Arxiu: Eloy Fernández Porta o el subjecte no unitari

… Manel Clot parla en el seu text sobre “la pèrdua de les capacitats analítiques i situacionals pròpies, un fet aquest que de vegades plana per damunt d’allò que podríem denominar l’escena multiplicada —per altra banda, immersa en accelerats processos de reconfiguració tecnocultural i de reubicació productiva i espacial— i intensificada de les pràctiques artístiques contemporànies. Tal vegada hauríem de recuperar aquella experiència de subjecte polític en la postmodernitat que ha proposat Chantal Mouffe, “un subjecte construït en el punt d’intersecció de la multiplicitat de posicions de subjecte” [1], un subjecte, per tant, no unitari, i aplicar-ho a la construcció i confecció del mapa relacional en el qual desenvolupar, i amb una certa amplitud de mires, les pràctiques respectives i les interaccions mútues del text de l’artista i del text del crític.” i inevitablement ens ve al cap un text (podrien ser-ne més d’ell) d’un autor únic, portador del cut-up a l’ADN, mestre dels zigazagues culturals (no pel que fa a referents, sinó també d’estrats i nivells de cultura) i la transversalitat, capaç de coordinar un taller sobre emocions a A*DESK i asseure’s més avall que els participants, autor de diversos assajos i un parell de llibres i autor de vàries col·laboracions a A*DESK, sempre en el marc (o des de) una subjectivitat interseccionada, gairebé múltiple.

Text de referència

X EX ÈXODE és una microficció per spoken word. Va ser concebuda el 2011, amb el títol “En todas partes”, en el marc del projecte Afterpop Fernández & Fernández, que realitzo amb l’escriptor Agustín Fernández Mallo [2], i incorporada al set “Personificación”, en què alternem diferents textos que giren al voltant de la construcció tecnològica, semiòtica i corporativa de la identitat, combinant crítica cultural, poesia i teoria de gènere. El text va ser presentat en altres ocasions com el xou col·lectiu Anti-Sant Valentí, que vam organitzar el 2014 al CCCB Àlex Brahim, José Antonio Delgado i jo mateix, i en què van participar una trentena de persones que, al llarg de tres hores, van llegir, van cantar o representar versions còmiques o aberrants del gènere de la declaració amorosa.

Exodus International és l’empresa que lidera el mercat de la reorientació sexual. El perfil del seu client és cristià, suburbial i sense estudis. Des de Texas, des de Denver, des de Boston, centenars de creients pelegrinen a la seva seu, amb el fardell de la culpa i els sarrons de la fe [3]. Campus. Testimonis de la virilitat recobrada. Terapeutes comprensius i lesbianes redimides acompanyen el ramat cap a la llum. Aquesta via i no aquesta altra porta al gaudi que és bonic als ulls del Senyor [4].

Cell 19 és una ordre d’acció directa inspirada en les guerrilles feministes que van florir a Boston a finals dels seixanta [5]. Un dels seus membres es va infiltrar a Exodus fent-se passar per lesbiana penedida. Un cop completat el seu procés curatiu va sol·licitar l’ingrés a l’ordre i va prosperar fins a convertir-se en assistent del monitor. Aquest, redimit al seu torn, tractava de sentir-se interessat per ella [6]. Una nit la va convidar a sopar i ella va enverinar el seu bistec amb una droga suau. Al matí següent va entrar a l’aula i es va fer càrrec del grup. “Avui”, va dir, “teràpia d’aversió” [7].

Perfect Circle és un videoblog especialitzat en una parafília singular. Tots els seus vídeos segueixen el mateix patró. Vuit persones, nues, es disposen de peu, una darrere l’altra, formant una circumferència. Cadascuna d’elles aplica els seus llavis a l’esfínter de la seva predecessora i, al senyal convingut, orinen, coordinades, oferint, i rebent alhora, i creant un flux ininterromput. El Cercle urinari perfecte, que haurà de durar dos minuts, segueix el precepte sadià (“mantinguem l’ordre” [8]) i el protocol internauta: fes el teu vídeo i penja’l.

God is Everywhere és un hiperblog on els internautes refereixen signes inequívocs de l’existència de Déu. Entre els posts més llegits d’aquest mes destaquen una aparició mariana, el vívid somni d’un pastor andalús i el vint-i-tresè comentari al ja cèlebre vídeo de la productora Cell19 “Exodus Ex-Ex-Dykes Piss Outing” [9] escrit al mur de Perfect Circle, on un usuari, identificat com I’mInControl, crida la nostra atenció sobre un passatge de la pel·lícula: “01:37: L’expressió de la bruna de rínxols en capturar amb la llengua aquesta gota que es perdia cuixa avall m’ha portat a la memòria un instant inoblidable del martiri de Santa Bàrbara” [10].

[1] Chantal MOUFFE, El retorno de lo político. Paidós. Barcelona, 1999.

[2] Afterpop Fernández & Fernández @ Kosmpolis (CCCB) http://www.cccb.org/es/multimedia/v… En todas partes, min. 23.30-28.00

[3] Entre 1976 i 2013, Exdous va ser una de les poques empreses nord-americanes que va gaudir d’una posició gairebé monopolística, que li permetia interpel·lar, des de la seva seu a Orlando (Florida), a la major part dels seus consumidors potencials. Les severes lleis anti-monopoli que regeixen l’economia mercantil als Estats Units mai es van aplicar al seu cas. Encara que era ben visible i generava grans beneficis, el mercat de la reassignació sexual, entès com un segment del Mercat de la Mediació Afectiva, no ha estat reconegut com a activitat empresarial, i ha quedat en un terreny difús entre les pràctiques terapèutiques, les activitats de beneficència i l’escoltisme amb causa.

[4] El campus de reafirmació de gènere en espais naturals va ser el principal procediment de socialització biopolítica corporativa, que es combinava amb les pseudoteràpies psicològiques i la publicació de literatura paracientífica. El seu antecedent directe és la societat dels Boy Scouts, que, en el seu document fundacional, redactat el 1910 a la localitat d’Irving (Texas), proclamava la necessitat de “combatre les forces de feminització” per mitjà d’un programa d’activitats reglades a l’aire lliure. Aquests processos de retirada al camp i reconnexió amb el cos propi (suposadament “perdut” en el sensedéu del llibertinatge metropolità) tenen el seu origen en l’últim terç del segle XIX. En ells es combinen tres elements de la cultura finisecular nord-americana: el naturalisme de base romàntica literaturitzat i encarnat per Henry David Thoreau, la crisi de la masculinitat generada per l’auge dels moviments sufragistes i la cultura viril gimnàstica d’inspiració britànica.

[5] Aquesta milícia ficcional està inspirada en la guerrilla cultural Cell 16, un grup d’alliberament femení que va ser creat, a cavall entre Boston i Chicago, sota la inspiració de Valerie Solanas i el seu Manifest SCUM, que va veure la llum el 1967.

Entre l’any següent i la seva dissolució el 1973 la cèl·lula va desenvolupar accions de carrer de resistència i pertorbació de gènere que incloïen l’ús de vestuari militar. La seva fundadora, Roxanne Dunbar-Ortiz, que havia estat activista contra la Guerra de Vietnam, va traslladar a la praxi del grup algunes tècniques de guerrilla, portant a terme, d’aquesta manera, la transició entre un feminisme pacifista d’inspiració beauvoirana i un estil de vindicació revolucionària basat en l’acció directa.

[6] “Tinc molta curiositat per veure què fa Gabrielle Bell amb el Manifest SCUM”. Són paraules de la mateixa Michelle Obama. La Primera Dama sortint les va pronunciar en un discurs a la universitat Sarah Lawrence poc després que es filtrés a la xarxa que Bell, dibuixant especialitzada en autoficció gràfica, preparava una adaptació al còmic de la teoria de Solanas. Ho explica la pròpia autora al seu volum memorialístic The Voyeurs (2012), on fa referència a com, en el fragor d’un esdeveniment cultural, amb alguna copa de més, havia fantasiejat en veu alta amb aquesta possibilitat… i l’endemà la blogosfera comiquera treia fum amb especulacions i supòsits sobre el llibre per venir. Ansiosa davant tal expectativa, inesperadament avorrida pel manifest – “cada vegada que l’agafava em quedava com un tronc” -, Bell acaba trucant a la seva mare, qui havia conegut a la seva autora al Nova York dels seixanta i està convençuda d’haver vist, en un cinema X de Tòquio, un improbabilíssima versió del llibre.

El desenvolupament d’aquesta anècdota és una perfecta al·legoria del problema Solanas en la creació contemporània, amb tots els seus elements: el valor denotatiu del llibre com a pura radicalitat protopunk, la dificultat de “traduir” les seves tesis al llenguatge del feminisme actual (l’adaptació mai arriba a realitzar-se), la seva efectivitat oral i performativa, més que conceptual: el que acaba fent Bell és parlar-ne en una al·locució pública. És una via que també havien seguit la cantautora Lynda Hoyle, amb el seu caberetesc Hymn to Valerie Solanas (1971) i, per les mateixes dates en què Bell treballava en el seu projecte, l’artista italiana Chiara Fumai en la seva conferència teatral CF Reads Valerie Solanas.

En la relació maternofilial, que és un dels temes principals de l’obra de Bell, la referència al Manifest SCUM funciona com un mediador que permet negociar la transició generacional, verbalitzar les respectives dificultats de parella i expressar una sèrie d’emocions, de la gamma dels sentiments immorals, suscitats per algunes relacions amoroses amb homes. Aquests afectes es van definint de manera que la misàndria de Solanas (“el gen Y, masculí, és un gen X femení incomplet”) apareix com un error que calia que algú cometés: un extremitud del sentir o Pol Nord de la sentimentalitat que resulta útil per orientar-se en latituds més benignes i cartografiar els terrenys habitables.

[7] Un cas local va inspirar la redacció d’aquest text: el de la barcelonina Policlínica Tibidabo, que al juny 2010 va ser denunciada per les seves pràctiques curacionistes, clarament inspirades en l’exemple d’Exodus. En el debat al respecte Josep Antoni Duran i Lleida va oficiar com advocat del diable, defensant, en el seu article “La Generalitat i l’homosexualitat”, el “dret dels gais a deixar de ser-ho”. En el Baròmetre del CIS publicat a l’abril d’aquest mateix any el dirigent d’UDC apareixia com el polític més ben valorat d’Espanya. Cal recordar que els parlamentaris d’Unió havien votat en contra de la Llei del Matrimoni Universal del 30 de juny de 2005, i que el febrer del 2007 van donar suport amb els seus vots a la fallida iniciativa parlamentària del PP per derogar aquesta llei.

[8] “Una voluntat de sistematització pròpia de l’enciclopedisme”, com ha assenyalat Antonio Monegal al seu estudi Sade pedagogo, que introdueix la més recent edició espanyola de La filosofia en el tocador (Austral, 2016). La classificació taxonòmica de les pràctiques sexuals -el costat calent de la Il·lustració- troba la seva versió contemporània a la detallada classificació de gustos, tirades i fílies que organitza el consum de les pornografies al món digital, definint un cibermón que és estructuralment sadià per definició i ocasionalment sàdic d’afegitó.

[9] La figura del gai que “es cura” en primera instància per “recaure” a posteriori, i que acaba abandonant la secta -i, amb ella, la idea patològica de la seva orientació- va conformar un nou subjecte biopolític: l’ex ex gai o supervivent de teràpia de reassignació; cas zero del qual va ser el pastor Günter Baum. Aquesta configuració de la identitat sota el signe d’un doble ex vindria a confirmar les tesis que, des del freudisme fins a la teoria cuir, han descrit la modelació pública de les masculinitats heterosexuals com un procés fundat en la negació originària d’aquells rols i actituds que constitueixen l’alteritat de “l’home” o la seva heterodòxia. Des d’aquesta perspectiva la medicalització anacrònica de l’orientació sexual i el seu modelat en les praxis hipersocials (en grups de suport) i individuals (en les guies d’autoajuda) es pot entendre com una deriva paracientífica o acientífica d’aquest negacionisme fundacional.

[10] En dissoldre’s Exodus el 2013, el text va perdre el seu vincle amb l’actualitat, el que em va conduir a canviar la rutina performativa dels recitals, presentant-lo, en alguns casos, amb aclariments com les que aquí he inclòs i, en altres ocasions, prescindint d’ell. Però lamentablement el relat ha deixat de ser només un document curiós de la barbàrie recent. Des de finals de l’any passat la doctrina medicalitzadora ha experimentat un inesperat rebrot a Espanya, protagonitzat per l’agrupació ultracatòlica HazteOir. Durant el mes de novembre HazteOir va distribuir en col·legis del país un total de 100.000 fullets contra-informatius plens de greus admonicions contra “la doctrina de gènere” en la fase primària del sistema educatiu.

Aquest ús d’estratègies d’agitació i propaganda per part de l’extrema dreta sembla respondre a la percepció de la pròpia marginalitat del grup, i de la seva programàtica, en un país que, segons l’estudi del PEW Reserach Center de 2013, té l’índex d’homofòbia més baix del món. Aquesta és una dada a qui la premsa de dretes ha donat tan poc relleu com la d’esquerres, perquè a totes dues, per raons diferents, els convé ignorar o passar per alt que Espanya resulta ser el lloc on aquest greu problema té una gravetat menys accentuada. També aquí hi ha una altra forma de negacionisme, en la notòria dificultat per assumir el caràcter ex-homofòbic d’un país, i per acceptar que, malgrat tots els passats, la reorientació -la de les fòbies, que sempre n’hi ha- pot produir-se en un lapse de dues generacions.

Al llarg de la tercera setmana de gener HazteOir va convocar una “jornada de formació” sobre el canvi d’orientació sexual, que va ser difosa amb anuncis a tota pàgina a diaris de tirada nacional. L’acte va anar a càrrec de Richard Cohen, autor del libel Comprendre i sanar l’homosexualitat i director de l’International Healing Foundation, que va néixer el 1990 com una tímida competència d’Exodus i que avui s’ha convertit en el referent del seu mercat.