close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 setembre 2013
TAOK_AnwarBehindCamera_large_verge_super_wide.jpg
Allò real i la seva representació: Sobre ‘The Act of Killing’

Peio Aguirre


Que el documental és un gènere de plena actualitat està més que demostrat, encara que, que el futur creatiu del cinema passi per la seva revitalització està encara per provar. Obres com la recent estrenada The Act of Killing (2012) de Joshua Oppenheimer, Christine Cynn i nombrosos anònims, s’encarreguen d’aplanar el camí. Aquest documental sobre els efectes en el present del genocidi que va seguir a la repressió de l’intent del cop d’Estat a Indonèsia, al 1965, explicada en primera persona pels seus botxins quaranta anys després, bé mereix l’atenció. En una entrevista recent, Oppenheimer relata com va arribar a Indonèsia l’any 2001 per a rodar un encàrrec sobre el sindicat d’una plantació vinculat als supervivents d’aquells fets, tots ells estigmatitzats com a descendents de comunistes. Davant la perillositat de gravar aquelles persones, el director va observar que quan el focus es dirigia cap a l’altre costat, cap als que ara ostenten el poder, tot eren facilitats. Això el va portar a canviar el punt de vista i començar a indagar en la història d’Indonèsia: era com si els Nazis haguessin guanyat la guerra i encara controlessin Alemanya.

L’habitual identificació amb les víctimes de qualsevol documental pro-drets humans queda d’aquesta manera invertida. En centrar en els botxins, en aquesta “banalitat del mal” a la qual es referí Hannah Arent, el director colpeja doblement . El que s’ofereix a Indonèsia és un mirall deformant on poder-se mirar. El cinema adquireix aleshores una funció política, en confrontar la consciència reprimida d’una societat sostinguda en la brutalitat d’un passat que obsessiona i modela el present. El documental no ha agradat a les autoritats del país.

Resulta difícil veure The Act of Killing com un exercici merament polític sense abans fixar-se en les profundes complexitats psicològiques i morals. Anwar Congo va assassinar almenys a mil persones. Ell era un gàngster, un “free man” (com els agradava i encara els agrada auto- definir-se). Un Congo ara avi feliç recrea les execucions en els llocs en què es van realitzar, pautant-les amb un pas de txa-txa-txa. Els seus mètodes de tortura poden dividir-se segons gèneres cinematogràfics: pelis de gàngsters, western, musicals d’Elvis… No obstant això, tot i la impunitat, els malsons nocturns l’assalten. Congo passa de representar el seu paper de torturador a posicionar-se en el paper de víctima no sense abans representar els seus malsons. Quan Congo suplanta les seves víctimes està intentant rentar la seva consciència sentint el que aquestes van sentir, fins que una veu darrere de la càmera, del propi realitzador, li recorda que les seves víctimes es van sentir molt pitjor, ja que ell només està actuant.

S’ha parlat de surrealisme a propòsit d’aquesta pel·lícula. Possiblement, per la seva sobredosi de realisme. Qualsevol teoria sobre la performativitat s’hauria de fixar en el procés psicològic d’aquests homes que decideixen usar l’excusa d’una pel·lícula per als seus propis fins: aquí, el concepte de re-enactment adquireix un significat exacte. Això és, es tracta d’un exercici de subjectivació a través d’una representació artificial no imposada sustentada en una apropiació (l’aparell fílmic, l’espai del teatre) que intenta reconstruir uns fets històrics. El que distingeix aquest re-enactment d’altres intents de reconstrucció històrics és l’autoconsciència que la possibilitat de la representació ofereix per modelar el passat. Quan es produeix aquesta auto-consciència, afegida a la idea d’staging , és quan la representació esdevé en un escenari on “performar”. La regla d’or del documental d’actuar com si la càmera no existís, o la de mostrar-se al natural, se’n va llavors directament en orris. Ells sobreactuen per a la càmera. Per a Congo, Herman i els altres “actors”, el secret de l’ èxit del film que estan realitzant estarà en la recerca del major realisme possible, la recreació de la crueltat al detall. Mètode Stanislaski en lloc de distanciament brechtià. The Act of Killing ofereix una magnífica reflexió sobre la consciència humana i sobre l’in-humanisme de la guerra, així com obre una via a explorar sobre els secrets de l’art i la seva representació.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)