close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 juny 2013
Antonio Ortega
Antonio Ortega: adaptar-se al medi

Glòria Guso

Fa cosa d’un any va arribar a la meva bústia de correu electrònic “Demagogia y Propaganda en Arte según Antonio Ortega”, un text que venia a ser una versió resumida i adaptada de la tesi doctoral del mateix Antonio. El text havia de ser traduït a l’alemany per a ser publicat després d’aquell estiu. Va ser en Gabriel Pericàs qui em va posar en contacte amb Antonio i qui va fer de notari, o de testimoni, durant tot el procés. Finalment, jo només vaig traduir una part del text, que després tampoc es va utilitzar. Gabriel, per la seva banda, va aprofitar que estava d’espia per llegir la tesi d’Antonio, cosa que va posar la primera pedra del seu recentment iniciat projecte editorial. La versió alemanya es va publicar a principis de 2013 a Àustria, amb el títol “Demagogie und Werbung gemäss Antonio Ortega” i apareix ara en castellà com a primera referència de Biel Books.

La tesi que defensa Antonio Ortega en aquest llibre és que a Barcelona, entre 1992 i 2012, s’ha donat un procés d’adaptació per part dels artistes, al que ell anomena una “progressiva institucionalització de l’art contemporani”. És a dir que, a mesura que s’anaven creant nous museus i que s’obrien centres d’art per tota la geografia espanyola, es creaven nous perfils professionals de l’àmbit de la gestió (principalment el del comissari, la funció del qual no s’entén sense el format expositiu) perquè s’ocupessin d’aquestes institucions i, amb això, l’exposició temporal es convertia en el mitjà preferit per donar difusió a obres i projectes d’artistes en actiu.

Davant d’aquesta evidència, els artistes s’haurien, de manera voluntària, adaptat a una forma de producció basada en el projecte expositiu efímer que podia deixar o no un producte material eventualment apte per a la venda en galeries, antigues posseïdores del poder legitimador de l’art contemporani, per davant de museus i altres institucions. Dit això, el text tracta de dilucidar aspectes relatius a aquest canvi en la responsabilitat validadora, oscil·lant del mercat cap a la institució, i l’ús dels diners públics en el context de l’art contemporani, que gaudeix gairebé sempre de preferència per part d’artistes i comissaris -per semblar més net- però que no deixa d’actuar com un sabó de mans i fins i tot de lubricant en maniobres d’urbanisme a més o menys gran escala, per citar l’exemple de la gentrificació.

“Demagogia y Propaganda en Arte” és, sobretot, un assaig molt personal, trufat d’exemples que l’autor coneix de primera mà o extrets del seu entorn més proper, de converses amb amics del món de l’art o de vivències en primera persona. Aquesta seria la raó per la qual el cos de l’estudi es basa en el context local, tot i que el mateix procés d’institucionalització progressiva s’hagi donat en altres contextos. Encara que aquest enfoc “orteguià”, d’”etnòleg malvat”, en paraules de Rubén Martínez, no impedeixi que puguem extrapolar algunes de les idees centrals del text al context actual de l’art contemporani a nivell global, el mateix Ortega avisa que és un perill utilitzar el estudi d’un àmbit local concret per fer-se una idea, un model a petita escala, del que és aquest món a una escala molt més gran. Malgrat aquest advertiment, és cert que l’abrupte dels canvis operats en l’escena espanyola en els anys que s’exploren en l’assaig, serveixen com a cas d’estudi, i val a dir que el sentiment general del context artístic mundial és un, institucionalitzat o no, que és el del que en alemany es diu Endzeitstimmung, o el sentir de la fi d’una època.

Amb això vinc a incidir en la importància que aquest text el publiqui una editorial nounada, Biel Books, que se centrarà en l’edició i difusió de publicacions d’artistes vius i de la qual aquesta és la primera referència. Biel Books, com anunciàvem al principi, és el projecte editorial de Gabriel Pericàs, un artista que es podria definir com emergent, si algú sap el que vol dir això ara, però amb una trajectòria d’exposicions bastant sòlida. De diverses generacions posteriors a Antonio Ortega, ha entès que el de l’art ja no funciona esperant a que et vinguin a buscar els comissaris, sinó que un ha de ser proactiu, emprendre, ser el seu propi cap i tot això. Es tracta de “posar en pràctica models de publicació i distribució sostenibles” i de donar un nou sentit a la tasca editorial, tot això servint-se una mica de mètodes de finançament molt de moda ara, com el micro-mecenatge o la subscripció. Sembla que aquesta nova forma de ‘do it yourself’ és el paradigma a què artistes, comissaris i d’altres haurem d’adaptar-nos si volem sobreviure en el món de l’art en un context crític -en molts sentits- com l’actual.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)