close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 setembre 2013
A) David Rockefeller por Marco Arias
Les vacances de Mr. Rockefeller

Juanjo Santos

Matías Rojas tenia 17 anys quan es trobava al principal aeroport de Xile, disposat a donar una càlida benvinguda a un vell amic del país, que venia a passar unes vacances: Mr. David Rockefeller, nét del “Mefistòfil de Cleveland”, John D.Rockefeller. Com podran veure en les imatges, Matías ja estava prou excitat quan va descobrir qui anava al volant del cotxe que va recollir a Mr. Rockefeller: el senyor Agustín Edwards.

Matías estava fora de si. Però per què aquest adolescent va actuar d’aquesta manera? Qui són aquests dos entranyables vellets?

No m’aturaré en el recompte de les aventures del clan Rockefeller, suggerint que són uns Illimunati, els conductors del Món o els Genets de l’Apocalipsi, tot i que podrien ser les tres coses. Em centraré en les seves més que estretes relacions amb Xile, i més concretament, amb el diari El Mercurio, el més poderós (per molt) del país. I, sorpresa, propietat d’Agustín Edwards, xofer de Mr. Rockefeller.

Resumint molt, El Mercurio estava a punt de fer fallida l’any 1970. Aquest any, el socialista Salvador Allende va ser elegit president. Agustín Edwards va viatjar a Washington i gràcies a les maniobres dels Rockefeller, va conèixer a Henri Kissinger. Edwards va tornar a Xile amb un somriure, 2.000.000$ (aprovats per Nixon) i un pla per desestabilitzar, a través de mentides i manipulacions, el govern d’Allende. Aquestes manipulacions es van multiplicar abans del cop d’Estat i durant la posterior època dictatorial de Pinochet. Tot això s’explica en un documental, “El diario de Agustín”.

Llançat al 2008, els seus drets d’exhibició van ser adquirits per la Televisió Nacional de Xile, -i van expirar l’any 2013-, tot i que el documental mai sortir al carrer. Els drets van ser després comprats per un altre canal, ARTV. Encara no ha estat emès.

Aquests fets deixen la graella buida però plena de preguntes. Per què Rockefeller està tan interessat en minerals com l’or o el mercuri? Per què la censura segueix existint en un país democràtic? Per què sembla que ningú vol qüestionar el poder d’aquestes dues famílies, a part d’un noi de 17 anys amb una pujada de cafeïna? Per què la llibertat de premsa, els drets humans, o la igualtat econòmica estan de vacances a Xile?

La història podria continuar amb la recerca de les relacions entre Malú Edwards i el MOMA, Agustín Edwards Mac- Clure i la Lliga de les Nacions, els Chicago Boys, les condecoracions donades per Rockefeller als presidents xilens democràtics o l’extensa compra de terres al sud de Xile, però parlarem d’art (per fi).

Marco Arias, un estudiant d’arts, va prendre el video de “youtube” de l’aeroport, i el va immortalitzar en oli sobre llenç. El resultat és una paròdia dels retrats presidencials. És el retrat oficial postmodern de dos entranyables avis en les seves vacances. Potser a la recerca d’un descans permanent. Em pregunto si serà a “Heavens Resort” o a “Hell’s Motel”. Potser hauríem de preguntar-ho a Mefistòfil.

b) Agustin Edwards por Marco Arias

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)