Als marges de la institució

Em pregunto per què hi ha tantes exposicions domèstiques darrerament, per què hi ha gent que ha començat a muntar exposicions a casa seva. I m’ho pregunto com si no pogués haver-hi cap altre raó: sembla que ara les coses només passen com a conseqüència d’aquella ‘ligera desaceleración’ que anunciava Zapatero el 2007.

Desconec els motius que van portar a l’Alberto i la Sinéad de Halfhouse a començar a programar exposicions a casa seva, per parlar només d’un cas que crec que serveix d’antecedent del que està passant ara. No sé si quan van començar a fer-ho també era a causa de l’estat obtús i alhora caduc en el que es trobaven les institucions en aquell moment, perquè no sé ni si en aquell moment les institucions ja apuntaven maneres. Jo era una adolescent d’un poble de la plana de Vic i jugava a bàsquet amb les amigues a la plaça de davant de casa.

El que sí que tinc clar és que tant de bò poguéssim dir ara que les institucions només es troben en un estat obtús i caduc i quedar-nos tan amples. Però resulta que no, que tot plegat està degradat al màxim, només cal veure el greu estat en el que es troba l’AAVC o la trista situació de Can Felipa, sense oblidar tots aquells espais que ja s’han tancat. Si abans aquell que començava podia comptar amb un gran número de convocatòries i centres que els interessaven i que podien acabar proporcionant els diners per tirar endavant un projecte i guanyar cert reconeixement, ara aquesta llista cada cop és més curta. Si a tot això li sumes el pessimisme general, s’acaba convertint en un còctel explosiu que, o bé ens paralitza, o bé fa sonar per l’ambient l’eco d’un pànic i una histèria que ens diu que ens ho haurem de treballar molt i que ens haurem d’empescar les mil i una per tenir una vida la meitat de digne del que la teníem abans.

Segurament per això, en els últims mesos he estat més vegades veient exposicions en espais particulars que en museus. I em sembla comprensible, si ara en les institucions s’hi troba encara menys espai del que abans hi havia perquè hi passessin coses, que es creïn altres contextos més accessibles i porosos. Aquests contextos només poden néixer en aquells espais i amb aquells formats que un té a l’abast.

Tot plegat no és tan diferent de la manera de treballar de molts col·lectius d’il·lustradors que s’auto-editen petites publicacions per donar a conèixer els seus treballs, un clar exemple amb una forta activitat és el col·lectiu Tropèl. D’altra banda, dins el món de la música també es poden trobar una bona colla de grups que s’auto-editen ells mateixos: des del primer disc de La Iaia, fins als dos últims d’ Antònia Font i fins i tot el més nou de Raphael.
En el sistema de l’art a Barcelona sembla que aquestes maneres de fer no són tan habituals. Potser es deu a que la il·lustració i la música s’entenen com a productes de la indústria cultural i l’art contemporani, en canvi, ha trobat sempre la manera de fer-se visible promocionant-se gràcies a totes aquelles portes que s’obrien des de les institucions i que ara anem veient com es tanquen.

Però se n’obren de noves i petites que encara que resulten tenir menys visualització, són segurament més heterogènies i sostenibles.

Precisament l’exposició “A Place No Cars Go” que Quim Packard va comissariar al seu taller el passat més de desembre, entre altres coses apuntava cap aquestes directrius: una mena de retorn a la cultura del DIY, que arriba a la nostra societat en un inici potser per tendència, però que estic segura que es queda i es manté per necessitat, perquè si no, no hi ha res més, o com a mínim res que permeti treballar amb llibertat i alhora satisfaci la urgència de fer. Alguns exemples de casos recents relacionats amb aquesta manera de gestionar exposicions en espais que fins ara eren particulars i no expositius, són: la iniciativa El Palomar, de R. Marcos Mota i Mariokissme, que, igual que l’espai El Passadís, responsabilitat de Caterina Almirall i Natalia Calderón, pretenen tenir una línia expositiva concreta i activa, que permeti mostrar projectes artístics que per un motiu o altre no han trobat el seu lloc dins el marc institucional.

Alba Benavent també es va decidir a jugar el rol de comissària per primera vegada i ho va fer a casa seva, amb l’exposició “Como en casa” que va durar tant sols unes hores (4 d’Abril de 19.30 a 23h) i que comptava amb obres de Paula Giménez, Daniela Ortíz i Leonor Serrano Rivas. S’ha de dir que en aquest cas, al contrari de El Passadís i El Palomar, totes les obres exposades han rebut en el seu moment suport institucional. El vídeo “Verano”, de Giménez va ser seleccionat per la Sala d’Art Jove en la convocatòria del 2011, pel què fa a “Colección Privada” i “Parcela 1C”, de Serrano Rivas aquesta va rebre l’accèssit de Injuve 2012 i “97 House Maids”, d’Ortíz va ser premiada també per Injuve 2011.

Sigui com sigui, el que denoten aquestes maneres de fer és que hi ha una institució amb la que cada cop es compta menys i sembla ser que va creixent la necessitat de crear nous contextos aliens a tot allò que depengui d’un òrgan governamental.