Anticipar la Utopia. Xavier Arenós a la galeria Valle Ortí

Massa manual d’instruccions. El codi d’un programa d’usuari sembla, avui per avui, un llenguatge perfecte i funcional que podem aplicar en qualsevol ocasió. Tenim en el llibre d’instruccions la literatura perfecta i l’eina feliç que ens salva de l’ansietat, del desvariejar o de l’exclusió social. Fins i tot, quelcom tan arrelat com la utopia pot succeir a la manera d’un breviari d’autoajuda que indica les maneres d’usar la revolució o d’organitzar la seva litúrgia. Preocupant, sens dubte. Hem rutinitzat la utopia com a pamflet d’una ideologia al servei de qualsevol destí comú, sense qüestionar la seva veritable capacitat de transformació, com la portadora inexcusable d’un canvi radical i positiu sempre fent piruetes entre allò real i allò desitjat. La utopia, al llarg del nostre passat més proper, ha extraviat en el seu esdevenir legitimador el plaer del descobriment, convertida en una ideologia quasi mecànica que aplica receptes que només funcionen de manera apriorística. Però la utopia és com el cant de les sirenes en el viatge d’Ulisses, més inquietant des del silenci de la navegació que per la seva impregnant melodia.

Renegant de la utopia com a manual d’ús, però no de l’utopisme com a pensament ètic, el treball de Xavier Arenós ronda pels espais arqueològics de la modernitat, descobrint les restes inertes de les utopies del segle XX, els seus plans d’acció i processos socials per a un Estat ideal. Excavant en el subsòl de la nostra memòria o confinant-se en caus d’auto-exili, les produccions d’aquest artista són com l’estratigrafia del treball d’un talp. Les obres són artefactes i registres documentals, que proposen una lectura més eficaç i menys instrumentalitzadora del pensament utòpic, i que funcionen com estructures discursives assentant-se unes sobre les altres. Crec que els seus treballs ens permeten saber quelcom més sobre allò après i usat, perquè posseeixen l’opció estètica de ser un extraordinari material de lectura sobre els moviments obrers, la història de l’arquitectura social, els episodis silenciats per la dictadura, els conflictes bèl·lics o l’imaginari anarquista. Una oportunitat del tot rellevant que narra la protohistòria del fracàs del sistema econòmic i social actual.

L’artista investiga sense manual d’instruccions, assenyalant en el procés de les obres una ruta on tornar a llegir el pensament i les utopies d’Occident, per analitzar el desig d’una millora material i moral de la societat. Al cap i a la fi, les utopies són models d’esperança per un futur més just que no hem aconseguit. El treball d’Arenós és sòlid i coherent, té en la figura del poeta Hölderlin i l’experiència de tota una vida a l’exili voluntari del silenci la força emblemàtica de la distòpia.
A la galeria Valle Ortí de Valencia s’acaba de presentar un conjunt de projectes que s’encadenen en una narració oberta sobre les construccions simbòliques de la modernitat i el seu ocàs. El títol del projecte, Ubi Nihil vales, ibi nihil velis (“on res hi puguis, res hi desitgis”, 2012), és un aforisme que fa al·lusió al filòsof d’origen flamenc Arnold Geulincx, determinista i calvinista que afirmava que l’ésser humà és un mer espectador dels seus actes, sotmès a la voluntat de Déu. L’artista ens recorda que aquesta instrucció també va ser utilitzada per Beckett en diverses ocasions per accentuar el desarrelament, l’esterilitat del llenguatge i la impotència de l’acció com a comportament radical del seu imaginari, sempre amb l’ambivalència del buit. A l’aparador de la galeria, una pancarta de lona expandeix la consigna d’aquest titular com una advertència per la lluita i també per la derrota.

El diseño de las portadas, de corte minimalista, se transforma en una gran pintura mural en el interior de la sala. Toda la exposición reúne un almacenaje potente de la realidad del pensamiento utópico, una experiencia consustancial al ser humano y su lucha contra la resignación.

D’entre les obres que s’exposen, algunes d’elles produccions anteriors com al del Canòdrom de Barcelona (Arquitectura Desplazada, 2010), vull destacar les peces dedicades a un dels suprematistes russos més emblemàtics, El Lissitzky i el seu projecte Proun. L’artista soviètic va aplicar el terme Proun (1919-1925) a una sèrie de dibuixos, pintures i construccions designant així un espai imaginari i radical, més enllà de qualsevol categoria estètica o fins i tot funcionalista. Una vegada més, Xavier Arenós excava en les paraules per a observar-hi la voluntat de comunicar un potencial transformador de l’art i de la política. La peça Madriguera#9. Proun (2012) és una reinterpretació de la composició Proun nº10, transforma l’obra original per a convertir-se en una construcció buida per dins, que acobla túnels que funcionen com capses de reverberació per a una hipotètica comunicació entre un emissor i un receptor. Aquest artefacte és un espai heterocrònic, on hi conviuen l’eco del passat amb veus del present, l’argument de tota la sèrie dedicada als Proun, que aconsegueix la seva màxima visualitat en les fotografies d’una excavació i el simulacre de la troballa d’un objecte arqueològic que s’assimila a una estranya ciutat. Les construccions, com els residus, segueixen reflexionant sobre els models utòpics del passat. Entre els enigmàtics Proun, quatre llibres de tall social editats per Ruedo Ibérico (col·lecció El viejo Topo) s’ordenen en forma geomètrica sobre el mur a la manera de la nova insígnia del pensament llibertari. El disseny de les portades, de tall minimalista, es transforma en una gran pintura mural a l’interior de la sala. Tota l’exposició reuneix un emmagatzematge potent de la realitat del pensament utòpic, una experiència consubstancial a l’ésser humà i la seva lluita contra la resignació.

Les obres de Xavier Arenós no descriuen la història, ni la justifiquen; són registres que creuen i es confonen amb la pròpia naturalesa dels valors que guien el pensament de la modernitat, com la única forma possible d’entendre el món i seguir anticipant la utopia.