close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 abril 2014
El_futuro_Film_still_1.png
El futur no és el que era

Peio Aguirre


El futuro (primer llargmetratge de Luis López Carrasco, del col·lectiu cinematogràfic Los Hijos) és una pel·lícula de baix pressupost ambientada en el passat que tracta sobre la situació present. Estem davant d’una d’aquestes produccions la centralitat de la qual gira entorn el concepte de temps, o temporalitat. L’al·locució de Felipe González el dia en què el PSOE guanya les eleccions el 1982, inaugurant una nova era en la història d’Espanya, dóna pas a l’interior d’una festa en un pis; joves vestits a l’estil dels vuitanta conversen, beuen i ballen mentre sona la música ultrapop de grups espanyols com a Ciudad Jardín, Aviador Dro o Ataque de Caspa, entre d’altres. Com en tota festa, la música ofega les paraules. No hi ha una trama identificable, ni tampoc cap protagonista definit ni res semblant. El que es registra és un ambient.

El futur toca un tema sensible en la història recent d’Espanya, que no és altre que les diferents asíncrones sorgides entre una modernitat estètica en el cultural (el que s’entén com “allò modern”), i els processos de modernització i progrés sortits dels models socio-polítics de la Transició, i que tenen, en la victòria socialista del 82 un dels seus moments clau. De la contracultura a la “Cultura oficial” hi ha de vegades una lleugeresa. I això passa amb la Movida Madrilenya, l’objecte analitzat i sobretot inquirit.

Aquesta Movida Madrilenya és aquí tot un “fantasma semiòtic”, aquella definició encunyada per William Gibson que descrivia aquests “trossos d’imatgeria cultural profunda que s’han desprès i adquirit vida pròpia”, o dit d’una altra manera, miratges populars referits a una cultura concreta. Encara que Gibson es referia a la imatgeria de la ciència ficció, la seva aplicació és vàlida per a qualsevol representació del passat convertida en arquetip perquè, què és ara la Movida sinó un gegantí i oportú clixé que reapareix una i altra vegada com espectre que vaga?

Formalment les intencions queden clares des del començament; rodant en l’obsolescència de la pel·lícula en cel·luloide de 16 mm s’aconsegueix una textura borrosa i una pàtina pictòrica que ens remet al període i a l’atmosfera que pretén registrar. El format de la imatge és quadrat. L’enfocament – desenfocament de moltes de les imatges de la festa adquireix una dimensió metafòrica, en sintonia amb la representació fantasmagòrica pop que es trasllada.

La recerca de realisme combina subtilment la precisa periodització amb l’instant atemporal, suspès en el temps. En comptes de “ficció” o “documental”, podria dir-se que El futur és el document sortint d’una situació real ambientada estilísticament en el passat; una “càpsula de temps” d’imatges imperibles, fragments congelats que aspiren a ser rescatats en un altre temps i lloc.

Aquesta és una pel·lícula amb diverses categories, fins i tot contradictòries; modernista en tant que és reflexiva o conscient dels seus propis procediments, alhora amb una forma compacta, autònoma i una mica atemporal; postmodernista doncs periodització mirant al passat, encara que no ja amb la nostàlgia del “film-pastitx” i altres trets típicament postmoderns. Més que un anhel per temps no viscuts (Luis López Carrasco i alguns altres dels participants en aquest film van néixer al començament dels vuitanta), el que aflora és un retret d’allì heretat. Una crítica davant un futur arrabassat des del passat.

Davant la manca d’un arxiu d’imatges que servís per definir una època (més enllà d’Almodóvar, La edad de oro i altres), el director ha tractat de produir el seu propi material com si d’un objet trouvé es tractés. Però el problema amb el found footage és que, o és o no és (metratge trobat). No hi ha mitges tintes, llevat que es jugui amb la veritat, encara que això requeriria de tota una versemblança un trampeig, que aquí no es dóna, ni tampoc necessita. (Penso per exemple en L’ Ambassade (1973) de Chris Marker, com a document suprem entre el documental i la ficció).

Quan millor funciona El futuro és quan la pensem com un “substitut” d’un arxiu inexistent, tot i sabent en tot moment el terreny que trepitja. A la meitat de la pel·lícula sí que inclou una sèrie de velles imatges de família tretes de les escombraries i que connecten amb l’Espanya franquista dels seixanta i setanta, les dècades en què aquests mateixos joves dels vuitanta eren encara nens, mentre sona “Nuclear sí” d’Aviador Dro. Una fascinació esteticista augmenta en els últims compassos, en una innecessària hipèrbole de la forma i el contingut, ja que el “missatge” ja ha impregnat, de la millor de les maneres; arriscant, interrogant i també, delectant.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)