An Opal World: el monòleg en interacció

Una de les propietats de l’art és la parla. Com a espai d’enunciació, l’art és -en el millor dels casos- dipositari d’una ventrilòquia poliglota. També causa i efecte d’una conversa heterogènia, amb voluntat de debat però sense tantes ganes de discòrdia com pretén. A grans i imprecisos trets. O més aviat succeeix que les seves discussions tendeixen a unificar-se en una homogeneïtat fragmentada, malgrat la seva múltiple autoria i els seus múltiples interlocutors potencials. Interlocutors que no participen amb igualtat de condicions dins d’un espai de discussió jeràrquic. A més, la parla que practica l’art deriva en un discurs marcat per l’anonimat d’una audiència que assisteix sense l’obligació d’estar atenta i sense la responsabilitat -o el dret real- d’una rèplica, raonament o comentari immediats. L’observació i l’escolta de l’art nega, per la seva pròpia condició en diferit, l’activació d’una discussió tal com l’entenem habitualment. Per contrapartida, podria oferir noves maneres d’entendre el concepte de discussió, alhora que ens impel·leix a la recerca d’altres interlocutors, aquesta vegada presencials, per prolongar facultativament un debat on moltes veus es perden en el transitori de l’oralitat.

Tota exposició recull un debat possible en què diferents veus ofereixen matisos – i no sempre punts de vista contraris – al voltant d’un argument comú. An Opal World (Kunstraum, Londres) agrupa quatre monòlegs que, literalment, parlen a un espectador que ha de posar de la seva part per completar una escena a mitges. I no es tractaria tant de l’enganyós tòpic de l’obra oberta com d’una pràctica conscient de l’absència present. Més que un tema comú, una actitud compartida. I potser una intenció semblant. A Yellow Film, de Rossella Biscotti, és una pel·lícula en 16 mm monocroma on la insistència de la permanent imatge en groc s’acompanya d’un àudio que recull la gravació de diverses sessions psicoanalítiques sota els efectes del Pentotal. La veu individual del pacient, més enllà de les anècdotes i les pors personals, estimularia el caràcter universal de l’experiència individual, especialment quan estan vinculats a moments històrics essencials com la Segona Guerra Mundial.

Adriano, d’Alberto de Michele, funciona amb una projecció on la imatge -aquesta vegada un fons negre- també cedeix el protagonisme al relat a través dels subtítols de l’àudio que l’acompanya. La història personal, subjectiva i en primera persona d’un lladre de bancs exiliat voluntàriament a casa de l’artista durant mesos apunta conscientment a una reflexió transcendental i filosòfica on no tenen cabuda el remordiment o la culpa que tota moral benpensant esperaria. Priscila Fernandes assaja a In the Search of the Self l’absència de veu en un vídeo que, amb l’anul·lació conscient de l’oralitat, posa en evidència que els esquemes no són intel·ligibles sense una arquitectura narrativa que dirigeixi els conceptes en un sentit lògic. I que tot discurs necessita d’un sistema de legitimació basat tant en una posada en escena convincent d’aquest com d’una argumentació dialèctica dels seus continguts.

Amb un vídeo hereu de la tan de moda “estètica Youtube” al món de l’art i que -com excepció a la norma- no juga amb l’absència formal, Jans Peter Hammer ens presenta a The Fable of The Bees un energètic i professional jove que serveix de canal per a la propagació actual de les ¿anacròniques? teories il·lustrades de Bernand Mandeville. Segons Mandeville, han estat les millors persones les que han fet del món un lloc pitjor -de bons propòsits n’estan plens els cementiris-, mentre que els vicis privats conduirien a un augment dels beneficis públics. Aquests arguments serien presos en consideració més tard gràcies a Adam Smith, qui va saber rebaixar estratègicament el to maquiavèl·lic i inocular la necessària pàtina de cientificitat per a la seva acceptació general. En un acte de ventrilòquia inconscient, el personatge d’aquest vídeo repeteix oralment la història amb la mateixa insensatesa que d’altres la repeteixen amb les seves accions.

En la seva condició d’espai d’enunciació simultània, An Opal World és una exposició que intercanvia la precisió d’un statement definitori per la poètica indeterminada d’un títol que eludeix la responsabilitat d’un sentit concret. Sent benèvols, podria funcionar com un altre exemple d’un món sincrètic en què moltes veus parlen alhora. El problema, com sempre, la sordesa recíproca dels uns amb els altres.