquesta contemporaneïtat incerta.