Anomena un artista xinès en menys de deu segons

Si haguessis de pronunciar el nom d’un dels mil tres-cents milions d’habitants que viuen a la Xina, quin seria? Si haguessis de nomenar alguna de les problemàtiques sociopolítiques i culturals més rellevants que ocorren en un dels països més poderosos del planeta, quins serien? Si et plantegessis visibilitzar i internacionalitzar alguna d’aquestes qüestions, com ho faries? Si les respostes t’han resultat relativament fàcils, t’han semblat per això poc importants?

Des del passat dos d’abril, el Museu Martin Gropius Bau ofereix el que la premsa alemanya insisteix subtitular com la “major exhibició a Berlín” d’Ai Wei Wei. I com sol passar en aquesta ciutat amb exposicions de tal importància, les cues se succeeixen a l’entrada de l’edifici durant setmanes. Però un cop dins, ‘Evidence’ no només aporta evidències, com el títol i artista resolen de cop, també resulta massa evident a nivell de lectura, i això pot ser motiu de disgust per a alguns. El cas és que més enllà de la grandesa mediàtica a la qual sembla haver-se abonat el ‘Gropius Bau’ [[Al mateix temps presenta l’exposició sobre David Bowie de l’any passat al Victoria & Albert Museum de Londres, una altra de Richter i una altra de Wols, fotògraf alemany de els anys 30, i no fa tant, va estar la “grandíssima” mostra d’Anish Kapoor.]], les dimensions de la mostra són indiscutibles:

En nombre, perquè l’artista i activista xinès sembla tenir certa tendència a comptabilitzar. 6000 són els tamborets tradicionals de fusta que et reben a la gran sala de la claraboia (Lichthof) d’entrada: Stools és una impactant plantada del que va ser el moble més usat a cada llar xinesa durant diversos segles de la dinastia Qing (alguns d’ells tenen més de 500 anys), i ara rebutjat a nivell domèstic en nom del plàstic de la modernitat. 81 són els dies que Wei Wei va passar il·legalment a la presó l’any 2011 i el títol de la reproducció exacta de la seva cel·la. 4851 dóna nom al vídeo que comprèn els més de (actualment) 5000 noms recopilats per iniciativa de l’artista i amb col·laboració ciutadana després del silenci governamental posterior al desastrós terratrèmol de Sichuan, l’any 2008.

En discurs, perquè sigui a partir de xifres o no, la ideologia ocupa un lloc fonamental en la biografia i obra de Wei Wei. Peces que es desenvolupen a través d’un procés més poètic o simbòlic també es caracteritzen per ser percussors d’una realitat que l’artista vol assenyalar, posar en evidència, i en fi, denunciar. Una plaga de crancs de porcellana (He xie) rememora la seva festa -vetada- per acompanyar la destrucció del seu taller, al costat del riu, per ordre policial. Gerros de la dinastia Han, recoberts amb una capa de pintura metal·litzada per a automòbil, desactiven en si mateixos la poderosa preeminència de la seva història i la seva pròpia veracitat. Circle of Animals (caps daurats d’animals zodiacals) disparen a la idea d’autenticitat (versus fake), la legitimitat del patrimoni o la repatriació.

En passar d’una sala a una altra no només es veuen peces de l’artista xinès més conegut a nivell mundial. Amb molt poc esforç també s’entén una evident crítica política i lluita pels drets humans. En quatre de les sales les parets estan recobertes per alguns dels certificats signats que Wei Wei va enviar a cada ciutadà xinès que va ajudar a pagar els 17M € de la seva acusació per corrupció. És veritat, no cal furgar molt per adonar-se que la selecció i disposició de les obres a Evidence demostren el triomf de l’artista xinès en la seva voluntat de transformació d’una realitat que vol denunciar: la translació d’ideologia a experiència tangible directa, mitjançant l’ús de materials, quantitats o pràctiques, és automàtica. Wei Wei coneix la seva condició i juga les seves cartes com li dóna la gana; potser per això la seva exhibició viatja a Berlín i ell segueix sense visat per sortir de la Xina, captiu en un país on potser amb poques capes ja es pugui dir molt.

En sortir de l’exposició la paraula que em va venir al cap va ser “fàcil”, però aquesta petita ràbia va mutar, en poques voltes de rosca mental, en celebració de l’eficàcia: A un discurs clar, un producte clar. Davant una crítica específica, un objecte; instal·lació; acció; edifici; demolició, el que sigui que convingui, també clars. En qualsevol cas, dubto que a partir d’ara aquesta argüible absència de fons en l’obra de Wei Wei em resulti oportunista o només mediàtica. I si això passa, serà per a mi un símptoma d’èxit pel que fa als propòsits de l’agitador xinès, perquè sí, potser les seves eines siguin fàcils d’interpretar, però no per això, tenint en compte el propòsit de la seva existència, menys importants.