Anar a Finlàndia per aprendre què és un festival

A finals d’agost va tenir lloc la segona edició del festival Norpas a Taalintehdas – Dalsbruk, una illa a l’Oest de Finlàndia. Norpas reuneix durant quatre dies a músics, artistes, performers i companyies de dansa per crear un ambient de cultura realment participatiu. Això de que era participatiu es notava des del primer moment: en tots els esdeveniments i concerts, el públic anava dels 2 als 70 anys. És a dir, el que allí passava no era autoconsum d’un sector cultural o generacional. El Norpas era per a totes i tots, sense distinció.

També en el programa es tenia la mateixa cura dels concerts de músics reconeguts com de les exposicions fotogràfiques, xerrades, pelis o les coreografies fetes per les adolescents del veïnat. Tot sumava i comptava per igual. La clau per generar un ambient així es basava en la participació i la complicitat. Escollir un poble o emplaçament que no sigui un dels centres recurrents per a esdeveniments culturals (fugir de les capitals) ajuda bastant. Encara que només sigui per allò de veure una mica de natura, allunyar-se dels epicentres on sempre passa tot i conviure sense presses: el paisatge d’arbres i llacs posava els escenaris i l’ambient; els artistes donaven sentit al moment.

Molts dels músics eren locals i ben coneguts per allà: Kimmo Pohjonen, Yrjänä Sauros, Theo Majamäki, Nieminen & Litmanen, Mopo, Pentti Hilden & Janne Lehtinen… Encara que també n’hi havia d’altres parts d’Europa i del món: Paolo Angeli, Fofo i Ramon, Andrew Ashimba… Sovint, tots s’anaven barrejant entre ells, tocant amb els altres, entre concerts, descansos i menjars. Creative commons, compartir peer to peer, cos a cos, el coneixement, el llenguatge universal i de codi obert de la música, entendre la cultura en les seves diverses manifestacions.

El pressupost era modest, les ajudes vénen de diferents entitats, una miqueta de cadascuna, essent també l’entusiasme una part important del capital. Si per aquí parlem de fer les coses un mateix (DIY) al Norpas es feia a la manera DIAT (do-it-all-together) fem-ho junts. El que anomenen cultura de base i participativa.

Una dada curiosa del Norpas és que s’inspira en altres edicions que es van fer per aquí. Per exemple, el Surpas que es feia a Portbou, el poble fronterer que va veure morir Walter Benjamin. Tant en el Surpas com en el Norpas la barreja finesa -mediterrània està present; tant l’organització com els artistes convidats i la fórmula per acostar la cultura al poble han estat les mateixes. Pactar els espais, respectar el paisatge, comptar amb complicitats i moments d’autonomia, ruptura amb la repetició quotidiana de les grans urbs. El Surpas, per cert, va desaparèixer per ser una d’aquestes moltes entitats que es van enganxar els dits amb els ajuts del CoNCA (aquestes fulles Excel que determinen qui rep subvencions o no, qui compleix amb les expectatives de lucre econòmic o no).

I una altra dada, només per sorprendre i donar-li la volta a tot el tema, ja que en el fons estem parlant de cultura, participació i motors per a la societat. El sistema educatiu finlandès (això que ens deixa a tots amb la boca oberta) té algunes relacions de base amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia: links entre Finlàndia i Catalunya; models educatius i moments de la història que s’obliden. No estaria malament pensar quines formes de cultura volem, quins reben suport, perduren i quines oblidem, malgrat l’obstinació a desenterrar la memòria històrica i generar identitats a partir del país, si festivals de música com el Primavera Sound o el Sónar ens satisfan i si són els únics viables-rendibles; si preferim competir per qui porta les sabatilles més “molones” o participar i compartir el procés de la creació cultural.

Finlàndia està més a prop del que sembla.