Allò ocult i allò transparent en Mira Schendel

Hi ha la creença que l’art sempre es renyeix amb el seu temps, potser és per això que quan vaig visitar la gran retrospectiva de Mira Schendel (Zuric 1919-Sao Paulo 1988) al Museu Serralves vaig tenir la sensació d’estar davant d’obres d’art que ja havien deixat de lluitar per la seva supervivència, com ho van fer en el seu moment, i que ara gaudeixen del benefici del temps en reemplaçament del del dubte.

El que més captiva d’aquesta exposició és tot el que hem de descobrir. A l’obra de Mira Schendel hi ha una dualitat que ho abasta tot, una profunda tensió entre el món del material i l’immaterial, entre allò visible i l’invisible. El diàleg que creen els seus matèriques pintures, tant les natures mortes com les pintures geomètriques, posseïdores d’un pes gravitatori, en relació a les instal·lacions de fins papers d’arròs o fils de niló penjats del sostre, etèries i transparents, es converteix en una experiència enigmàtica i reveladora.

Potser les més de dues-centes obres que componen l’exposició, com a testimoni dels grans temes que van rondar les preocupacions de Mira Schendel al llarg de la seva vida, tinguin la força que les caracteritza per la senzilla raó que aquesta artista creia en el món de l’ocult. Les seves obres estan amarades de les seves creences: en primer lloc, de la seva relació amb déu i la idea del diví, que la van portar a establir intenses correspondències amb sacerdots i monjos a la recerca d’ una resposta a l’absència de Déu en el món. La seva recerca existencial com a camp d’exploració al voltant de la presència del cos en l’espai. I finalment, i de manera evident, el reflex d’una interessant concepció de l’universal producte de les seves primerenques experiències amb el llenguatge de diferents cultures. Sota aquests conceptes Schendel va aconseguir alinear el modernisme clàssic amb aspectes esotèrics, possiblement en un intent per unir ciència i mística. Com ella mateixa assenyala la seva obra Droguinhas (1965-1966), volums escultòrics de paper d’arròs retorçat i lligat, són “un objecte transitori, efímer, exposat al món, als elements, a la pols, com les nostres pròpies vides.”

La major part de l’obra de Mira Schendel va ser creada a Brasil entre 1950 i la seva mort l’any 1988, en un context en el qual l’art donava prioritat als aspectes conceptuals i formals. Però Schendel, si bé va ser -i segueix sent- fàcilment encaixada al neo-concretisme, va treballar a la recerca de veritats molt diferents a les dels seus contemporanis. El mateix va passar en ajuntar-la amb León Ferrari a la mostra del Museu Reina Sofia, on el tema de l’Alfabet Enfurismat els apropava fins al punt d’oposar-los. En ambdós casos la seva obra corresponia a qüestions més aviat filosòfiques que polítiques, i possiblement a un altre tipus de consciència del món. Mai podrem veure el món com ella el va veure, sempre hi haurà alguna cosa oculta que descobrir entre la transparència dels seus materials i la consistència de les seves formes, entre la complexitat del seu pensament, amagat entre les lletres del seu Objetos Graficos i les seves infinites Ondas de Probabilidades.